L’autobús i el TAC

Telefònica del dijous. A ultimíssima hora truco al José. El vaig veure fa pocs dies, té unes possibles bronquièctasis a la placa de tòrax i li  he demanat un TAC per a estudiar-ho. No sé pas què deu voler. Marco el número. Espero. No contesta. Penjo i torno a marcar. Ara sí. Després dels intents infructuosos previs per contactar telefònicament amb ell per un altre tema, quan, finalment va venir a la consulta, em va dir que li costava despenjar l’smartphone perquè no se’n sortia amb allò de fer lliscar el dit. Em va demanar que el següent cop li donés temps i que ho intentés diverses vegades seguides, ja que sinó ell trucava al CAP i li deien que esperés, que ja el tornaria a trucar. M’ho vaig apuntar a la història, no fos cas que me n’oblidés. Continua llegint

Anuncis

La mirada oberta

És la primera visita amb el Muhammad. Ve acompanyat d’un company de pis que fa de traductor. Comença a explicar el motiu de consulta i llavors li dic que ja en parlarem, però que com que és la primera visita amb mi, abans li faré unes preguntes per tenir informació. Ve del Pakistan. Li pregunto quant temps fa que viu aquí i respon que uns 7 o 8 mesos. Li pregunto després si va venir directament o bé si va passar per algun lloc abans. Sembla que no entén la meva pregunta. Preciso si va venir en avió, callo per donar-li temps. Llavors el company, que tampoc és que s’expressi gaire bé en castellà, em diu que no va venir en avió, que va ser un viatge llarg, que va haver de travessar muntanyes, que va haver de menjar el que trobava, que va haver de navegar en embarcacions precàries… Que va ser molt dur. Em diu que, fa poc, catorze nois de la seva zona van morir ofegats en un naufragi.

Silenci. Continua llegint

El que calgui

L’Hortènsia va arribar al barri fa poc més d’un any. Acompanyava a la consulta al seu fill Ramiro, de 15 anys i amb síndrome de Down. El seu marit i ella havien decidit deixar casa seva, les seves feines i els altres fills, ja emancipats, al seu país llatinoamericà per mirar de trobar una atenció millor per al Ramiro, amb qui, des de l’arribada de la pubertat, era cada cop més difícil conviure. No li era possible comunicar-se amb paraules, i cada cop es posava més agressiu i al seu país no trobaven els recursos que l’ajudessin a estar millor.

Aquí han trobat una escola on el Ramiro es troba a gust i una associació que els facilita una atenció integral que fins ara no havien trobat. Continua llegint

El regal d’un pacient

369IMG_1071

“Perquè no s’oblidi d’escriure, ara que tenen tant de temps a l’ordinador”

El poema

Ella és una pacient tranquil·la. Parla molt baixet. Tant, que de vegades li he de demanar que em repeteixi allò que acaba de dir-me. Pateix abús moral per part de la seva parella fa anys, però ja fa temps va decidir seguir al seu costat, en contra de l’opinió dels seus fills. No té cap més problema de salut. No pren medicaments.

Avui ha vingut a la consulta per una raó: llegir-me un poema que ha escrit. Continua llegint

Mort d’un “Nadie”

Mort d’un “Nadie1

Avui ha mort el Ricard. Ho ha fet a casa seva, com ell volia, com havíem parlat fa uns dies, quan nosaltres li vam oferir poder fer-ho en un altre lloc on podria estar més cuidat.

Però ell va triar morir a casa, acompanyat pel seu fill i atès per nosaltres, la seva infermera, la seva metgessa i la treballadora social del CAP. Enmig del fum de les cigarretes que ell (fins dos dies abans de morir) i el seu fill encenien sense descans, en un entorn ple de brutícia i mala olor. Continua llegint

Seguretat del pacient

Avui he vist 41 persones: 24 programades i 17 “urgències”.

Les programades tenen 10 minuts de temps a l’agenda. 240 minuts, 4 hores. I mai n’hi ha prou amb 10 minuts per persona. Consulten per 2-3-4 motius diferents… impossible abordar-los tots en 10 minuts.

Les “urgències” són persones sense visita programada. Es presenten al taulell demanant ser ateses ja. Es van “col·locant” enmig de les programades. La infermera fa la primera atenció i, si considera necessària una visita mèdica, les atenc quan em queda un espai de temps lliure enmig de les programades. Continua llegint