Gran angular

Estic molesta per aquesta visió que es transmet des dels mitjans de comunicació hospitalocèntric de la COVID. Inspirada en Maria Callas diré que: La COVID comença molt abans que un pacient arribi a l’hospital i acaba molt després que sigui donat d’alta.
La COVID s’inicia en la comunitat, en el moment que hi ha la transmissió  del virus. Posteriorment el pacient pateix diferents símptomes i s’encén la guspira de la sospita! D’allà l’angoixa, el dubte entre m’escolto massa o massa poc.  Fins arribar a la necessitat de consultar. Sovint s’intenta contactar amb la primària, 061, CUAP i alguns tiren pel dret i van a l’hospital directament.
A primària s’avalua inicialment per un administratiu que fa un primer filtratge i posteriorment entra en contacte si s’escau amb un professional sanitari ( metgessa o infermera). Des de primària s’avalua i s’acompanya de la millor manera possible. En aquells casos que l’evolució de la malaltia es complica, es deriva a l’hospital. Allà s’acompanya, es valora i es tracta, en períodes de temps que van des de minuts fins a mesos. Posteriorment el pacient en la majoria dels casos torna a casa i torna a fer el seu seguiment per la primària. En el pitjor dels casos, des de primària es fa el seguiment i acompanyament de la família que pateix la pèrdua. Quan el pacient torna a casa, se’l valora i se l’acompanya en la mesura de les seves necessitats.

Hi ha aspectes a millorar des de l’atenció primària? Sense cap mena de dubte la resposta és sí! Però per tal de millorar, cal posar el focus en gran angular!

Estaré maquillant la primària?

Avui he atès, durant 3 hores, pacients des de casa, amb l’objectiu d’acabar la feina d’ahir i millorar l’agenda d’avui.

Fa massa dies que em costa dormir perquè no he pogut acabar les agendes interminables que tenim darrerament. A part del fet, que estem fent una atenció professional que dista força dels principis d’un bon metge de família.

Ho faig per compromís amb la meva professió i amb els pacients.

Aquestes hores no són remunerades i sovint ni són agraïdes.

M’ho puc permetre fer perquè tinc tot una xarxa familiar que sostén aquestes possibilitats.

Però quan dedico hores fora del meu horari, em pregunto si això no està fent més que agreujar un problema sistemàtic crònic. Soc responsable de maquillar una primària col·lapsada?

Si ho faig. patim els professionals que estem cada dia més desbordats i ja comencen a aparèixer les baixes per burnout. Si no ho faig pateixen els pacients, que tenen les seves xacres i les seves demandes.

Què més els pot passar?

Feia dies que intentava localitzar a la Manuela sense èxit. Ni el telèfon fix ni el mòbil em donaven senyals. Una companya m’explica que ha vingut la filla d’una pacient a dir-me que la seva mare necessitava que li miressin unes cremades que s’havia fet amb l’”esterilla” . Que no ha pogut trucar perquè tenen talls de llum i no els funciona el telèfon ni poden carregar el mòbil. Et voilà! La pacient de les cremades és la Manuela. Sempre m’ha fascinat com massa sovint penses en un pacient i al cap de pocs dies li ha passat alguna cosa. Programo un domicili perquè jo no podré anar a visitar-la (coses de l’organització). La meva companya infermera em descriu les cremades i el tractament que ha aplicat. Ah! (em diu), molt fort tot plegat, perquè no hi havia llum i he hagut de fer la cura  mentre la filla m’il·luminava amb un lot!

Vaig a veure a la pacient l’endemà. Feia més d’un any que no la veia. Té un deteriorament cognitiu que progressa lentament. La filla que conviu amb ella i és la cuidadora principal m’explica, mentre m’acompanya fins on està la Manuela, que ha fet una davallada molt gran. És cert. Quan la veig em costa reconèixer-la. Ella sí que em reconeix. Alça els braços des del sofà en el qual està asseguda i dient el meu nom m’abraça per la cintura. I em deixo abraçar. I comença a recordar quan venia al grup que fèiem al CAP per persones amb solitud percebuda. I lo bé que ho passàvem… I els mocadors de seda que pintava i que ens va regalar l’últim dia… I se’m fa un nus a la gola i penso: aguanta!. En realitat, m’agradaria deixar-me anar i plorar i seguir molta estona abraçades (coses de la fatiga pandèmica, em dic). Però no ho faig i lentament  me’n separo i m’assec a parlar amb ella i amb la seva filla.

M’explica la filla que el pitjor no ha estat el confinament, que el pitjor ha vingut quan han començat els talls de llum, ara fa dos mesos. Que això no pot ser. Que sempre són les mateixes les afectades. Que, com pots viure sense llum amb el fred que està fent?. Que va haver d’anar a buscar una estufa de butà, però que, és clar, amb la mare té por que passi un accident. M’explica que l’altra nit la mare va caure en aixecar-se per anar al lavabo perquè no hi havia llum, en anar a dormir sí que n’hi havia i se’n va anar durant la nit i no ho van poder preveure (a sobre, sentiment de culpa). Que no poden comprar aliments per molts dies perquè no saben quan serà el pròxim tall de llum.

El pitjor és l’aïllament que pateixen. Sense telèfon. Sense wifi. Sense poder carregar els mòbils. Sense tele-assistència. “Em veig sortint al carrer cridant:  ajuda!, si un dia passa quelcom urgent” diu. Està sobrepassada. Que no pot més, em verbalitza. Que són moltes coses: la COVID, el confinament i ara, els talls de llum. “ La mare no té per què passar per tot això tot just ara que podria gaudir de la seva jubilació”. Llavors s’emociona quan m’explica com la seva mare es pensa que els tallen la llum perquè no han pagat els rebuts i en aquesta consciència d’empobriment fals, diu que no cal que celebrin el Nadal, que millor saldin el deute. I se m’encongeix l’ànima pensant en el patiment gratuït que li produeix a la Manuela tot plegat. No es pot tolerar que ningú visqui en aquestes condicions per la irresponsabilitat d’empreses milionàries que no compleixen amb els seus deures.

Marxo del domicili emprenyada, i molt, per la injustícia tan gran que sempre recau en les més febles. Marxo pensant… què més els pot passar?

Vull recordar

No vull deixar de recordar a totes aquelles persones que tenia assignades al meu cupo de pacients i aquest 2020 ens han deixat. Vivim en una societat tan ràpida que gairebé no ens permet recordar als morts. Vull recordar-les, tenir-les presents en la memòria. Perquè han format part de la meva vida durant molt de temps i m’han ensenyat molt de la seva manera de viure i dels seus valors.

Vull recordar el Pere (tots els noms són ficticis) que encara que tenia moltes malalties i  dificultat per caminar (utilitzava la cadira de rodes) ens va deixar en qüestió d’unes hores. Tot just uns dies abans del confinament de març. Una febre que va començar al matí i al cap de poc va iniciar dificultat respiratòria. Quan van anar al domicili saturava a 90. Van derivar a urgències i no van poder ni fer placa de Rx perquè als 30 minuts d’estar a urgències va morir. Mai no es va saber si va ser Covid +.

També al Jordi que va ingressar al febrer a una residència perquè la filla no podia ja cuidar-lo. Tenia un Alzheimer i necessitava una persona constantment amb ell. Però era encantador, sempre que el visitava em deia coses maques i em donava les gràcies per tot, amable i alegre encara que a casa feia les mil i una. Va morir per una bronquitis a la residència, just al començament de la pandèmia.

La Josepa estava a punt de fer els 100 anys. Vivia sota el seu fill amb una dona remunerada que la cuidava de dia. El seu fill va fer un infart al gener i es va plantejar que la mare ingressés a la residència un temps. Al febrer va ingressar i a primers de març va morir. Es va refredar i en dos dies es va complicar tot.

Al Pep, amb el qual, les visites pel seguiment de la seva malaltia es convertien en debats filosòfics sobre la vida i la mort, sobre el què i el com. Una neo de pulmó amb metàstasis cerebrals va acabar amb la seva vida. Em deia “aquestes estones parlant amb tu, són la millor medicina”. I per a mi també Pep, ha estat un goig compartir els teus pensaments.

La Dolores va caure al carrer i es va trencar el fèmur. Era la cuidadora principal del seu marit. Va estar intervinguda i traslladada al sociosanitari. Allà es va contagiar de Covid i va morir sense els seus, amb el personal del centre que anaven amb els EPIs. Tota la família la plora.

El Quim es va trobar malament als 15 dies de començar el confinament. Vivia amb la dona. Van trucar al CAP dues vegades i van ser atesos per telèfon. No volia llevar-se perquè estava molt cansat. Finalment es va fer una visita a domicili i saturava a 87 amb  una auscultació molt alterada. Es va derivar a urgències i als tres dies va morir a urgències. La dona va estar sense notícies d’ell durant 24 h. Trucava i trucava i ningú sabia res. Es sent culpable per haver-lo deixar sol a l’hospital.

El Pere era un gran fumador. Estava molt prim. Va venir perquè s’ofegava. Es va demanar Rx urgent i els radiòlegs ens van trucar per la gran massa que van veure. Van derivar a l’hospital i no va voler anar-hi. No volia que la dona ho sabés. Va deixar de venir al CAP. Moltes trucades per fer seguiment que rebutjava. La dona va venir a dir-nos que el seu marit estava malalt. Van anar al domicili i finalment va acceptar que l’ajudessin. Van fer el final de vida al domicili.

El Felip va venir de Sud-Amèrica fa 8 anys. Tenia molta patologia i el seu fill volia portar-lo del seu país perquè aquí la sanitat està millor. A l’abril em va trucar el seu fill perquè no volia menjar gens. S’havia aprimat molt. Vàrem fer una analítica on constataven una anèmia important. Vam parlar de demanar estudi per continuar investigant la causa de l’anèmia. Ell no volia. Va manifestar que el deixessin estar a casa tranquil, que era gran. A la setmana va morir a casa, amb els seus.

El Jaume va venir al maig d’urgències per un dolor a nivell costal dret. No va trobar al seu metge i la seva infermera i no es va esperar a ser atès, va marxar i va prendre calmants. Vivia sol, a pagès. Però sempre el recordaré amb aquella tendresa. Amb la mirada ens entenien. Quan va tornar a visitar-se, el dolor era més fort i en l’auscultació havia una hipofonesi important. Van demanar Rx urgent detectant una massa important en lòbul superior D. Contactem amb l’hospital i en un mes d’ingrés detecten neo pulmonar amb metàstasis òssies. A l’alta ens va demanar que volia morir a casa. Vam estar al seu costat fins al final.

El Ricard era originari de l’Europa de l’est. Vivia aquí amb la seva filla i la família. Quan venia a control de Sintrom, a vegades em portava floretes que agafava al camp. Li van diagnosticar una neo renal bilateral al gener. Portava dues urostomies. Va fer tractaments de quimioteràpia que no li va anar bé. Va morir a casa acompanyat de la seva filla i els seus nets.

El Josep va treballar de camioner fins a la seva jubilació, ara fa dos anys. Sempre li ha costat venir als controls de seguiment per la seva patologia crònica. Al maig el vaig trucar i vam demanar analítica de control. Vàrem trobar una anèmia important. La sang oculta en femta va ser positiva. Colonoscòpia: neo de colon. Calia intervenció quirúrgica. Durant l’ ingrés post intervenció va tenir una complicació, essent necessari intervenir de nou. Va morir al quiròfan.

El Paco va trucar d’urgències un dissabte. Portava uns dies que no es trobava bé, però tenia por d’anar a l’hospital. Tenia un dolor molt fort a nivell occipital, ara no ho podia aguantar. L’ambulància va arribar al domicili i en el camí a l’hospital va morir. Va fer una hemorràgia cerebral. La seva dona i els fills no van voler fer autòpsia. La dona ha plorat molt. Molts anys de convivència tots dos. Els fills no la deixen.

Ara fa un mes que ha mort l’Anna. Feia temps que patia una neo de coll d’úter amb moltes complicacions. Necessitava cures a domicili. Era molt jove, però semblava més gran. Havien planejat que la perruquera aniria a casa. Però no ha pogut ser. El seu fill l’ha cuidat amb molta delicadesa i tendresa.

Alguns han mort a casa, al seu llit, amb la seva família. Altres a l’hospital o a un centre sociosanitari o a la residència. Però tots han compartit amb mi part de la seva vida. Unes vides que vull recordar.  Soc  testimoni de les seves vides.

Doncs mira, sí!


La Maria i l’Eulàlia són amigues i es troben al parc a fer petar la xerrada, activitat social per elles en temps de pandèmia.
La setmana passada la Maria anava una mica coixa perquè li feia mal un maluc. L’Eulàlia que se la mira i diu:
– Ostres Maria, què et passa?
La Maria contesta:
– fa uns dies que em fa mal el maluc he pres paracetamol però no acabo de millorar. Avui he telefonat al CAP, estic esperant que la doctora em telefoni.
L’escèptica de l’Eulàlia li contesta:
– doncs ja et pots asseure, els metges no truquen ni visiten amb aquest coi de pandèmia, van darrere de la COVID i ja no truquen pel mal de maluc.

Dos dies després l’Eulàlia i la Maria es retroben al parc…
-què ja t’ha trucat la doctora,  Maria?
I la Maria li contesta:
-Doncs mira, si! no només m’ha trucat sinó que m’ha citat, per demà mateix que em visitarà ella mateixa al CAP. M’ha dit que si em cal em posarà la infiltració demà mateix.

Persistents

 

Emmalaltir és inevitable, arribarà en un moment o altre en el nostre procés de vida.

Els professionals sanitaris sovint oblidem el risc que suposa estar en contacte permanent amb la possibilitat d’emmalaltir. Aquestes probabilitats augmenten exponencialment si parlem de malalties noves amb un alt índex de contagiositat.

Això és el que ha passat amb la COVID. Moltes ens hem contagiat en aquest any 2020 mentre ateníem als nostres pacients als Centres d’Atenció Primària i als seus domicilis. És normal: vam estar exposades des del principi i és un risc que assumim des del dia que ens comprometem professionalment amb l’exercici de la medicina.

Quan reps el diagnòstic d’afectació per una malaltia desconeguda entens que hi ha poca informació fiable que t’orienti sobre què passarà i et prepares per transitar per una situació desconeguda.

Al principi confies en les informacions que asseguren que serà un procés lleu, curt i sense conseqüències importants perquè ets una persona jove i sense antecedents patològics d’interès. A poc a poc, la vida s’entesta a demostrar-te que la teoria no sempre s’ajusta a les realitats individuals.

Superades les 3 primeres setmanes de pneumònia bilateral vaig pensar (com tants d’altres) que la malaltia arribava al seu final, que el meu cos es refeia i que podria reprendre la meva vida tal com havia estat fins abans del contagi. No va ser així. És a partir d’aquell moment en què va començar l’autèntic calvari: setmanes i setmanes d’incertesa i desesperança en què he descobert totes les limitacions d’un cos que fins ara havia estat imbatible. Continua llegint

Sobre les DPOs (a partir d’un cas)

Benvolgudes,

M’agradaria explicar-vos un fet que vam viure fa uns  dies al CAP, i que vull deixar per a la reflexió.

Acut un noi d’uns 22 anys que refereix  que havia patit una caiguda i s’havia fet mal als dos genolls i a les mans, amb una sospita de possible fractura d’alguna falange.

Al taulell el noi informa que ha caigut.  Al davant hi té un conegut seu que quan el sent es gira i se’l mira de dalt a baix i li demana si la caiguda ha sigut amb moto, ja que pel tipus de lesions que presenta ho suggereixen.  (als dos genolls  i a la mà dreta)

El noi diu que sí, que ha sigut amb la moto. Continua llegint

Ara no em puc morir

La mare té 94 anys i viu sola en una comunitat autònoma que està a punt d’entrar en la fase 2 de la desescalada.

Cada dia parlo amb ella i sap que ja pot sortir a passejar al carrer però ella no vol. Ha vist a les notícies que una filla va estar dies buscant  la mare que va morir a l’hospital fins que va poder trobar el seu cos. Això li va semblar espantós, no saber on era la mare. També ha vist que a altres països enterren els morts per coronavirus en fosses a terra. I ella no vol morir en aquestes condicions. Continua llegint

Dues històries

Aquest matí, entre moltes consultes telefòniques, hem viscut dues històries que mostren dos extrems del comportament de les persones en una situació crítica, com la que estem vivint arran de la pandèmia.

En Miquel, amb una neoplàsia hematològica molt avançada en fase de tractament compassiu, truca per si podria venir a la consulta: “em costa molt respirar”. “Quant fa?”. “Fa molts dies”. “Has tingut febre?”. “No, només ofec i una mica de tos. No us volia molestar, amb la feina que teniu”. Continua llegint

Arracades

Recordo el número de l’edifici en el qual viu la senyora Maria, però quan estic al davant de l’intèrfon per marcar el pis, veig que he oblidat el petit informe on hi havia l’adreça exacta. El portal a l’esquerra del de la pacient és una farmàcia. Assumeixo que és la seva així que  pregunto a la farmacèutica si sap on viu la Maria. “Doncs no sé quin pis, però espera que et busco el seu telèfon” diu mentre introdueix els cognoms al sistema. Sort que en el barri és coneixen, penso jo.

Quan comença a dictar-me els números en veu alta l’un darrere de l’altre, surten pel portal de la pacient dues dones. En veure que estic a mig camí entre l’entrada a casa seva i la farmàcia -i imagino que a l’espera que els metges de l’ambulatori passaran a veure la mare al llarg de la tarda- , ens pregunten si venim a veure a la Maria. “Passin, passin. Som les seves filles. La Maria és la nostra mare.” Un vincle que va i que ve. Camí de la porta dels baixos, ressonen les seves veus al rebedor de l’edifici, que ja demanen que el que li passa a la pacient no sigui res. Continua llegint