L’autobús i el TAC

Telefònica del dijous. A ultimíssima hora truco al José. El vaig veure fa pocs dies, té unes possibles bronquièctasis a la placa de tòrax i li  he demanat un TAC per a estudiar-ho. No sé pas què deu voler. Marco el número. Espero. No contesta. Penjo i torno a marcar. Ara sí. Després dels intents infructuosos previs per contactar telefònicament amb ell per un altre tema, quan, finalment va venir a la consulta, em va dir que li costava despenjar l’smartphone perquè no se’n sortia amb allò de fer lliscar el dit. Em va demanar que el següent cop li donés temps i que ho intentés diverses vegades seguides, ja que sinó ell trucava al CAP i li deien que esperés, que ja el tornaria a trucar. M’ho vaig apuntar a la història, no fos cas que me n’oblidés. Continua llegint

Anuncis

La mirada oberta

És la primera visita amb el Muhammad. Ve acompanyat d’un company de pis que fa de traductor. Comença a explicar el motiu de consulta i llavors li dic que ja en parlarem, però que com que és la primera visita amb mi, abans li faré unes preguntes per tenir informació. Ve del Pakistan. Li pregunto quant temps fa que viu aquí i respon que uns 7 o 8 mesos. Li pregunto després si va venir directament o bé si va passar per algun lloc abans. Sembla que no entén la meva pregunta. Preciso si va venir en avió, callo per donar-li temps. Llavors el company, que tampoc és que s’expressi gaire bé en castellà, em diu que no va venir en avió, que va ser un viatge llarg, que va haver de travessar muntanyes, que va haver de menjar el que trobava, que va haver de navegar en embarcacions precàries… Que va ser molt dur. Em diu que, fa poc, catorze nois de la seva zona van morir ofegats en un naufragi.

Silenci. Continua llegint

El que calgui

L’Hortènsia va arribar al barri fa poc més d’un any. Acompanyava a la consulta al seu fill Ramiro, de 15 anys i amb síndrome de Down. El seu marit i ella havien decidit deixar casa seva, les seves feines i els altres fills, ja emancipats, al seu país llatinoamericà per mirar de trobar una atenció millor per al Ramiro, amb qui, des de l’arribada de la pubertat, era cada cop més difícil conviure. No li era possible comunicar-se amb paraules, i cada cop es posava més agressiu i al seu país no trobaven els recursos que l’ajudessin a estar millor.

Aquí han trobat una escola on el Ramiro es troba a gust i una associació que els facilita una atenció integral que fins ara no havien trobat. Continua llegint

L’últim adeu

El Rafael ens acaba de deixar. Avui he anat al seu comiat a l’església amb la seva família i algun amic.  Hem compartit una estona els nostres sentiments pensant en ell. De fet aquest escrit vol ser un petit homenatge a la seva persona.

Fa molts anys que l’estava atenent. No era un pacient fàcil. De fet s’havia barallat amb moltes metgesses i infermeres del CAP pel seu caràcter. Va arribar a la meva consulta després de diferents canvis d’infermera. El motiu principal de les visites era les cures d’unes nafres d’origen vascular a una cama. Si no l’atenia de seguida s’impacientava. Volia ser el primer, sempre. A vegades et feia perdre la paciència. Continua llegint

Vols escapar-te amb mi, aquest cap de setmana?

El Max avui ve eufòric. Té ….“un d’aquells dies

Fa 9 anys que ens coneixem. Quan obro la porta de la consulta i observo la seva actitud a la sala d’espera puc intuir què em trobaré.

El Max és addicte a l’heroïna. En realitat, com molts dels addictes, el Max té un perfil de policonsum: cocaïna, alcohol, benzodiazepines….. Fa 12 anys que està en tractament substitutiu amb metadona.

Té 42 anys, és coetani meu. Potser per això el corrent d’empatia entre nosaltres sempre ha estat molt bo. Sovint el miro i em fa pensar en com és de capritxosa i aleatòria la vida: amb entorns similars, les decisions i les possibilitats que la vida ens ha ofert a tots dos ens han dut a presents ben diferents.

Avui ve a consulta una mica espantat.

Ahir va estar intentant treure’s unes berrugues genitals que té al gland i als testicles amb un cúter que hi havia a casa seva. Té tot el penis escaldat. Continua llegint

Tinc el meu orgull, doctora!

En Pere, de 75 anys, ve pels resultats de les noves analítiques. Fa uns mesos, arran d’una anèmia macrocítica, vaig detectar un dèficit de vitamina B12. Al fer la història clínica, en Pere m’explica que a penes menja carn.

“Com és això?”

En Pere, jubilat, viu sol. Cobra uns 600€ de pensió.

“Amb això he de pagar-ho tot. De vegades, em quedo en números vermells… depèn d’allò que he de pagar.” Continua llegint

Empatia

Surto a cridar a la sala d’espera. Oksanna.

És la seva primera visita al CAP, no la conec.

29 anys. Pell blanca, molt prima, vestida molt senzilla però alhora molt correcta. Bellesa natural, d’aquelles sense artifici

Entra amb un noi jovenet, també molt maco: moreno, faccions suaus, ulls grans. Semblen dos actors de cinema. No puc evitar fer una composició de lloc prèvia: són germans? d’on venen?

S’asseuen.

Parla ell.

Castellà impecable però amb accent marcat de l’est. Acaba cada frase amb un somriure radiant. Costa deixar de mirar-lo, encisa sense voler. L’Oksanna se’l mira esperant les traduccions.

Són russos. Estan casats. Ell fa 2 anys que viu aquí i ja està treballant Continua llegint