Expectatives…

Molt enfadat, en Jaume m’explica que va venir al consultori (sense visita programada) perquè estava refredat. Tenia tos. No febre, ni ofec, ni signes d’alarma.

 Indignat, m’explica que l’administratiu del taulell li va dir que teníem l’agenda plena i que no hi havia ningú que el pogués visitar “d’urgència” per un refredat. Continua llegint

Emergències…?

Un matí qualsevol en un consultori local del sud de Catalunya.

8 del matí. Reviso resultats d’analítiques… La Fina, embarassada, té un sediment patològic i cultiu positiu per E. Coli; la truco per telèfon per explicar-li; li deixo la prescripció a punt al mostrador. PCR de parotiditis positiu en la saliva d’en Marc: el truco per explicar-li mesures de protecció per intentar evitar la transmissió de la malaltia.

La primera visita és la Irene, una dona en emergència social: plora desconsoladament; l’acaben d’acomiadar de la seva feina; té 53 anys… Dubta poder tornar a treballar. Té dos fills i viu sola amb ells.

……….

Truquen a mitja consulta. Han trobat un home mort a terra, al costat del seu llit. Vaig al domicili: El Màrius té signes de possible traumatisme cranial; probablement ha caigut del llit en intentar aixecar-se; es tracta, però, d’una mort accidental; comparteixo amb el metge forense i activo procediment per a certificació judicial.

Quan torno a la consulta m’esperen una colla de pacients… Continua llegint

No marxi, doctora!

No em deixa de sorprendre com de pacients són la majoria dels pacients.312temps-001

Crec que a hores d´ara, ja en som moltes que pensem “vull fer això però no així” .Jo particularment estic en la recerca de poder fer les coses millor, però de moment no me´n surto, ans el contrari. M´engresco en projectes que em fan créixer professionalment i que vull pensar que milloren l´atenció que dono als meus pacients però que passa? el temps és limitat, no puc ser per tot i això fa que l´assistència a consulta se´n ressenti i quan hi soc… buff! ( preciós i esgotador alhora). Continua llegint

Luís

En Luís vivia amb la seva mare fins que va morir fa 13 anys, quan el vaig conèixer. No té família aquí ni tampoc massa enlloc, ni amics ni ningú… Beu massa. Al cap d’un temps se li diagnostica una encefalopatia de Wernicke derivada de l’alcoholisme, una diabetis insulinodepenent, i una patologia urològica inespecífica, de la qual no sabem exactament el nom ni el tractament. Continua llegint

Contrastos

En Manel, amb visita programada de 10 minuts per al seguiment de la seva malaltia en fase molt evolucionada, pregunta, com qui no vol la cosa, què cal fer pel tema del “testament vital”…

Respiro a fons i m’assec còmodament. És obvi que els 10 minuts de programació quedaran greument superats per les circumstàncies… Continua llegint

Gràcies, sobretot, per escoltar

En Pedro ve a buscar els resultats de les seves anàlisis. La diabetis no està massa ben controlada. Reconeix que no es pren massa seriosament les mesures dietètiques i que passa molt temps a la seva butaca mirant la tele.

Jubilat i vidu, originari d’una altra comunitat, va venir fa 3 anys al poble, per ajudar i acompanyar la seva filla. Arran de la separació pateix un estat depressiu, i cal que algú cuidi del nen.

Li pregunto com està la seva filla. Què fa ell durant el dia. M’explica els problemes de conducta del nét, que té problemes a l’escola i ha d’anar al psicòleg…

L’escolto, programo l’analítica per d’aquí sis mesos i ens acomiadem.

Quan està prop de la porta em diu:

– Gràcies per tot. Però, sobretot, per escoltar. No t’ho trobes gaire, això…

No està bé dir-ho… però és veritat!

A cau d’orella la Isabel ens deixa caure… “no està bé dir-ho, però de vegades tinc unes ganes que es mori!”

Cuida del seu home de tota la vida. Sempre ha fet la feina de casa. Ha pujat els fills (“tot nois, per desgràcia”). Sense cap ajuda. Al contrari. Ella havia d’ajudar en les feines de l’hort quan era temporada. Continua llegint