L’elecció dels directors

Fa uns dies vaig trobar a un company que em va explicar que es presentava per a la direcció del seu equip.

  • Com és això? T’ho ha proposat la SAP? -li vaig preguntar-.
  • No, ha estat l’equip que m’ho ha proposat. Ara ha canviat la manera en què es designen les direccions dels equips. La SAP ja no hi intervé, és l’equip el que té la paraula.
  • Ah, sí?! – li vaig respondre-. No t’ho creguis. Conec alguns casos que han sortit com a directors, i l’equip no volia que ho fossin –de fet, l’equip no el va designar-. La SAP hi té molt a veure.
  • No, les coses han canviat! Ara ha sortit una normativa que dona més poder a l’equip en aquesta qüestió. Hi ha un representant de cada estament professional: un metge, una infermera i un administratiu que, juntament amb la direcció de la SAP i la DAP, es reuneixen, valoren els projectes que presenten els diferents candidats i fan l’elecció. Qui té més pes en la votació és l’equip.
  • Doncs bé, que tinguis sort. I si l’equip et dona suport és molt important.

Continua llegint

Efectes adversos

Avui ha vingut en Roc a explicar-me “tot això que m’ha passat”. 28 anys. Amb antecedents d’atacs de pànic. Explica que, mentre estava sopant després d’estar tot el dia fent un trasllat de domicili, nota que, de sobte, tot li roda al seu voltant mentre sent un “pito” a l’oïda. Es posa tan nerviós que comença a respirar ràpidament. Al cap d’uns minuts, es mareja i les mans se li contrauen en pic de grua. Finalment, perd la consciència.

Fins aquí, penso… En Roc ha tingut un vertigen perifèric, un atac de pànic, ha hiperventilat i ha fet una alcalosi respiratòria.

La parella truca al 112 i en ambulància el porten a un CUAP de BCN. Quan arriba, ja està conscient, però encara té vertigen. Li administren sulpiride IM i, com que millora, el donen d’alta amb 200 mg de sulpiride cada 8 hores i betahistina 16 mg cada 8 hores.

Ostres! Penso… dosis de cavall dels dos fàrmacs!

En Roc explica que l’endemà, quan va anar a la feina, estava tan obnubilat i confós que els companys li preguntaven si “m’havia pres alguna cosa”…

És clar que s’havia pres alguna cosa, penso… una dosi excessiva de dos medicaments!

Al cap d’una estona d’estar treballant, comença a sentir una contractura dolorosa cervical, amb torsió del coll a l’esquerre, junt amb formigueig al cap i a una part de la cara.

Uf! Distonia de torsió, penso. Efecte advers de la dosi tan alta de sulpiride…

Va anar a urgències d’un hospital de BCN on el veuen 3 metges (portes i traumatologia). Li fan analítica, ECG, rx de tòrax i de columna cervical, TC de crani… i surt amb el diagnòstic de “tortícolis izquierda”, collaret cervical, AINES i diazepam. Ni sospiten l’efecte advers…

Per sort, entre tota la confusió, en Roc deixa de prendre el sulpiride i la betahistina. Tampoc es pren allò que li recomanen a l’hospital.

“No em prenc res fins que tu m’ho diguis…”

El vertigen ha desaparegut. La “tortícolis” també. Era un efecte advers d’un sulpiride que mai li haurien d’haver prescrit.

Li explico a en Roc com interpreto la seqüència dels seus símptomes i el paper dels medicaments que li han prescrit. Recomano que, en cas d’atac de pànic amb hiperventilació, respiri en una bossa de plàstic. Li explico la maniobra d’Epley per al vertigen. You tube m’ajuda.

Quan marxa, més tranquil, recordo un principi que sempre cal tenir el compte: Davant d’un símptoma de nova aparició, pensa sempre si pot ser un efecte advers d’un medicament.

Quin privilegi!

Fa 3 setmanes que la Montserrat va sortir d’alta del sociosanitari on va anar a parar per la fractura del seu fèmur, de 85 anys.

Avui és la tercera visita al seu domicili, on malviu amb la seva germana Anna, de 83 anys, que li fa alhora de mare i que fins ara era, suposadament,  la nostra “cuidadora principal”.

La Montserrat va amb caminador per casa i porta bolquer des de l’ingrés. El gosset que les cuida no pot sortir al carrer perquè ningú no el pot treure. Viuen en un edifici d’un carrer angoixant d’un barri complicat, sense ascensor, amb escales traïdores, on la policia sembla que  hi entra sovint buscant traficants, Continua llegint

Respecte a les decisions

Ve la Remei a la consulta, em diu que està cansada de fer dietes que mai li funcionen. Les suporta una temporada però després cau de nou en la dieta de sempre. Assegura que no menja per tenir el pes que té. Em comunica que ha decidit fer-se una gastrectomia, ja n’havíem parlat del tema, inclús amb endocrinologia, tot i el seu IMC de 42, a la seva edat no acaba d’entrar en cap protocol. La Remei té 74 anys. Ha trobat una clínica privada que li fan, pagant el preu dels estalvis de la seva vida. Donat  que la decisió és conscient i lliure assumint els riscos que comporta, acompanyo en aquest procés. Continua llegint

Què he de fer?

En Joan ve “d’urgències”. Se sent marejat. Li roda el cap en aixecar-se del llit. I en canviar de posició. Així no pot conduir. No pot anar a treballar. Ni pot baixar al poble per fer qualsevol activitat.

Té 58 anys. Separat. Viu sol. Té un fill discapacitat que vivia amb ell fins que va tenir un infart de miocardi que el va deixar amb una fracció d’ejecció del 30%.

Fa 7 mesos va morir la seva mare. El pare havia mort fa anys. Continua llegint

El privilegi de cuidar del Martí

El Martí té 80 anys i viu amb la Maria, la seva esposa.

És originari de Castella i va venir a Catalunya a treballar quan va acabar el servei militar que  va fer  a Lleida. Una vegada instal·lat aquí i amb feina, es va casar i la Maria va venir del poble a viure amb ell.

Fa temps que es va diagnosticar d’Alzheimer però amb un deteriorament cognitiu lleu. També fa tres anys que està en tractament per un carcinoma epidermoide. Ara la malaltia ha avançat i té una nafra tumoral en coliflor, que exsuda moltíssim i fa molt mala olor. Té dolor que es controla amb pegats de fentanil i altres calmants. Cada dia vaig a curar-lo a casa i crec que és un privilegi poder estar amb ell i la Maria 20 minuts cada dia. Mentre realitzo les cures, parlem de la seva vida de jove, quan era pastor i anava amb les ovelles amb el seu pare, de com li agradava fer el cafè cada matí al bar de la cantonada i parlar amb  altres jubilats, de com està de content amb els nets, que els fills han arreglat la casa del poble i a l’estiu van tots a passar uns dies junts, que allò (la vida al poble) és una altra vida, … Continua llegint

De lo que es o no urgente…a lo que puedo y debo hacer

Es viernes y la semana colea. Estoy cansada, me está costando horrores coger el ritmo después de hacer vacaciones. Visito a un joven detrás de otro, ¡qué pereza! como dice mi residente. El siguiente viene para que le haga un PPD.  Como vosotras, pienso: jolines, no es un motivo de urgencia. Abro su historia y el diagnóstico de “Absència de llar” hace que pare, tome consciencia y le escuche. Me cuenta que ha tenido que salir de su país por miedo ya que su condición sexual está perseguida y penada allí. Llegó con su pareja hace meses y desde entonces viven y duermen en la calle. Necesita el PPD para poder seguir asistiendo al comedor social donde van a diario. Nunca tuvo casa aquí, ni fue desahuciado, simplemente está en la calle. Hacerle el PPD es la urgencia que presenta y yo se lo hago, porque entiendo que es lo único con lo que puedo ayudarle en este momento. Continua llegint