La perspectiva

En Joan té 59 anys. S’asseu a la cadira encongit i amb el cap cot. Em diu que no sap per què l’han posat en llista d’espera per posar-li un desfibril·lador. El cardiòleg de referència el va derivar al tercer nivell…

• “No t’expliquen res”.
• “Tan malament estic?”

Miro els cursos clínics de cardiologia de referència i del tercer nivell i veig que té una fracció d’ejecció del 24% i una arrítmia que jo no sé interpretar en el Holter.

Però veig que els de la Unitat d’arrítmies ho ha tingut ben clar. A la primera visita ja l’han posat en llista d’espera.

–  “Si t’ho han recomanat, segur que és que ho necessites. Que l’arrítmia que tens et pot produir una aturada cardíaca.”

En Joan és un professional sanitari autònom. Treballa en dos llocs i ha de conduir per anar a treballar. Sap que, si li posen el desfibril·lador, no podrà conduir en dos mesos.

• “Però jo no puc estar sense treballar… Ja vaig fer una baixa llarga quan l’infart. Ells no em van fer cas quan ho vaig dir. No entenen que per mi això és un problema”.

Sé que en Joan està separat. Que té un fill a qui ha de proporcionar diners mensualment. Que paga hipoteca. Que és autònom…

• “ I no has pensat en el problema que pots tenir si no te’l poses?”
• “ Si. Puc morir de cop. Però això ja no seria un problema per mi…”

Que diferents es veuen les coses des d’una banda o altra de la taula.

Cuando no llegas

Al salir de la psicóloga me iluminé. “Qué diferencia hay entre tus compañeros que crees que lo llevan mejor y tú?” parecía obvio, pero no lo había visto. Quizás ellas han sabido des del principio que no podíamos llegar a todo, que somos humanos, que no todo depende de nosotras. Y entonces me di cuenta de lo interiorizado que tenía el mensaje de “tienes que llegar a todo, la salud de las personas depende de ti, tú puedes con esto, esto está por encima de todo”. Desde el inicio de la pandemia y desde muchos lugares se nos ha ido conduciendo a este estado mental: sociedad, instituciones, políticos, medios de comunicación…Ahora toca darlo todo porque la gente nos necesita. Nosotros podemos con esto, lo sacaremos adelante. Ahora esto está por encima de tu hijo, tu pareja, tu madre y hermanos. Por encima de tu felicidad y de tus planes de futuro. Ahora toca estar al 100%. Sois heroínas. Estos mensajes no calan igual en todas las personas. Quienes tenemos miedo a decepcionar, algo de inseguridad y somos durillas con nosotras mismas lo interiorizamos más. Y ese nivel de exigencia y de autoexigencia podía ser útil durante los primeros meses, pero ahora se hace extenuante. Ese nivel de exigencia y autoexigencia podría haberse visto correspondido con más recursos, más reconocimiento, más validación de lo que sentimos y nos angustia, pero esto ha brillado por su ausencia desde muchos lugares, sobre todo desde donde se toman las decisiones importantes, y esto genera mucha frustración. Porque no podemos con todo. Porque somos profesionales comprometidas, dedicadas y trabajadoras, pero este sinvivir, este desasosiego, este llevar las energías al límite desde hace más de 16 meses no puede durar mucho más. Porque nuestras familias no pueden aguantarlo mucho más.

Y en esas estoy, recolocándome. La teoría me la estoy aprendiendo, pero esta manera de funcionar la he automatizado. Supongo que para poder estar un poco mejor nos tenemos que situar en otro lugar mental, como aquellos que dicen “tenemos que aprender a convivir con el virus”. Bajar las revoluciones, no machacarse, asumir que no podemos llegar a todo, cuidarse, apoyarse en la red, dejarse arropar por las compañeras, defender lo que crees sin dejarse el aliento, disfrutar de tu vida y de los tuyos…En ese camino ando.

Traçats de vida d’una metgessa de família en un CAP semirural durant la pandèmia

A l’inici de la pandèmia, usar les pantalles protectores que s’entelen i no es veu res, i no entendre perquè altres companys i companyes no es queixen. Jo tampoc, no és moment per a queixes. Respirar quan algú de forma altruista ens fa arribar pantalles que tenen un topall al front i no s’entelen. Agraïda eternament. Aquell dia va ser un abans i un després.

Escriure de tant en tant a companys i companyes de professió que no veig, per compartir, acompanyar i acollir mútuament les vivències. No estem sols ni soles, però davant el pacient, amb l’EPI, i el virus desconegut, la incertesa sempre està present. Més que mai el propòsit és indispensable per no perdre el nord. 

Trobar a faltar a l’inici de la pandèmia i durant mesos la infermera amb la que treballo habitualment perquè l’han traslladat a atendre les residències. Al principi de la pandèmia em diu que a primera hora del dia ella i la metgessa preparen l’EPI amb bosses d’escombraries. Quan la veig està més prima. Té totes les virtuts que una infermera de família hauria de tenir. No ha perdut el seu somriure.

No puc anar a un domicili per seguiment de pacient en estat pal·liatiu que conec des del 2005 perquè estic a la consulta de pacients amb símptomes de covid. Una altra metgessa que no coneixia d’abans el pacient l’atén en aquests moments finals. La longitudinalitat, tan característica de la nostra especialitat, es va fondre en la reorganització que vam haver de fer d’un dia per l’altre.

És la llarga època en què els professionals sanitaris i sanitàries estem més estressats i estressades i que la població està més allunyada i desinformada. “On són els metges? A la sala no hi ha ningú. No vull que em truquin, vull que em visitin!”. Són les 13:00 hores i em queden 20 trucades per fer, d’aquí a que la companya que comença a visitar a les 15:00 arribi. Un altre dia que caldrà seguir trucant des de casa. He de manegar el millor possible la incertesa i citar per visita presencial quan calgui, sense acumular pacients a la sala. L’esforç silenciat de l’atenció primària. 

Vaig a esmorzar i entra mentrestant la dona de la neteja. Neteja les superfícies. Ha vist que em falten fulls de paper i me n’ha portat. Treballa al CAP des que vaig arribar al 2005. Quan es jubili es notarà molt que no hi és. Té cura dels petits detalls.

No hi ha límit a l’agenda dels metges i metgesses de família. Entre visites presencials, no presencials, domicilis, trucades i eConsultes, el número final de pacients que hem d’atendre és una barbaritat per un sol professional. Increment de risc d’errors, dificultat per conciliació familiar i lluita per mantenir el propòsit i continuar pensant que seguir exercint la professió val la pena. Vertigen, por, incertesa i soledat com acompanyants massa habituals.

Creuar-te al passadís amb una companya i saber per la mirada que no està sent un bon dia. Comentar-ho de pressa, treure-li ferro a la situació per continuar visitant amb la major empatia possible. Les energies hi ha dies que flaquegen i cal continuar aferrat al propòsit per seguir caminant.

Sentir que escridassen l’administrativa perquè la renovació d’una recepta electrònica no es fa al moment, o per demanar la targeta sanitària per confirmar la identitat. Trobar-la plorant a l’arxiu dient que no pot més. Sobrecàrrega de tots els i les professionals.

Trobades a la consulta amb pacients “diamant”, com jo els anomeno. Aquell o aquella pacient que en pocs minuts et regala una lliçó de vida per com està portant una situació difícil amb amor i entrega. Marxa de la consulta deixant-la impregnada de propòsit, i revifant-te d’un mal dia en un instant.

Mantenir viva la vocació en aquests temps, a prop de la utopia. 

I quan crèiem que venia un estiu millor, que aniríem incrementant el volum de visites presencials a l’atenció primària, i que les vacunes ens estaven ajudant per contenir aquesta pandèmia, torna a revifar amb un increment de casos en joves com no havíem vist abans. Venen corbes de nou en una carretera ja desgastada, amb professionals cansats i cansades i sense senyalització de cap a on anem.

Arribar a casa, retrobar-te amb els teus i fer veure que tot va bé. Esperar que una abraçada t’aculli i agafar aire pel dia següent.

Gran angular

Estic molesta per aquesta visió que es transmet des dels mitjans de comunicació hospitalocèntric de la COVID. Inspirada en Maria Callas diré que: La COVID comença molt abans que un pacient arribi a l’hospital i acaba molt després que sigui donat d’alta.
La COVID s’inicia en la comunitat, en el moment que hi ha la transmissió  del virus. Posteriorment el pacient pateix diferents símptomes i s’encén la guspira de la sospita! D’allà l’angoixa, el dubte entre m’escolto massa o massa poc.  Fins arribar a la necessitat de consultar. Sovint s’intenta contactar amb la primària, 061, CUAP i alguns tiren pel dret i van a l’hospital directament.
A primària s’avalua inicialment per un administratiu que fa un primer filtratge i posteriorment entra en contacte si s’escau amb un professional sanitari ( metgessa o infermera). Des de primària s’avalua i s’acompanya de la millor manera possible. En aquells casos que l’evolució de la malaltia es complica, es deriva a l’hospital. Allà s’acompanya, es valora i es tracta, en períodes de temps que van des de minuts fins a mesos. Posteriorment el pacient en la majoria dels casos torna a casa i torna a fer el seu seguiment per la primària. En el pitjor dels casos, des de primària es fa el seguiment i acompanyament de la família que pateix la pèrdua. Quan el pacient torna a casa, se’l valora i se l’acompanya en la mesura de les seves necessitats.

Hi ha aspectes a millorar des de l’atenció primària? Sense cap mena de dubte la resposta és sí! Però per tal de millorar, cal posar el focus en gran angular!

Estaré maquillant la primària?

Avui he atès, durant 3 hores, pacients des de casa, amb l’objectiu d’acabar la feina d’ahir i millorar l’agenda d’avui.

Fa massa dies que em costa dormir perquè no he pogut acabar les agendes interminables que tenim darrerament. A part del fet, que estem fent una atenció professional que dista força dels principis d’un bon metge de família.

Ho faig per compromís amb la meva professió i amb els pacients.

Aquestes hores no són remunerades i sovint ni són agraïdes.

M’ho puc permetre fer perquè tinc tot una xarxa familiar que sostén aquestes possibilitats.

Però quan dedico hores fora del meu horari, em pregunto si això no està fent més que agreujar un problema sistemàtic crònic. Soc responsable de maquillar una primària col·lapsada?

Si ho faig. patim els professionals que estem cada dia més desbordats i ja comencen a aparèixer les baixes per burnout. Si no ho faig pateixen els pacients, que tenen les seves xacres i les seves demandes.

Persistents

 

Emmalaltir és inevitable, arribarà en un moment o altre en el nostre procés de vida.

Els professionals sanitaris sovint oblidem el risc que suposa estar en contacte permanent amb la possibilitat d’emmalaltir. Aquestes probabilitats augmenten exponencialment si parlem de malalties noves amb un alt índex de contagiositat.

Això és el que ha passat amb la COVID. Moltes ens hem contagiat en aquest any 2020 mentre ateníem als nostres pacients als Centres d’Atenció Primària i als seus domicilis. És normal: vam estar exposades des del principi i és un risc que assumim des del dia que ens comprometem professionalment amb l’exercici de la medicina.

Quan reps el diagnòstic d’afectació per una malaltia desconeguda entens que hi ha poca informació fiable que t’orienti sobre què passarà i et prepares per transitar per una situació desconeguda.

Al principi confies en les informacions que asseguren que serà un procés lleu, curt i sense conseqüències importants perquè ets una persona jove i sense antecedents patològics d’interès. A poc a poc, la vida s’entesta a demostrar-te que la teoria no sempre s’ajusta a les realitats individuals.

Superades les 3 primeres setmanes de pneumònia bilateral vaig pensar (com tants d’altres) que la malaltia arribava al seu final, que el meu cos es refeia i que podria reprendre la meva vida tal com havia estat fins abans del contagi. No va ser així. És a partir d’aquell moment en què va començar l’autèntic calvari: setmanes i setmanes d’incertesa i desesperança en què he descobert totes les limitacions d’un cos que fins ara havia estat imbatible.

Julia

Avui és dimarts. En realitat és igual quin dia sigui, és un altre dia que ens fa despertar dins aquest malson. Però avui, dimarts, ens hem aixecat amb més força, gràcies als missatges d’una de les milers i milers de persones que acudeixen als Centres d’Atenció Primària. I crec, amb el seu permís, que per explicar la seva història, el millor és reproduir el que ella ens ha transmès.

Hola Dra., buenos dias! Estoy  profundamente agradecido por la ayuda e interés personal que me ha brindado. De no ser así, seguro que sería una menos.

Ayer cuando me trajo la ambulancia,  me dijeron que tenía que esperar horas, para ser atendida.  No pasaron media hora, cuando no podía respirar.  Avisé y tenía el oxígeno en 75. Enseguida me atendieron.

Y aquí estoy,  ingresada. Justo en la planta que está un amigo enfermero.

 Sigo sin fiebre

 Dicen que avanzó al otro pulmón

 Julia, és una dona de 52 anys que la primera setmana de març tornava d’un viatge a Roma. Havia marxat a veure uns familiars que allà hi viuen. És hipertensa i viu amb el seu marit de 71 anys amb un munt de comorbiditats.

Va consultar per primera vegada per una tosseta recurrent i febrícula. L’exploració era normal. Els diferents professionals sanitaris i no sanitaris que la van atendre i sobretot les seves metgessa i infermera de capçalera, han estat diàriament fent el seguiment telefònic del seu estat. Això ha fet que tornés al CAP en dues ocasions més. No ho veiem clar. La incertesa a què estem habituats, actualment és per moments, insuportable. La primera vegada que la vam fer tornar, va comportar una primera atenció al nostre hospital de referència. Les exploracions complementàries feien decidir que la pacient tornés a domicili. La segona vegada, insisteixo, fruit del seguiment telefònic diari a la Júlia, ha comportat, aquest cop si, l’ingrés.

Des de la seva solitud a una habitació anònima de l’hospital, Aquest matí per whatsapp, ens donava amb esperança les gràcies a tots els professionals d’Atenció Primària que cada dia estem lluitant per sortir d’aquest malson.

Força i ànims! Per tots nosaltres!

Atenció Primària

Abraçades

La Rosa, de 92 anys i que viu sola, ve a la consulta amb la seva filla.

És una pacient difícil. Quan li convé aconseguir alguna cosa, plora, crida, diu que els seus fills “passen” d’ella. Truca a l’ajuntament, a la Creu Roja, al 061 per demanar atenció urgent.

Cap cuidadora ha aguantat més de tres mesos amb ella. Ningú no la suporta.

Sovint truca al consultori, i sempre aconsegueix convèncer l’administrativa que el seu problema és més urgent que els de la resta dels habitants del poble. Tot i això, mai no li hem trobat un problema vital físic que requereixi atenció urgent.

Treballo a la trinxera

El procés ravalero

Treballo a la trinxera d’un dels barris amb l’índex de salut més baix de Barcelona¹. I ho faig juntament amb la resta dels meus companys i companyes en un edifici del passat segle!! Concretament de l’any 1937.

La història és molt senzilla: població amb moltes necessitats de tot tipus que utilitza un servei públic; professionals “hipermegamotivades” que posen a disposició, dia rere dia, tota la seva energia i coneixement per atendre’ls el millor que saben i poden; edifici amb un valor arquitectònic històric que no pot ser reformat com caldria per tal de reunir les condicions imprescindibles com a Centre de Salut.

Jo no soc ningú

Ella ha mort aquesta nit en un box d’urgències de l’hospital. Sense ningú al costat.

Vídua amb 5 fills, sempre venia sola a la consulta. Qui sap si es prenia bé els fàrmacs. No hi havia manera de comprovar-ho. Quan li preguntava qui l’acompanyava a les visites dels especialistes sempre deia que els seus fills no podien faltar a la feina.

Malalta crònica, polimedicada, dependent, sola. Difícilment complia el tractament farmacològic. I el dietètic, encara menys. Va anar empitjorant sense que ningú se n’adonés. No hi havia ningú de la família per adonar-se’n.