La residència de medicina de família és una etapa en la que al llarg de quatre anys residents i tutors comparteixen moltes històries de vida dels pacients.
Hi ha dies que tutor i resident surten tard perquè la consulta ha sigut més complicada. Altres dies allarguen una conversa perquè mai tenen temps de parlar pausadament. I altres dies la vocació trontolla per la pressió assistencial però la interacció amb els pacients ho calma tot i fa que valgui la pena.
Els residents trobaran la teoria de la medicina als llibres però una entrevista difícil o com pair unes paraules que ens han dolgut o com manegar-nos quan portem molt retard és més difícil de trobar-ho a la literatura.
Sovint els residents comenten els dubtes durant la consulta però de vegades no hi ha prou temps. La pressió del temps és l’enèmic, s’interposa en la qualitat de la docència. La longitudinalitat i l’accessibilitat de l’atenció primària ho intenten compensar. Però el que està a l’ideari dels tutors del que consideren exercir bé la docència és difícil de dur a terme sempre.
Com tot a la vida, el camí de la residència ha d’anar buscant un equilibri, entre fer passes lliurement per anar prenent decisions i avançant i fer passes de la mà per compartir-les i veure les coses amb més matisos, perspectives i orientacions.
En aquest període de residència l’aprenentatge circula en dues direccions: de tutors a residents i de residents a tutors. La curiositat dels tutors s’aviva amb els dubtes i els plantejaments dels casos que els residents comenten. Això motiva els tutors a actualitzar-se i a mantenir l’espurna de l’aprenentatge viva. A buscar explicació a decisions que els tutors prenen per experiència i potser ja no es plantejaven perquè ho feien així. I d’altra banda els residents reben les orientacions dels tutors amb el seu bagatge. Deia José Ortega i Gasset: “Sempre que ensenyis, ensenya a dubtar del que ensenyes”. Ni els tutors ni els residents tenen sempre les respostes i la realitat farà que ens hàgim de replantejar diagnòstics, manegar la incertesa, reinterrogar el pacient altre cop encara que ja s’estava aixecant de la cadira i compartir casos amb l’equip buscant l’orientació diagnòstica més encertada.
Una de les tasques dels tutors és afavorir que els residents siguin crítics i que escoltin tothom: als tutors i als que no ho són, als companys de residència grans, petits i del mateix any, als estudiants. Totes les visions tenen el seu valor. Henry Marsh, un neurocirurgià britànic, va escriure un llibre molt recomanable per tot metge: “Abans de tot, no facis mal”. Hi explica una experiència a quiròfan molt interessant per no perdre mai de vista que hem d’estar atents i escoltar sempre totes les veus. A quiròfan, un estudiant va alertar que un dels ronyons del pacient estava canviant de coloració, però el cirurgià no va estar atent a aquest comentari. Finalment després de la intervenció el pacient va quedar amb un filtrat glomerular renal més baix del que probablement hagués quedat si el cirurgià hagués estat al cas del comentari de l’estudiant.
A l’informe Flesner del 1910 es deia que encara que la Medicina pot ser apresa, no pot ser ensenyada. Cal l’experiència amb els pacients, els casos reals.
Ensenyar ha d’assemblar-se més a prendre un foc que a omplir un recipient buit. La teoria està als llibres però el tracte al pacient i les vivències a la consulta no es poden substituir pels llibres.
La pressió del temps no ha d’impedir que el tutor encomani al resident la il·lusió per la professió, la perseverança, la paciència, l’empatia i la compassió pels pacients, per fer en tot moment el millor que estigui al nostre abast. És tasca dels tutors inspirar i transmetre l’amor a aquesta professió, i tasca dels residents estar oberts a rebre aquest aprenentatge i a compartir dubtes i incerteses per millorar en el camí. Veure que el resident manté encesa l’espurna de les ganes d’aprendre al final de la residència és el millor regal que el tutor pot esperar.
Aquest escrit és inspirat en la resident que va acabar la seva formació al setembre del 2024 i a qui desitjo el millor camí en la professió. Ella va fer que la meva espurna com a docent segueixi encesa. També en el resident en formació d’últim any, a qui li queden pocs mesos per alçar el vol i de qui estic orgullosa per la responsabilitat amb què està recorrent aquest camí. I al resident de primer any a qui desitjo el millor dels itineraris en aquest viatge per la medicina de família. A tots ells, que el desig per aprendre mai se’ls hi apagui.
Com deia Eva Bach en el seu llibre Educar per estimar la vida: El bon educador té el goig, el desig, l’alegria d’educar. El mouen el somni i la passió d’encomanar amor a la vida, de donar llum i escalforeta al cor, d’encendre focs per dins, de fer sorgir estrelles de colors.
Diaris de trinxera 