“Gracias, cuídate mucho”

Siento un cansancio emocional, de aquel que solo se quita con caricias que hoy no nos podemos dar. Pienso en mis compañeras del hospital, de las residencias, de los hoteles-salud, de los pabellones, cada día, aguantando la presión asistencial, trabajando de manera agotadora turno tras turno. Pienso en el trabajo reorganizado que estamos realizando desde la atención primaria, cambiante según las necesidades, con la angustia de la incertidumbre siempre. Pero en lo que más pienso es en los pacientes y en su sufrimiento, estén o no contagiados.

Joaquín vive y cuida de su madre, totalmente dependiente, desde hace más de seis años. Antes había cuidado de su padre enfermo de Alzheimer hasta que murió. Lo llamo para ver si necesitan alguna cosa, para saber cómo se encuentran. Me dice que están bien.  Cuenta que, desde que empezó el confinamiento, ha rechazado el servicio de la trabajadora familiar a domicilio porque era demasiado riesgo, no iban protegidas y cada día era una diferente.  Me explica que se encarga él de todo, “si no tardo una hora pues tardo dos, total no tengo otra cosa que hacer”.  Escucho y doy soporte. Recibe pocas llamadas y Joaquín tiene ganas de hablar. Lo noto inquieto. Como si tuviera algo importante que decirme, pero no acaba de hacerlo. Entonces, justo antes de despedirme se lanza: Continua llegint

Julia

Avui és dimarts. En realitat és igual quin dia sigui, és un altre dia que ens fa despertar dins aquest malson. Però avui, dimarts, ens hem aixecat amb més força, gràcies als missatges d’una de les milers i milers de persones que acudeixen als Centres d’Atenció Primària. I crec, amb el seu permís, que per explicar la seva història, el millor és reproduir el que ella ens ha transmès.

Hola Dra., buenos dias! Estoy  profundamente agradecido por la ayuda e interés personal que me ha brindado. De no ser así, seguro que sería una menos.

Ayer cuando me trajo la ambulancia,  me dijeron que tenía que esperar horas, para ser atendida.  No pasaron media hora, cuando no podía respirar.  Avisé y tenía el oxígeno en 75. Enseguida me atendieron.

Y aquí estoy,  ingresada. Justo en la planta que está un amigo enfermero.

 Sigo sin fiebre

 Dicen que avanzó al otro pulmón

 Julia, és una dona de 52 anys que la primera setmana de març tornava d’un viatge a Roma. Havia marxat a veure uns familiars que allà hi viuen. És hipertensa i viu amb el seu marit de 71 anys amb un munt de comorbiditats.

Va consultar per primera vegada per una tosseta recurrent i febrícula. L’exploració era normal. Els diferents professionals sanitaris i no sanitaris que la van atendre i sobretot les seves metgessa i infermera de capçalera, han estat diàriament fent el seguiment telefònic del seu estat. Això ha fet que tornés al CAP en dues ocasions més. No ho veiem clar. La incertesa a què estem habituats, actualment és per moments, insuportable. La primera vegada que la vam fer tornar, va comportar una primera atenció al nostre hospital de referència. Les exploracions complementàries feien decidir que la pacient tornés a domicili. La segona vegada, insisteixo, fruit del seguiment telefònic diari a la Júlia, ha comportat, aquest cop si, l’ingrés.

Des de la seva solitud a una habitació anònima de l’hospital, Aquest matí per whatsapp, ens donava amb esperança les gràcies a tots els professionals d’Atenció Primària que cada dia estem lluitant per sortir d’aquest malson.

Força i ànims! Per tots nosaltres!

Atenció Primària

A 1 o 2 metres de distància

Avui és el primer dia de guàrdia setmanal, d’aquelles que fas en un servei d’urgències en hora complementària establerta per contracte de la jornada laboral. És el primer cap de setmana després del confinament. Una guàrdia tranquil·la en volum però intensa a nivell emocional. Hi ha hagut molta angoixa i histèria, però en el límit, històries que et deixen el cor encongit.

La Maria, de 84 anys, havia anat a Castelló després que, durant anys, la seva filla Quima havia insistit que sortís de viatge. Mai havia fet res, havia tingut una vida d’ermitana i de barri, mai no havia fet cap viatge. En tornar, la Maria comença amb tos, febre i sensació de falta d’aire. Però està vivint sola, vídua. I la seva filla no l’ha visitat fins avui, després duna trucada en què l’ha sentit malament per telèfon. Per què? Continua llegint

La suciedad como criterio de exclusión (de rehabilitación)

429PHOTO-2020-02-28-12-09-29

L’elecció dels directors

Fa uns dies vaig trobar a un company que em va explicar que es presentava per a la direcció del seu equip.

  • Com és això? T’ho ha proposat la SAP? -li vaig preguntar-.
  • No, ha estat l’equip que m’ho ha proposat. Ara ha canviat la manera en què es designen les direccions dels equips. La SAP ja no hi intervé, és l’equip el que té la paraula.
  • Ah, sí?! – li vaig respondre-. No t’ho creguis. Conec alguns casos que han sortit com a directors, i l’equip no volia que ho fossin –de fet, l’equip no el va designar-. La SAP hi té molt a veure.
  • No, les coses han canviat! Ara ha sortit una normativa que dona més poder a l’equip en aquesta qüestió. Hi ha un representant de cada estament professional: un metge, una infermera i un administratiu que, juntament amb la direcció de la SAP i la DAP, es reuneixen, valoren els projectes que presenten els diferents candidats i fan l’elecció. Qui té més pes en la votació és l’equip.
  • Doncs bé, que tinguis sort. I si l’equip et dona suport és molt important.

Continua llegint

Efectes adversos

Avui ha vingut en Roc a explicar-me “tot això que m’ha passat”. 28 anys. Amb antecedents d’atacs de pànic. Explica que, mentre estava sopant després d’estar tot el dia fent un trasllat de domicili, nota que, de sobte, tot li roda al seu voltant mentre sent un “pito” a l’oïda. Es posa tan nerviós que comença a respirar ràpidament. Al cap d’uns minuts, es mareja i les mans se li contrauen en pic de grua. Finalment, perd la consciència.

Fins aquí, penso… En Roc ha tingut un vertigen perifèric, un atac de pànic, ha hiperventilat i ha fet una alcalosi respiratòria.

La parella truca al 112 i en ambulància el porten a un CUAP de BCN. Quan arriba, ja està conscient, però encara té vertigen. Li administren sulpiride IM i, com que millora, el donen d’alta amb 200 mg de sulpiride cada 8 hores i betahistina 16 mg cada 8 hores.

Ostres! Penso… dosis de cavall dels dos fàrmacs!

En Roc explica que l’endemà, quan va anar a la feina, estava tan obnubilat i confós que els companys li preguntaven si “m’havia pres alguna cosa”…

És clar que s’havia pres alguna cosa, penso… una dosi excessiva de dos medicaments!

Al cap d’una estona d’estar treballant, comença a sentir una contractura dolorosa cervical, amb torsió del coll a l’esquerre, junt amb formigueig al cap i a una part de la cara.

Uf! Distonia de torsió, penso. Efecte advers de la dosi tan alta de sulpiride…

Va anar a urgències d’un hospital de BCN on el veuen 3 metges (portes i traumatologia). Li fan analítica, ECG, rx de tòrax i de columna cervical, TC de crani… i surt amb el diagnòstic de “tortícolis izquierda”, collaret cervical, AINES i diazepam. Ni sospiten l’efecte advers…

Per sort, entre tota la confusió, en Roc deixa de prendre el sulpiride i la betahistina. Tampoc es pren allò que li recomanen a l’hospital.

“No em prenc res fins que tu m’ho diguis…”

El vertigen ha desaparegut. La “tortícolis” també. Era un efecte advers d’un sulpiride que mai li haurien d’haver prescrit.

Li explico a en Roc com interpreto la seqüència dels seus símptomes i el paper dels medicaments que li han prescrit. Recomano que, en cas d’atac de pànic amb hiperventilació, respiri en una bossa de plàstic. Li explico la maniobra d’Epley per al vertigen. You tube m’ajuda.

Quan marxa, més tranquil, recordo un principi que sempre cal tenir el compte: Davant d’un símptoma de nova aparició, pensa sempre si pot ser un efecte advers d’un medicament.

Quin privilegi!

Fa 3 setmanes que la Montserrat va sortir d’alta del sociosanitari on va anar a parar per la fractura del seu fèmur, de 85 anys.

Avui és la tercera visita al seu domicili, on malviu amb la seva germana Anna, de 83 anys, que li fa alhora de mare i que fins ara era, suposadament,  la nostra “cuidadora principal”.

La Montserrat va amb caminador per casa i porta bolquer des de l’ingrés. El gosset que les cuida no pot sortir al carrer perquè ningú no el pot treure. Viuen en un edifici d’un carrer angoixant d’un barri complicat, sense ascensor, amb escales traïdores, on la policia sembla que  hi entra sovint buscant traficants, Continua llegint