Demores en les proves

La Maria, de 70 anys, va trucar al consultori pel juny. Havia anat a urgències de l’hospital per dolor abdominal. Només li havien prescrit analgèsics. Tenia por de venir. Però, quan vaig insistir, va venir. Dolor abdominal… i icterícia conjuntival. Mal assumpte! Demano analítica i ressonància per veure el pàncrees. Els resultats de les anàlisis i l’ecografia urgent que va fer un company de l’equip mostren una colèstasi.

Com que aviat me’n vaig de vacances, truco a una cirurgiana de l’hospital. És juliol. La citen, la visiten, li fan proves. Com sospitava, malauradament, és un càncer de pàncrees.

La deriven a l’hospital de tercer nivell. Fan tots els estudis, li posen una pròtesi biliar, programen la intervenció, la consulta a oncologia…

Al desembre, uns 6 mesos després de demanar la ressonància, l’administrativa que fa les tramitacions em comunica que ara “ja la pot tramitar”. Que si encara la vull demanar.

La Maria, en aquell moment, ja està ingressada a cures pal·liatives. Amb un pronòstic de vida ben curt.

Per al centre que ha de fer les proves diagnòstiques demorar la programació, desprogramar, endarrerir una prova… potser sembla “només” un tema burocràtic. Però per algunes persones una demora diagnòstica pot ser la diferència entre la vida i la mort

Diaris de trinxera: prop de 5 anys fent visible l’atenció primària

Necessitem més històries!

Acabo de descobrir aquesta web i m’agrada molt. Molt bona reflexió a la història “Les paraules (i els seus efectes secundaris)”. Jo diria que alguns metges també haurien de tenir en compte l’efecte secundari de les no paraules.  Per desgràcia m’acabo de convertir en pacient crònica de cop i la manca de les paraules i d’empatia per part del metge especialista m’ha deixat més malament que el diagnòstic en si.  Sort en tinc del meu metge de capçalera que val un imperi!
Salut!

(comentari a una de les històries publicades)

Era el dia de Sant Jordi de l’any 2012 i començava l’aventura d’aquest bloc. Més de 350 històries de la vida a l’atenció primària han estat penjades a la xarxa. Algunes són simplement històries humanes, altres expressen problemes del sistema, altres dificultats relacionals, també conflictes ètics o legals. L’objectiu inicial del bloc, que el trobeu cada cop que l’obriu, es manté :  Reflectir l’activitat assistencial dels professionals d’atenció primària en el seu dia a dia: diverses activitats, situacions, conflictes, demandes… posar en evidència per a la reflexió situacions quotidianes que es presenten a les nostres consultes, ens els mitjans de comunicació, en els comunicats del polítics, i que tenen un impacte positiu o negatiu per la salut o la seguretat dels pacients, per la dignitat dels professionals de l’atenció primària, o per l’eficiència del sistema. La intenció és fer més VISIBLE la feina que fem en el dia a dia a l’atenció primària.

Terra de ningú-1

Desconec si alguna vegada us heu sentit a Terra de Ningú, jo de moment no i us puc ben assegurar que no m’agradaria gens, al llarg de més de 20 anys treballant com treballadora social sanitària m’he trobat puntualment en situacions com aquestes però el fet és que darrerament han augmentat significativament .

A Terra de ningú són aquelles situacions de persones a les quals les administracions públiques no els donen respostes, ni a les seves necessitats ni la protecció que haurien de tenir. Com a exemple us explicaré  un cas  en què he estat treballant més d’un any i encara hi segueixo.

Me’l cuidareu?

Enmig de la consulta, sona el telèfon i des d’admissions em diuen que un metge de l’hospital vol parlar amb mi.

Quan truca un metge de l’hospital parem màquines, és massa difícil sovint parlar amb ells per desaprofitar l’ocasió i, més encara, si és per iniciativa del metge de l’hospital.

M’explica el cas, tenen ingressat el Pere de més de 90 anys que ha fet un quadre agut i que, afegit a la seva patologia, no fa viable la supervivència, a no ser que es facin servir mesures extraordinàries -que serien dubtoses- tant clínicament, com èticament.

Diaris de trinxera: més de 3 anys i gairebé 250 històries al bloc

L’abril del 2012 començava aquesta aventura que ha anat ampliant la seva audiència, 11134 visites el 2012, 16293 el 2014 i, a primers de juliol d’enguany ja en portem 13357.

I quins són els temes que han tingut més èxit?

Intentant fer-ne una agrupació, que podria ser una altra, mirem quins temes motiven més els nostres lectors, triades de les històries amb més  de 300 visites, tot i que n’hi ha moltes més de cadascun dels temes triats:

• Problemes assistencials relacionats amb sistemes organitzatius que tenen poc en compte la realitat dels pacients o ens situen com a peces d’engranatge.  Aquest és el perfil més potent.
  • Sóc un número 1665 visites
  • La Rosa ha mort avui a urgències de l’hospital    1194 visites
  • R.I.P. A.P.S.         490 visites
  • Qué hacer en Denver cuando estas muerto       441 visites
  • Problemes amb els malalts terminals     435 visites
  • Model de crònics: era això? / Títol alternatiu (una mica sacrilegi, però): No era això, companys, no era això    434 visites
  • Estic cansada     390 visites
  • Complicant les coses      357 visites
  • Què volen aquesta gent?   313 visites
• Alguns conflictes ètics i/o legals:
  • La biòpsia        506 visites
  • Tafanejant en la història d’una companya    319 visites
  • Malmetem la història clínica       315 visites
•                Històries tendres
  • Sexe oral        1495 visites       
•                Problemes amb els pacients
  • Una recepta i molts insults      452 visites
  • Total… Només és una recepta!     427 visites
• Sensibilitat social
  • Les frases de la pobresa       313 visites
• Des de l’altra banda
  • Quan estàs a l’altre costat     306 visites

En general, totes les històries demostren preocupació, angoixa, a moments cansament, però també compromís i ganes de fer-ho més bé. Potser seria bo que els que administren el sistema sanitari fossin lectors i reflexionessin a partir dels diaris.

Perquè ho puguin fer cal, però, que segueixin arribant més històries, que se’ns acaben…

Ho esperem per compartir-les!

Ecos vs consultes

Avui he llegit un tuit que deia: “com més hi penso, més dubtes tinc que haguem de fer ecografies a l’Atenció Primària. No fem domicilis, no veiem pacients terminals, no veiem nens…”

Ja són dues-centes!

Els diaris de trinxera ja ha publicat dues-centes històries de la realitat de l’atenció primària.

L’aventura començava l’abril del 2012 i ara hem assolit aquesta fita.

La feina dels editors només és la seva revisió i posar-hi títol quan l’autor no li ha posat.

Hi ha  34 autors de les històries. La revisió ortogràfica la fa la Sigrid, una col.laboradora  més però bàsica i que ha llegit totes les històries.

Per què no em cuida vostè?

Avui he visitat el Joan al sociosanitari on va ingressar ahir per rebre les cures que li calen en aquests darrers dies de la seva vida. La intenció inicial, la seva, la de la seva família i la meva, era que es quedés a casa fins al final. El Joan, però, s’agafa a la vida amb totes les forces que li queden superats els 85, que sorprenentment són moltes, i aquest darrer tros del camí s’està allargant més del que esperàvem i del que la Maria, la seva companya inseparable, ha pogut resistir.

Problemes amb els malalts terminals

Ja feia temps que tenia un càncer d’estómac i ara arribava el final. La Teresa ja estava molt dèbil i menjava poc, ja gairebé no es llevava. Durant la malaltia no havia volgut parlar mai de la gravetat, ni de la seva voluntat respecte els últims dies, era més fàcil parlar-ho amb el seu marit, que sempre l’acompanyava. Però vista la imminència de la mort calia plantejar d’alguna manera com volia el final. Un dia, en una visita a casa, amb el dolor controlat i amb tranquil·litat em diu que vol seguir a casa, que no vol anar a l’hospital. De vegades sembla que no serveix de res el que parlem amb els malalts, però sí que serveix. Quedem d’acord amb la pacient, el marit i els fills que li farem assistència a casa si no es presenta cap situació incontrolable. Quan gairebé no ingereix,

Ens veurem al cel

Hi ha moments d’especial significació en les visites als malalts. Hi ha moments de transferència i contratransferència intenses, de gran càrrega emocional que et fan sentir i actuar com a metge i com a persona. Per a mi, un d’aquests moments es produeix quan el malalt i jo sabem que no ens veurem més perquè la mort és imminent.