Abraçades

La Rosa, de 92 anys i que viu sola, ve a la consulta amb la seva filla.

És una pacient difícil. Quan li convé aconseguir alguna cosa, plora, crida, diu que els seus fills “passen” d’ella. Truca a l’ajuntament, a la Creu Roja, al 061 per demanar atenció urgent.

Cap cuidadora ha aguantat més de tres mesos amb ella. Ningú no la suporta.

Sovint truca al consultori, i sempre aconsegueix convèncer l’administrativa que el seu problema és més urgent que els de la resta dels habitants del poble. Tot i això, mai no li hem trobat un problema vital físic que requereixi atenció urgent. Continua llegint

Anuncis

Treballo a la trinxera

El procés ravalero

Treballo a la trinxera d’un dels barris amb l’índex de salut més baix de Barcelona1. I ho faig juntament amb la resta dels meus companys i companyes en un edifici del passat segle!! Concretament de l’any 1937.

La història és molt senzilla: població amb moltes necessitats de tot tipus que utilitza un servei públic; professionals “hipermegamotivades” que posen a disposició, dia rere dia, tota la seva energia i coneixement per atendre’ls el millor que saben i poden; edifici amb un valor arquitectònic històric que no pot ser reformat com caldria per tal de reunir les condicions imprescindibles com a Centre de Salut. Continua llegint

Jo no soc ningú

Ella ha mort aquesta nit en un box d’urgències de l’hospital. Sense ningú al costat.

Vídua amb 5 fills, sempre venia sola a la consulta. Qui sap si es prenia bé els fàrmacs. No hi havia manera de comprovar-ho. Quan li preguntava qui l’acompanyava a les visites dels especialistes sempre deia que els seus fills no podien faltar a la feina.

Malalta crònica, polimedicada, dependent, sola. Difícilment complia el tractament farmacològic. I el dietètic, encara menys. Va anar empitjorant sense que ningú se n’adonés. No hi havia ningú de la família per adonar-se’n. Continua llegint

La Síndrome de “ la comissionitis”

Fa uns anys que funcionem per comissions al CAP. Hi ha comissió de qualitat, comissió de formació, comissió de diabetis, comissió de MPOC, comissió de IC, comissió de pediatria,….No hi ha cap professional metge, infermera o administrativa que no estigui en alguna comissió.

Però en general són comissions poc efectives perquè quan s’arriba a fer alguna reunió, sempre falta algú (a vegades per tema d’agendes superplenes, altres perquè hi ha professionals que passen, altres per imprevistos del dia, etc) i la gent que aconseguim reunir-nos, necessitem explicar el malestar que tenim, la pressió del dia a dia, el cansament i el desànim en què ens trobem. Continua llegint

Jo no hi crec, en la Comunitària(1)

S’ha acabat l’agenda del matí, el darrer pacient acaba de marxar.

Truco a la consulta 308. Parlo amb la Jeni, infermera del CAP i membre (com jo) del grup de Comunitària.

Jeni, ja he acabat. Baixem a parlar amb el director?”

La Jeni i jo fa setmanes que posposem la reunió amb el nostre director del CAP. No ens ve de gust.

Fa uns mesos, el grup de Comunitària i la Taula Comunitària del barri vam decidir iniciar un grup d’activitat física al CAP.

El grup de Comunitària el formen professionals de tots els estaments del CAP: infermeres, metges i personal de gestió i informació. Continua llegint

Carta oberta

Hem rebut aquest escrit que no és una història assistencial en el sentit més estricte, però encaixa perfectament en els objectius dels diaris de trinxera que és reflectir la vida assistencial a l’atenció primària

La  medicina de família és preciosa…no li feu més mal

Competència, confiança, empatia…paraules majors que no perquè les repetim cada dia perden valor, sobretot quan pensem amb tantes i tantes situacions viscudes amb els pacients allà on aquestes paraules es fan tant i tant grans.

Tenim el privilegi d´acompanyar a molta gent. Ens obren les portes de les seves cases i dels seus cors…cal que responguem i que siguem mereixedors d´aquesta confiança. Els pacients no necessiten tècnics. Necessiten professionals. Continua llegint

Però…, què s’han cregut?

La Maria té 84 anys, viu sola, en una habitació rellogada en un mas proper al poble.

Es va quedar vídua fa 4 anys. Va viure un temps en un pis de la capital de comarca, però va acabar tornant al poble perquè no se’l podia pagar. Els seus nebots mai s’han interessat per ella.

Té un deteriorament cognitiu associat a l’edat (no una demència), però encara conserva un acceptable grau d’autonomia. Continua llegint