Vols escapar-te amb mi, aquest cap de setmana?

El Max avui ve eufòric. Té ….“un d’aquells dies

Fa 9 anys que ens coneixem. Quan obro la porta de la consulta i observo la seva actitud a la sala d’espera puc intuir què em trobaré.

El Max és addicte a l’heroïna. En realitat, com molts dels addictes, el Max té un perfil de policonsum: cocaïna, alcohol, benzodiazepines….. Fa 12 anys que està en tractament substitutiu amb metadona.

Té 42 anys, és coetani meu. Potser per això el corrent d’empatia entre nosaltres sempre ha estat molt bo. Sovint el miro i em fa pensar en com és de capritxosa i aleatòria la vida: amb entorns similars, les decisions i les possibilitats que la vida ens ha ofert a tots dos ens han dut a presents ben diferents.

Avui ve a consulta una mica espantat.

Ahir va estar intentant treure’s unes berrugues genitals que té al gland i als testicles amb un cúter que hi havia a casa seva. Té tot el penis escaldat. Continua llegint

Anuncis

Tinc el meu orgull, doctora!

En Pere, de 75 anys, ve pels resultats de les noves analítiques. Fa uns mesos, arran d’una anèmia macrocítica, vaig detectar un dèficit de vitamina B12. Al fer la història clínica, en Pere m’explica que a penes menja carn.

“Com és això?”

En Pere, jubilat, viu sol. Cobra uns 600€ de pensió.

“Amb això he de pagar-ho tot. De vegades, em quedo en números vermells… depèn d’allò que he de pagar.” Continua llegint

Empatia

Surto a cridar a la sala d’espera. Oksanna.

És la seva primera visita al CAP, no la conec.

29 anys. Pell blanca, molt prima, vestida molt senzilla però alhora molt correcta. Bellesa natural, d’aquelles sense artifici

Entra amb un noi jovenet, també molt maco: moreno, faccions suaus, ulls grans. Semblen dos actors de cinema. No puc evitar fer una composició de lloc prèvia: són germans? d’on venen?

S’asseuen.

Parla ell.

Castellà impecable però amb accent marcat de l’est. Acaba cada frase amb un somriure radiant. Costa deixar de mirar-lo, encisa sense voler. L’Oksanna se’l mira esperant les traduccions.

Són russos. Estan casats. Ell fa 2 anys que viu aquí i ja està treballant Continua llegint

No està bé dir-ho… però és veritat!

A cau d’orella la Isabel ens deixa caure… “no està bé dir-ho, però de vegades tinc unes ganes que es mori!”

Cuida del seu home de tota la vida. Sempre ha fet la feina de casa. Ha pujat els fills (“tot nois, per desgràcia”). Sense cap ajuda. Al contrari. Ella havia d’ajudar en les feines de l’hort quan era temporada. Continua llegint

Terra de ningú…..la història continua (i 2)

Fa poc temps us vaig explicar la història d’en Jordi, un home de 50 anys diagnosticat d’una síndrome de  Korsakoff .

Ara m’agradaria explicar-vos el cas d’en Carles, un senyor de 47 anys  amb una diabetis mal controlada, cec per una retinopatia diabètica. Quan començo a atendre el cas el Carles vivia amb la dona i un fill de 12 anys que segons ell, el maltractaven psicològicament. Era un cas en seguiment per la ONCE. Davant la situació que m’explica ell i la seva germana, em coordino urgentment amb els serveis socials, que després de valoració conjunta a domicili, decideixen iniciar un servei de suport a domicili pel control de la medicació i els àpats. Amb ajut de la seva germana comença a fer els tràmits de separació amb el dictamen per part del jutge que qui deixa el pis és ell i  allà viuran la dona i el fill (pis de lloguer del patronat i a nom del Carles) Continua llegint

La desgràcia

“-¿Quién le ha enseñado a usted todo eso, doctor?

La respuesta vino inmediatamente.

-La miseria.”

Albert Camus, La Peste.

Observem l’existència de la desgràcia cada dia. I sembla que cada dia, amb les polítiques actuals, més sovint. Concretament cada 6 minuts. Continua llegint

Petits detalls

La Maria no pot anar a la visita que li han programat per al reumatòleg de l’Hospital de Calella. I necessitem la seva valoració, perquè ha patit una fractura vertebral que no sabem si atribuir a una caiguda o a osteoporosi… A ella no li agrada prendre fàrmacs, si no hi ha més remei. Ufff…

Per què no hi pot anar? Des del poble, no hi ha transport públic a aquesta hora de la tarda… Podria anar a l’hospital, però no hi ha bus per tornar. Continua llegint