El dia a dia dels tutors i els residents de Medicina de Família

La residència de medicina de família és una etapa en la que al llarg de quatre anys residents i tutors comparteixen moltes històries de vida dels pacients.

Hi ha dies que tutor i resident surten tard perquè la consulta ha sigut més complicada. Altres dies allarguen una  conversa perquè mai tenen temps de parlar pausadament. I altres dies la vocació trontolla per la pressió assistencial però la interacció amb els pacients ho calma tot i fa que valgui la pena.

Els residents trobaran la teoria de la medicina als llibres però una entrevista difícil o com pair unes paraules que ens han dolgut o com manegar-nos quan portem molt retard és més difícil de trobar-ho a la literatura.

Sovint els residents comenten els dubtes durant la consulta però de vegades no hi ha prou temps. La pressió del temps és l’enèmic, s’interposa en la qualitat de la docència. La longitudinalitat i l’accessibilitat de l’atenció primària ho intenten compensar. Però el que està a  l’ideari dels tutors  del que consideren exercir bé la docència és difícil de dur a terme sempre.

Com tot a la vida, el camí de la residència ha d’anar buscant un equilibri, entre fer passes lliurement per anar prenent decisions i avançant i fer passes de la mà per compartir-les i veure les coses amb més matisos, perspectives i orientacions.

En aquest període de residència l’aprenentatge circula en dues direccions: de tutors a residents i de residents a tutors. La curiositat dels tutors s’aviva amb els dubtes i els plantejaments dels casos que  els residents comenten. Això motiva els tutors a actualitzar-se i a mantenir l’espurna de l’aprenentatge viva. A buscar explicació a decisions que els tutors prenen per experiència i potser ja no es plantejaven perquè ho feien així. I d’altra banda els residents reben les orientacions dels tutors amb el seu bagatge. Deia José Ortega i Gasset: “Sempre que ensenyis, ensenya a dubtar del que ensenyes”. Ni els tutors ni els residents tenen sempre les respostes i la realitat farà que ens hàgim de replantejar diagnòstics, manegar la incertesa, reinterrogar el pacient altre cop encara que ja s’estava aixecant de la cadira i compartir casos amb l’equip buscant l’orientació diagnòstica més encertada.

Una de les tasques dels tutors és afavorir que els residents siguin crítics i que escoltin tothom: als tutors i als que no ho són, als companys de residència grans, petits i del mateix any, als estudiants. Totes les visions tenen el seu valor. Henry Marsh, un neurocirurgià britànic, va escriure un llibre molt recomanable per tot metge: “Abans de tot, no facis mal”. Hi explica una experiència a quiròfan molt interessant per no perdre mai de vista que hem d’estar atents i escoltar sempre totes les veus. A quiròfan, un estudiant va alertar que un dels ronyons del pacient estava canviant de coloració, però el cirurgià no va estar atent a aquest comentari. Finalment després de la intervenció el pacient va quedar amb un filtrat glomerular renal més baix del que probablement hagués quedat si el cirurgià hagués estat al cas del comentari de l’estudiant.

A l’informe Flesner del 1910 es deia que encara que la Medicina pot ser apresa, no pot ser ensenyada. Cal l’experiència amb els pacients, els casos reals.

Ensenyar ha d’assemblar-se més a prendre un foc que a omplir un recipient buit. La teoria està als llibres però el tracte al pacient i les vivències a la consulta no es poden substituir pels llibres.

La pressió del temps no ha d’impedir que el tutor encomani al resident la il·lusió per la professió, la perseverança, la paciència, l’empatia i la compassió pels pacients, per fer en tot moment el millor que estigui al nostre abast. És tasca dels tutors inspirar i transmetre l’amor a aquesta professió, i tasca dels residents estar oberts a rebre aquest aprenentatge i a compartir dubtes i incerteses per millorar en el camí. Veure que el resident manté encesa l’espurna de les ganes d’aprendre al final de la residència és el millor regal que el tutor pot esperar.

Aquest escrit és inspirat en la resident que va acabar la seva formació al setembre del 2024 i a qui desitjo el millor camí en la professió. Ella va fer que la meva espurna com a docent segueixi encesa. També en el resident en formació d’últim any, a qui li queden pocs mesos per alçar el vol i de qui estic orgullosa per la responsabilitat amb què està recorrent aquest camí. I al resident de primer any a qui desitjo el millor dels itineraris en aquest viatge per la medicina de família. A tots ells, que el desig per aprendre mai se’ls hi apagui.

Com deia Eva Bach en el seu llibre Educar per estimar la vida: El bon educador té el goig, el desig, l’alegria d’educar. El mouen el somni i la passió d’encomanar amor a la vida, de donar llum i escalforeta al cor, d’encendre focs per dins, de fer sorgir estrelles de colors.

Cascada terapèutica

En Pere té un mareig amb caiguda a terra a l’aixecar-se del llit. Tot roda al voltant d’ell. El SEM el trasllada a un CUAP on el diagnostiquen de vertigen, li administren sulpirida IM i li prescriuen betahistina 16 mg/8 hores i sulpirida 200 mg /8 hores.

Al cap de 36 hores inicia un quadre de torticoli espasmòdica esquerre amb parestèsies a hemicara esquerra per la qual cosa acudeix a un servei d’urgències hospitalari. Li practiquen ECG, analítica, rx de tòrax, rx columna cervical i TC cranial, tot amb resultats normals. Després d’una valoració per l’especialista de traumatologia el diagnostiquen de torticoli esquerre, li col·loquen un collaret i li prescriuen diazepan 5 mg / 24 hores i desketoprofè 25 mg / 8 hores.

A la fitxa tècnica de la sulpirida hi consta, entre els efectes adversos:

“Movimientos anormales e involuntarios (discinesia aguda) y contracciones musculares (distonía: tortícolis espasmódica, desviación involuntaria de la mirada (crisis oculógiras), contractura de la mandíbula (trismo)”.

En Pere ha emportat un gran ensurt, ECG, analítica, dues radiografies, una TC, un collaret i dos fàrmacs més quan només calia retirar la sulpirida i fer-ne un seguiment…

Confiança

Consulta d’una treballadora social.

L’endocrí (privat) m’ha receptat això, em pots fer la recepta?

Un hipolipemiant a dosis alta, junt amb un altre. Una associació no recomanada. El prefaseg es posa en vermell. Pels triglicèrids “molt alts”… en l’analítica de 260 (?). Li explico els riscos de l’associació. Ella diu que ja ho sap i que els assumeix (!).

A més a més, li prescriu semaglutida perquè “he de controlar el pes”. Ella no és diabètica. Te sobrepès, no obesitat.

Per sort, els criteris de finançament d’aquest medicament són estrictes, i no els compleix. Li explico que ni compleix criteris de finançament, ni d’indicació, i que no li recomano administrar-se’l.

Argumenta que li ha prescrit (a la consulta privada) un “doctor endocrinòleg”, una eminència que treballa en un hospital de tercer nivell de la xarxa pública i que està fent molts estudis… Si cal, se’l pagarà de la seva butxaca.

Després de tants anys de pràctica, encara em sobta que una persona de bon nivell intel·lectual i amb estudis confiï i accepti prendre’s fàrmacs que la poden danyar només perquè els recomana “un doctor especialista”. 

I que sigui totalment impermeable a la informació sobre riscos que jo, que també soc doctora especialista i la conec a ella i la seva família fa més de 20 anys, li proporciono.

Incontinència

La Clàudia s’ha programat una visita. És el primer dia que treballo després de les vacances.

  • “Doctora, l’estava esperant”. “Vaig tenir una visita amb l’uròleg. Per la incontinència, ja sap. Li vaig dir que el medicament que m’havia receptat no em feia efecte. Em va dir: “Sí que te’n fa!” I me’n va receptar un altre per prendre, a més del primer”.
  • Mmmmm
  • “Jo no l’he pres. L’estava esperant a veure que li sembla”…

Conec bé la Clàudia. No li agrada prendre medicaments, a menys que entengui i valori els seus beneficis.

Li explico què es pot esperar dels medicaments per a la incontinència. I els seus efectes adversos.

  • “Li he preguntat al doctor, i no m’ho ha explicat. De fet, ha estat tota l’estona recolzat a la butaca mirant l’ordinador. No m’ha fet ni cas… La veritat és que no m’ha donat cap confiança”.
  • “M’ha dit que no m’opera perquè no té clar el tipus d’incontinència que tinc. M’ha demanat una prova (urodinàmia). No m’ha explicat res”.

Com puc, explico a la Clàudia els tipus d’incontinència i les alternatives de tractament que conec.

  • “Però tot això, no depèn de mi; depèn de l’uròleg”

Un uròleg que a la pacient no li sembla que s’interessi pel seu problema. Que no li explica la situació ni les alternatives. Que es mostra prepotent i no li genera confiança a la pacient.

  • “què faig amb les pastilles? Les prenc o no?
  • “Jo t’he donat la informació que tinc. És la teva decisió… seguir el consell de l’uròleg, o no…”

La Clàudia decideix provar el nou tractament, deixant l’antic, del qual no notava cap efecte… I fer-se l’urodinàmia.

Veurem que diu l’uròleg quan la visiti…

Demà estaré millor

Gener. Encara em queden telefòniques, ja dinaré després. La infermera gira la mirada cap a la finestra. Així no anem bé. T’has de cuidar. Es preocupa massa. Fa setmanes que la seva resposta és aquesta. Però jo em conec. Em conec molt. I sé que demà estaré millor. 

Febrer. Estàs bé? Sí. Només necessitava sortir un moment, em costava respirar. Demà estaré millor. Ella torna a girar la mirada a la finestra, i nega amb el cap.

Març. Miro assertiva la finestra. Demà no vindré. No estic millor. M’haig de cuidar. La miro a ella. Gràcies per preocupar-te per mi. 

Ares Ginesta (Elisabet Bertran Mazón)

Suerte de ti

El veig a la sala d’espera. Ell a una cadira, a la del costat la crossa. Entra. Fa uns mesos que hem aconseguit controlar la diabetis, però la fractura de turmell li ha deixat seqüeles i li està costant trobar una nova feina. L’escolto. Deixo a un costat la pantalla de l’ordinador. El miro. Immersa en aquell capítol de la seva vida, no tinc respostes. M’agradaria tenir-ne. Li pregunto; ¿qué harás? En acabar, segueixo sense respostes. Ell en té una; suerte de ti, que siempre me escuchas.

Ares Ginesta (Elisabet Bertran Mazón)

Ángeles sin alas

Acudimos a los centros donde nos atienden, unos ángeles que alas no tienen, pero con sus batas blancas, parecen caídos del cielo. Con sus conocimientos, nos alivian y con su corazón y su sonrisa, nos dan bálsamos a nuestro ser. Son humanos como tú, pero dedican su vida a cuidar a los enfermos, no se fijan en el color que tengamos en la piel, merecen ser apreciados como si un tesoro ellos fueran.

Merecen todo respeto, y cariño de toda la población. Yo necesito y les quiero agradecer que pueda contar con ellos, con respeto y cariño a estos ángeles sin alas.

LUA (Paqui González Expósito)

Un Nadal diferent

Era Nadal, la consulta estava decorada amb un cagatió petit que reposava a l’escriptori de l’ordinador. No hi havia ningú dintre, havia sortit vàries vegades a cridar el següent pacient i havia deixat la porta mig oberta. 

A passes lentes, vaig percebre que s’aproximava algú, ja estan aquí, vaig pensar… creient que arribava el següent pacient. 

Algú va treure el cap, eren l’Elena i el Xavi, pares del Nil. Un nen que havia superat una leucèmia amb quatre anys. Em portaven un regal amb una nota d’agraïment que va il·luminar la meva cara, i, alhora, el meu cor.

Mandrágora (Maite Palacios Pérez)

Te encontré en urgencias

La chica entró en la sala de triaje, sin decir palabra, caminó y se sentó en la silla. En ese momento, percibí sufrimiento en su mirada.

-Cuéntame, le dije con voz pausada y calmada.

En ese momento, me miró a los ojos, nos conocíamos, pues yo era la enfermera de su hijo. Entonces, unas lágrimas empezaron a rodar por sus mejillas, y sin decir palabra me levanté y la agarré de la mano. 

-Sea cual sea el motivo por el que estás aquí, vamos a ayudarte.

– Gracias, en el momento que te he visto, he podido respirar.

 Mandrágora (Maite Palacios Pérez)

Els  correus  del  Pere                                  

Obro el correu i veig un escrit del Pere, sempre afectuós i amable com és ell. Les seves malalties l’inquieten i té dubtes sobre el tractament. Sovint, els correus són llargs i clars. A la consulta sempre porta paper i boli per escriure i comunicar-se. 

El Pere és un pacient especial per la seva patologia oncològica. Des que li van fer la traqueotomia fa anys, no pot parlar i es comunica a través d’escrits.

La confiança i el vincle al llarg del temps fa que la nostra comunicació per escrit sigui sincera, oberta i molt respectuosa, com és ell. 

Marta Rimblas (Anna Fontserè Casadesús)