Feia temps que li volia preguntar com s’havia diagnosticat aquell càncer. Potser perquè em temia la resposta, no ho he fet fins avui.
Fa anys que visito l’Antonio per problemes que no milloren mai. Al darrera, sempre, una actitud passiva-agressiva i un discurs més o menys explícit de no tenir ganes de viure. Ara té 60 anys i des de en fa 8, que té una incontinència urinària greu, incontinència fecal, impotència sexual i diarrees gairebé diàries amb rectorràgies periòdiques. Ell era un professional actiu i amant de sortir amb els amics i passar-s’ho bé. Ara no pot gairebé ni sortir de casa per les incontinències, s’ha acabat la seva vida social. Acostuma a estar de mal humor i a ser agressiu amb la família, passa hores estirat al sofà. Fa temps es va diagnosticar un càncer de pròstata, es va practicar prostatectomia i radioteràpia amb les conseqüències conegudes d’impotència, incontinència i proctitis ràdica. Va sovint a l’hospital on el visiten, li fan proves i de tant en tant una colonoscòpia per cauteritzar punts de sagnat. També el veuen al servei de psicooncologia pel seu trastorn adaptatiu crònic amb depressió que no respon a antidepressius ni psicoteràpia. “Un dia d’aquests em tiraré al tren”, em va dir l’últim dia, que va venir a explicar que li farien una intervenció per mirar de millorar la incontinència. “Ja m’és igual, no em vull fer més colonoscòpies, m’ho passo fatal, no vull més psicòlegs ni més res… això no és vida”.
I avui ho he preguntat: com se li va diagnosticar el càncer de pròstata? La temuda resposta: en una analítica de la revisió d’empresa.
Un cert sentiment de culpa pel mal provocat per la medicina -i els metges- em va envair.
Diaris de trinxera 