Por

Avui fa mal dia, i estic de domicilis. 
Faig els aguts i crònics que em pertoquen. Hi ha gent fantàstica que et rep a casa seva amb tota la bona fe de qui ve a ajudar-te. 
El darrer domicili, em crida l’atenció per poc usual, surt de la norma habitual dels domicilis. 
Arribo al domicili em trobo el pacient al llit amb tot de menjar i begudes a l’habitació acompanyat per un familiar. Valoro, exploro, pregunto…. Les respostes són confuses, ningú sap ni quan ni com…  intento esbrinar i les meves preguntes s’interpreten de forma hostil. 
Per un moment em sento sola en un domicili aliè, atrapada entre pacient i familiar, que no estan d’acord amb les indicacions que se’ls hi dona.  És de nit i plou, el domicili és estret i jo només puc pensar en el moment de sortir sense que allò se’n vagi de mare. 
Finalment surto al carrer, em tremola tot el cos, no sé si serà només del fred. 

Adoro i m’encanta fer domicilis, però reconec que és una situació de risc, que no és prou valorada.

Complexitat

Avui ha vingut la Maria. L’havia fet programar en veure els resultats de les darreres anàlisis. El seu aclariment de creatinina ja frega els 20 ml/min.

La Maria te 82 anys i és una pacient complexa: té una diabetis que requereix insulina, una ACxFA en tractament amb acenocumarol, una insuficiència renal crònica G4 A2, una polimiàlgia reumàtica per la qual no hi ha manera de treure la prednisona, una HTA difícil de tractar, una insuficiència cardíaca sistòlica que es descompensa tot sovint, una gastritis crònica atròfica amb dèficit de B12, poliartropatia degenerativa, insuficiència venosa, incontinència urinària mixta…

En la medicina privada o en “l’especialitzada”, necessitaria un especialista en endocrinologia, un cardiòleg, un reumatòleg, un digestòleg, un traumatòleg/rehabilitador/clínica del dolor, un cirurgià vascular, un uròleg, un hematòleg… I ara… un nefròleg.

Pel cap baix, nou especialistes diferents.

Però, de fet, fa anys que no en visita cap, si no és per fer-se alguna prova.

En parlem. Li plantejo que potser necessitarem un nefròleg… Que està a 40 km.

• I no ho pot seguir portant vostè, com fins ara? No tinc ganes d’anar tan lluny. El meu marit ja no condueix, i no vull empipar la meva filla…

Ajusto el tractament i programo el seguiment.

Espero que no empitjori l’anèmia. Llavors, si o si haurà d’anar a l’hospital. Simplement, per prescriure/subministrar EPO.

Imaginem que la Maria no té metge de família. Com s’ho fa?

Quin privilegi!

Fa 3 setmanes que la Montserrat va sortir d’alta del sociosanitari on va anar a parar per la fractura del seu fèmur, de 85 anys.

Avui és la tercera visita al seu domicili, on malviu amb la seva germana Anna, de 83 anys, que li fa alhora de mare i que fins ara era, suposadament,  la nostra “cuidadora principal”.

La Montserrat va amb caminador per casa i porta bolquer des de l’ingrés. El gosset que les cuida no pot sortir al carrer perquè ningú no el pot treure. Viuen en un edifici d’un carrer angoixant d’un barri complicat, sense ascensor, amb escales traïdores, on la policia sembla que  hi entra sovint buscant traficants,

Queixes

Al menjador del CAP, la Dra Garcia es queixa de les persones que venen “d’urgències” per motius banals, burocràtics, crònics. Explica un cas, un altre. Una infermera li fa costat, explicant altres casos igualment “banals”. Altres metges i infermers participen en el debat qüestionant la conducta dels pacients i queixant-se de la mala utilització del servei “d’urgències”.

La realitat en el nostre EAP és que la majoria de metges tenen més de 10 dies de demora per cita prèvia. I no hi ha altra opció que “venir d’urgències” per accedir a visita en el dia per un problema agut o un assumpte burocràtic (IT, recepta…) que cal resoldre sense demora.

Què han de fer les persones que necessiten que se’ls resolgui el seu problema avui?

Shukraan

Faig la consulta d’una companya en un altre poble. Entra la Badia, seguida de la seva filla. Li fan mal els peus.

És tan prima i petita que, dins la seva gel·laba i sota el seu mocador, sembla que es pot trencar en qualsevol moment.

Té 70 anys. Ha tingut 8 fills. I ha treballat al camp, tota la vida. Quan va enviudar, fa 1 any, la seva filla la va fer venir del Marroc per viure amb ella. Perquè no estigués sola.

Fatoumata

Avui ha vingut a la consulta Fatoumata. Fa un mes i mig que no té la regla i pensa que pot estar embarassada. Vol que li faci una prova d’embaràs per confirmar-ho.

Està molt nerviosa, el seu marit no en sap res.

Fatoumata fa set anys que viu a Catalunya. Té 34 anys i 5 fills, dos viuen al seu país amb la seva sogra, i dues nenes de 7 i 5 anys estan aquí amb ella. No parla gaire castellà ni català, però sempre es fa entendre. Fa dos anys va debutar amb una diabetis i va necessitar insulina des de l’inici. És complidora en visites, pel que fa a la dieta anem fent, però té glicades molt bones. Es posa molt contenta quan la felicito per les seves bones anàlisis.

Té criteri, no té criteri…

D’ençà que l’equip de domiciliària va començar a funcionar al CAP –ara ja fa sis mesos- el tema de l’atenció als pacients als domicilis ha canviat molt.

Les infermeres que fa temps que treballem en Atenció Primària sabem que l’atenció que donem al domicili és molt més que una visita. No només traslladem al domicili l’atenció que donem a la consulta, sinó que també realitzem una atenció bidireccional i amb molts agents implicats. Quan visitem als malalts, sovint comptem amb la família, la cuidadora (a vegades assalariada en millors o pitjors condicions laborals) o el veïnat. Tant pacients com professionals en sortim beneficiats.

Ulls tristos

Fa poc vaig conèixer a la Laura, una noia de 21 anys filla de dos pacients meus que jo no sabia que havien estat parella ni que tenien una filla.

L’Amparo, la seva mare, és la que coneixia més. Venia sempre per coses puntuals, sempre amb olor d’alcohol. Quan li ho assenyalava, minimitzava el consum: “alguna copa de tant en tant”, “he begut un xupito amb el meu company”… Vaig aplicar-me a fons per abordar el seu alcoholisme, però l’Amparo sempre se n’anava per la tangent i canviava de tema o acabava la consulta de manera sobtada. Va seguir fent-ho després de la pancreatitis aguda greu que la va posar a la vora de la mort i no va ser fins la descompensació ascítica que va dur al diagnòstic de cirrosi hepàtica i a un llarg ingrés per a estabilitzar-la que no va deixar de beure, fa pocs mesos.

Al pare, el Rossend, l’havia vist poques vegades i sabia que estava separat i que vivia amb una filla. Pocs mesos enrere, durant les meves vacances, li van diagnosticar un càncer metastàtic pel qual està rebent tractament.

30 de novembre

Matí del 30 de novembre. Últim dia de vaga d’ AP.

Soc metgessa de família d’ un equip urbà i avui estic de serveis mínims.

No he parat però no he tingut moltíssima feina.

Entre visita i visita, esgarrapo segons per mirar el mòbil i veure que està passant. Tinc una sensació estranya: el meu entorn continua de vaga i en canvi, a la premsa i a les xarxes socials sembla que tot hagi tornat a la “normalitat”.

La jubilació esperada

Em falten uns mesos per jubilar-me. Fa més de 30 anys que treballo a la mateixa ABS i mai m’havia trobat tan malament com ara.

El dia a dia implica problemes i dificultats, a vegades de caràcter organitzatiu, altres d’actitud d’alguns companys, problemes del treball en si mateix. Gairebé sempre els havíem resolt parlant en reunions o amb la direcció. Ara els problemes es verbalitzen en petits grups i si els comuniques a la direcció es tergiversa de tal manera que acabes essent tu el problema.