Conflictes

En Pere ha anat al cardiòleg de l’hospital. Un de nou. El de sempre, s’ha jubilat.

Fa uns 10 anys va tenir un infart i li van posar 3 stents. Des d’aleshores pren àcid acetil salicílic, beta blocador i simvastatina. Va al gimnàs. Camina 3-4 km. Fa anys que està estable. Amb el mateix tractament. Els seus nivells de colesterol són ben baixos.

Li ha dit al cardiòleg que, de vegades, es mareja. Especialment quan fa una sessió intensiva de gimnàs. Segurament, els seus prop de 80 anys i el beta blocador hi tenen alguna cosa a veure… Continua llegint

Anuncis

Gràcies per la vostra feina

Ens truca la Rosa.

El seu pare ha mort fa 2 dies a l’hospital, després d’una complicació d’una grip.

Anys de malaltia crònica complexa. Dependent, vivia sol. Ell i la família tenien pocs recursos per cuidar-lo. Tenia una hora de cuidadora dels serveis socials. I una altra (20 hores a la setmana) que pagaven ves a saber quan i com.

Fa 3 anys ja va morir la seva mare. Anys de malaltia crònica complexa. Dependent. Llavors la cuidava (més o menys) el seu marit, que ja estava malalt, però no tant… Continua llegint

Desesperació

La Rosa ha vingut a la consulta pels resultats analítics de la seva mare, a qui atenem en el seu domicili. La mare ens ha autoritzat a donar-li els resultats.

La Rosa viu a 30 km. Té dos germans que viuen al poble i uns altres dos que viuen en altres pobles. A menys distància que ella. Però tots “són homes”. Ella és la que se’n fa càrrec de quasi tot allò relacionat amb la salut de la seva mare.

Ja ho va fer amb el seu pare, que va morir fa un parell d’anys després de llarg temps de malaltia crònica complexa amb ingressos i reingressos a l’hospital.

La Rosa ja va haver d’afrontar l’actitud de la seva mare, que deia no necessitar ajuda, i “l’absència” dels seus germans, que no veien allò que no els convenia veure. Continua llegint

L’autobús i el TAC

Telefònica del dijous. A ultimíssima hora truco al José. El vaig veure fa pocs dies, té unes possibles bronquièctasis a la placa de tòrax i li  he demanat un TAC per a estudiar-ho. No sé pas què deu voler. Marco el número. Espero. No contesta. Penjo i torno a marcar. Ara sí. Després dels intents infructuosos previs per contactar telefònicament amb ell per un altre tema, quan, finalment va venir a la consulta, em va dir que li costava despenjar l’smartphone perquè no se’n sortia amb allò de fer lliscar el dit. Em va demanar que el següent cop li donés temps i que ho intentés diverses vegades seguides, ja que sinó ell trucava al CAP i li deien que esperés, que ja el tornaria a trucar. M’ho vaig apuntar a la història, no fos cas que me n’oblidés. Continua llegint

La mirada oberta

És la primera visita amb el Muhammad. Ve acompanyat d’un company de pis que fa de traductor. Comença a explicar el motiu de consulta i llavors li dic que ja en parlarem, però que com que és la primera visita amb mi, abans li faré unes preguntes per tenir informació. Ve del Pakistan. Li pregunto quant temps fa que viu aquí i respon que uns 7 o 8 mesos. Li pregunto després si va venir directament o bé si va passar per algun lloc abans. Sembla que no entén la meva pregunta. Preciso si va venir en avió, callo per donar-li temps. Llavors el company, que tampoc és que s’expressi gaire bé en castellà, em diu que no va venir en avió, que va ser un viatge llarg, que va haver de travessar muntanyes, que va haver de menjar el que trobava, que va haver de navegar en embarcacions precàries… Que va ser molt dur. Em diu que, fa poc, catorze nois de la seva zona van morir ofegats en un naufragi.

Silenci. Continua llegint

El que calgui

L’Hortènsia va arribar al barri fa poc més d’un any. Acompanyava a la consulta al seu fill Ramiro, de 15 anys i amb síndrome de Down. El seu marit i ella havien decidit deixar casa seva, les seves feines i els altres fills, ja emancipats, al seu país llatinoamericà per mirar de trobar una atenció millor per al Ramiro, amb qui, des de l’arribada de la pubertat, era cada cop més difícil conviure. No li era possible comunicar-se amb paraules, i cada cop es posava més agressiu i al seu país no trobaven els recursos que l’ajudessin a estar millor.

Aquí han trobat una escola on el Ramiro es troba a gust i una associació que els facilita una atenció integral que fins ara no havien trobat. Continua llegint

El regal d’un pacient

369IMG_1071

“Perquè no s’oblidi d’escriure, ara que tenen tant de temps a l’ordinador”