Empatia

Surto a cridar a la sala d’espera. Oksanna.

És la seva primera visita al CAP, no la conec.

29 anys. Pell blanca, molt prima, vestida molt senzilla però alhora molt correcta. Bellesa natural, d’aquelles sense artifici

Entra amb un noi jovenet, també molt maco: moreno, faccions suaus, ulls grans. Semblen dos actors de cinema. No puc evitar fer una composició de lloc prèvia: són germans? d’on venen?

S’asseuen.

Parla ell.

Castellà impecable però amb accent marcat de l’est. Acaba cada frase amb un somriure radiant. Costa deixar de mirar-lo, encisa sense voler. L’Oksanna se’l mira esperant les traduccions.

Són russos. Estan casats. Ell fa 2 anys que viu aquí i ja està treballant Continua llegint

Anuncis

No està bé dir-ho… però és veritat!

A cau d’orella la Isabel ens deixa caure… “no està bé dir-ho, però de vegades tinc unes ganes que es mori!”

Cuida del seu home de tota la vida. Sempre ha fet la feina de casa. Ha pujat els fills (“tot nois, per desgràcia”). Sense cap ajuda. Al contrari. Ella havia d’ajudar en les feines de l’hort quan era temporada. Continua llegint

Terra de ningú…..la història continua (i 2)

Fa poc temps us vaig explicar la història d’en Jordi, un home de 50 anys diagnosticat d’una síndrome de  Korsakoff .

Ara m’agradaria explicar-vos el cas d’en Carles, un senyor de 47 anys  amb una diabetis mal controlada, cec per una retinopatia diabètica. Quan començo a atendre el cas el Carles vivia amb la dona i un fill de 12 anys que segons ell, el maltractaven psicològicament. Era un cas en seguiment per la ONCE. Davant la situació que m’explica ell i la seva germana, em coordino urgentment amb els serveis socials, que després de valoració conjunta a domicili, decideixen iniciar un servei de suport a domicili pel control de la medicació i els àpats. Amb ajut de la seva germana comença a fer els tràmits de separació amb el dictamen per part del jutge que qui deixa el pis és ell i  allà viuran la dona i el fill (pis de lloguer del patronat i a nom del Carles) Continua llegint

La desgràcia

“-¿Quién le ha enseñado a usted todo eso, doctor?

La respuesta vino inmediatamente.

-La miseria.”

Albert Camus, La Peste.

Observem l’existència de la desgràcia cada dia. I sembla que cada dia, amb les polítiques actuals, més sovint. Concretament cada 6 minuts. Continua llegint

Petits detalls

La Maria no pot anar a la visita que li han programat per al reumatòleg de l’Hospital de Calella. I necessitem la seva valoració, perquè ha patit una fractura vertebral que no sabem si atribuir a una caiguda o a osteoporosi… A ella no li agrada prendre fàrmacs, si no hi ha més remei. Ufff…

Per què no hi pot anar? Des del poble, no hi ha transport públic a aquesta hora de la tarda… Podria anar a l’hospital, però no hi ha bus per tornar. Continua llegint

Històries deplorables per no faltar a la feina

La Rosa és una dona equatoriana que fa anys que treballa en una botiga del poble. Fa un temps se li va diagnosticar una síndrome seca amb freqüents brots d’artritis. Fa -hauria de fer- seguiment al servei de reumatologia i d’oftalmologia per possibles efectes oculars del tractament. Hauria, perquè des de fa més de dos anys que no es fa analítiques ni visites per no faltar a la feina. Té por de dir que està malalta, té por de dir que necessita anar a l’hospital, té por de perdre la feina. D’ella en depèn la seva família que està a l’Equador i els estudis de la filla que està aquí. La segueixo jo com puc i li dic que anar al metges i cuidar-se una malaltia és un dret, però sempre em contesta “no me puedo arriesgar..” Per suposat, mai m’ha demanat la baixa. Continua llegint

Quan l’explotació laboral arriba a la consulta

Avui la Josefa ha demanat visita d’urgències. Com que la vam visitar ahir per una lumbàlgia l’he rebuda una mica estranyada.

Fa quatre dies va començar una nova feina després d’haver passat molt temps a l’atur. Només era un contracte de prova per a un mes com a cuinera. Per llei no es pot negar a agafar cap feina. El primer dia va haver de treballar de 9 del matí a 5 de la tarda i de 8 del vespre fins a mitjanit. Estava ella sola a la cuina preparant tapes i àpats per unes 200 persones, pelant patates, fregint-les. Li van dir que, a més, la cuina l’havia de tenir “como los chorros del oro”. L’endemà va repetir horari de 9 a 5 i de 8 a una de la matinada. Poc abans de plegar, carregant un sac de patates de 25 kg es va quedar clavada. No va voler dir res perquè no volia perdre la feina, però quan va arribar a casa no es podia moure i va trucar el 061. Continua llegint