Agraïment a la metgessa de família

Vaig anar al CAP buscant un metge ja que malgrat jo ho soc l’objectivitat quan la malaltia afecta als teus es perd per complet. Sentia soledat, vertigen i molta incertesa amb les proves que mostraven extensió de la malaltia de la meva sogra, que per mi era com una segona mare.

Urgia celeritat en les proves, decisions ràpides, però també tracte humà, acompanyament, confiança i suport, que és el que vam trobar amb la metgessa de família des del primer moment.

Ens calia algú de referent per poder confiar estar a casa en tot el procés i no deshumanitzar moments tan dolorosos. La  metgessa de família ens va estendre la mà i ens va fer saber que hi estaria quan calgués, acompanyant les paraules amb calidesa en la mirada. 

Comiats en 12 minuts

En Miquel i la Rosa venen a la consulta després que el neuròleg ha visitat en Miquel fa uns dies. Ja fa temps que la Rosa veia que la conducta i la memòria del Miquel no anaven alhora. Des de la jubilació, no feia cap activitat i no mostrava interès per res. En Miquel no hi donava importància. Deia que ja havia fet prou coses a la vida.

Fa 30 anys havien perdut un fill en accident de cotxe. Sempre que en parlàvem a la consulta amb la Rosa al Miquel li pujaven les llàgrimes als ulls. Però mai no en parlava. Es limitava a baixar el cap i perdre’s en els seus pensaments.

El regal d’un pacient

“Perquè no s’oblidi d’escriure, ara que tenen tant de temps a l’ordinador”

Seguretat del pacient

Avui he vist 41 persones: 24 programades i 17 “urgències”.

Les programades tenen 10 minuts de temps a l’agenda. 240 minuts, 4 hores. I mai n’hi ha prou amb 10 minuts per persona. Consulten per 2-3-4 motius diferents… impossible abordar-los tots en 10 minuts.

Les “urgències” són persones sense visita programada. Es presenten al taulell demanant ser ateses ja. Es van “col·locant” enmig de les programades. La infermera fa la primera atenció i, si considera necessària una visita mèdica, les atenc quan em queda un espai de temps lliure enmig de les programades.

Jo no hi crec, en la Comunitària(1)

S’ha acabat l’agenda del matí, el darrer pacient acaba de marxar.

Truco a la consulta 308. Parlo amb la Jeni, infermera del CAP i membre (com jo) del grup de Comunitària.

“Jeni, ja he acabat. Baixem a parlar amb el director?”

La Jeni i jo fa setmanes que posposem la reunió amb el nostre director del CAP. No ens ve de gust.

Fa uns mesos, el grup de Comunitària i la Taula Comunitària del barri vam decidir iniciar un grup d’activitat física al CAP.

El grup de Comunitària el formen professionals de tots els estaments del CAP: infermeres, metges i personal de gestió i informació.

L’estiu

A l’estiu hem d’atendre les persones del poble i a tots els estiuejants, passavolants, turistes que passin per aquí. El missatge de la direcció és… tothom ha de ser atès. I si és pot facturar la visita, millor.

Totes aquestes persones que venen “d’urgències” ocupen el temps de consulta calculats per les persones empadronades al poble, “prenen temps” a les persones del poble. que es troben amb més demora ja que els “desplaçats” els han ocupat part del seu temps de consulta. Potser seria acceptable si les persones de fora del poble fessin un ús del consultori per problemes importants i no demorables. Però, aquí  teniu uns exemples de motius “urgents” de consulta dels darrers dies: 

Carta oberta

Hem rebut aquest escrit que no és una història assistencial en el sentit més estricte, però encaixa perfectament en els objectius dels diaris de trinxera que és reflectir la vida assistencial a l’atenció primària

La  medicina de família és preciosa…no li feu més mal

Competència, confiança, empatia…paraules majors que no perquè les repetim cada dia perden valor, sobretot quan pensem amb tantes i tantes situacions viscudes amb els pacients allà on aquestes paraules es fan tant i tant grans.

Tenim el privilegi d´acompanyar a molta gent. Ens obren les portes de les seves cases i dels seus cors…cal que responguem i que siguem mereixedors d´aquesta confiança. Els pacients no necessiten tècnics. Necessiten professionals.

Perdonin, vaig amb una hora de retard!

Primer dia de feina després de les vacances d’estiu. Vinc amb ganes.

8:00h: Obro l’e-cap. Entro en la meva agenda del dia per intentar organitzar-me el matí:
31 cites prèvies (cadascuna de 7 minuts), 2 visites telefòniques i 5 e-consultes. Em veig amb força: avui puc amb tot!

8:30h: Primera visita. La Mercè està en un moment vital difícil. Després de 41 anys al peu del canó, sembla que ha de tancar la botiga de tota la vida. Aquest any es jubila. Fa mesos que ve a consulta per molts símptomes variats. Avui em confessa que creu que tenen relació amb la jubilació. No se’n fa a la idea. Parlem de recursos, emocions, famílies, projectes de vida…21 minuts de consulta. No passa res. Acaba de començar el dia.

Surto a cridar el següent.

En José és cardiòpata.

La recepta urgent

La Maria es presenta al taulell demanant ser atesa “urgent”. Ahir va anar a la consulta del traumatòleg de l’hospital, que li va treure el guix del turmell.

Segons explica, el traumatòleg li va dir que havia de seguir amb heparina 10 dies més. La Maria li diu que només li queda heparina per a un dia.

M’haurà canviat el metabolisme?

La Rosa té 39 anys i pesa 108 kilograms.

Entra a la consulta i s’asseu lentament a la cadira. Es posa còmoda. Deixa les bosses a terra. Fa dringar els seus braçalets, les seves arracades i els seus collarets. Porta tants penjolls com un arbre de Nadal. Porta els llavis pintats de vermell. Les celles repassades amb llapis negre. Les pestanyes ben empastifades de rímel…