Perdonin, vaig amb una hora de retard!

Primer dia de feina després de les vacances d’estiu. Vinc amb ganes.

8:00h: Obro l’e-cap. Entro en la meva agenda del dia per intentar organitzar-me el matí:
31 cites prèvies (cadascuna de 7 minuts), 2 visites telefòniques i 5 e-consultes. Em veig amb força: avui puc amb tot!

8:30h: Primera visita. La Mercè està en un moment vital difícil. Després de 41 anys al peu del canó, sembla que ha de tancar la botiga de tota la vida. Aquest any es jubila. Fa mesos que ve a consulta per molts símptomes variats. Avui em confessa que creu que tenen relació amb la jubilació. No se’n fa a la idea. Parlem de recursos, emocions, famílies, projectes de vida…21 minuts de consulta. No passa res. Acaba de començar el dia.

Surto a cridar el següent.

En José és cardiòpata. Continua llegint

Anuncis

Tot va bé, nena!

La Maria acompanya el seu pare, en Josep, a la consulta. És un pacient extremadament complex, que viu amb la dona, també complexa.

No té reconeguda cap ajuda per dependència. Té una MPOC severa i una demència moderada. Així que… es pot moure perfectament, però… cap a on? No sap que s’ha de vestir, que s’ha de rentar, que s’ha de calçar, que ha de fer els inhaladors, que ha de menjar… Continua llegint

No està bé dir-ho… però és veritat!

A cau d’orella la Isabel ens deixa caure… “no està bé dir-ho, però de vegades tinc unes ganes que es mori!”

Cuida del seu home de tota la vida. Sempre ha fet la feina de casa. Ha pujat els fills (“tot nois, per desgràcia”). Sense cap ajuda. Al contrari. Ella havia d’ajudar en les feines de l’hort quan era temporada. Continua llegint

Solitud

En Gerard té 32 anys. Quan ve a la consulta, mira a terra i parla amb veu molt baixa.

La seva mare, habitualment no es mou de casa, perquè “està cansada, no té forces…” Està així des que el seu marit la va deixar fa més de 20 anys. Consumeix dosis molt altes de tranquil·litzants, que li van prescriure allà on vivia abans que la coneguéssim. Tots els nostres intents de deshabituar-la, han estat un fracàs. Ella no accepta que té una dependència. Quan l’hem derivat a l’equip de salut mental, mai no hi ha anat. Sempre entra sola a la consulta. Continua llegint

Tornada de vacances

Avui tornada a la feina després de vacances. Sempre em fa una mica de respecte la tornada. Què em trobaré, què  els ha passat als malalts aquest temps, quantes visites tindré, quants domicilis, quants companys estarem treballant…. ? Continua llegint

El cuidador en sap

Mala sort!  En el moment que es van complicar les coses, ella, la cuidadora no hi era, i es van endur la Laia cap a l’hospital.

Porta molts anys cuidant-la. La Laia és una persona dependent. Però, d’acord amb els professionals que l’atenen habitualment, la cuidadora sol evitar molts ingressos. Fins i tot s’atreveix, sense por, a jugar amb les dosis dels medicaments (un sacrilegi per a alguns). Continua llegint

Morir-se no és tan fàcil

Moltes vegades m’he trobat amb pacients que et diuen: “és igual, no vull fer- res més, em vull morir en pau”. O “és igual, no vull ingressar a cap lloc, ni hospital, ni socio, ni residència… que em deixin morir en pau”. “Una nit em moriré i ja està”.

I jo sovint penso (però poc ho sovint dic): “morir-se no és tan fàcil”. Abans de morir, molt sovint es passa per un procés crònic llarg, es pateix dolor, ofec, pèrdua de l’autonomia i, sobretot, soledat.  Continua llegint