Alguna cosa se m’escapa

A les 12  hores del matí acudeix l’Andreu amb la seva filla. Ahir van tenir una visita amb l’ICAM, propiciada per un desacord en la baixa laboral per part de la mútua laboral.

L’Andreu va anar a l’hora indicada, per intentar explicar què li passava. Segons m’explica el professional que el va atendre li va fer 3 preguntes, sobre un procés complex del que portem més de 5 mesos de seguiment, amb visites inicialment setmanals posteriorment més espaiades. El professional va concloure amb la seva valoració que l’Andreu havia de tornar a la feina l’endemà mateix.

Quan m’explica tot el que ha passat a la consulta, dubto de si hi ha alguna cosa que a mi se m’ha passat per alt. Potser des de l’ICAM, veuen amb claredat alguns detalls que a mi se’m passen per alt. Allò del quadre tort, que un no sap veure’l tort després de mesos veient-lo. 

Aleshores em pregunto, no seria bo que pogués llegir el curs clínic de l’ICAM? Podria ser enriquidor pels meus pacients i jo en podria aprendre. Però resulta que des de primària, no tenim accés a les seves valoracions objectives ni subjectives.

Alguna cosa se m’escapa.

El conte de la Primària

(història d’una metgessa de família)

Temps era temps, ara ja fa anys, el dia a dia d’una metgessa de família era molt diferent a la d’ara. Era l’època en què no hi havia ordinadors a la consulta, i les històries eren carpetes, blaves pels pacient de sexe masculí, roses pels de sexe femení. No hi havia internet, no hi havia mail, no hi havia whatss, no estàvem connectats amb l’atenció especialitzada, no teníem Google Maps.

Quan arribàvem al CAP, abans d’anar a la consulta, havíem de passar per l’arxiu per recollir les històries clíniques de les visites d’aquell dia, que d’entrada eren unes 40 (al final del dia acabàvem amb moltes més). Amb les històries sota el braç entràvem a la consulta, ens assèiem a cadira, i dedicàvem uns minuts a segellar el talonari de receptes, una a una, per tenir-les preparades per a la consulta (era un soroll molt característic d’aquella hora, el pum-pum del segell sobre la tinta i sobre el paper). Si teníem temps, preparàvem també els comunicats de confirmació del dia (que també fèiem a mà, i que tenien una periodicitat setmanal). Un cop fet això, començàvem la consulta. 

El ritme era de 5 minuts per cada pacient. Ateníem les demandes, fèiem a mà receptes i comunicats de confirmació, miràvem les radiografies (que arribaven per valisa) al negatoscopi, intentàvem esbrinar què havia dit l’especialista…Fèiem peticions d’analítica en un full de colorins (que havíem d’omplir amb llapis H2), les derivacions en paper autocalcat (una còpia quedava a la carpeta), les declaracions MDI/MDO en un full de color verd…

Treballàvem aïllats a la nostra consulta, ofegats sota l’enorme pressió assistencial, la burocràcia i la sensació de descontrol. 

I aleshores va arribar la informàtica.

Vam haver de passar a les històries clíniques informatitzades les dades de cada pacient, una a una, i la medicació crònica.

Però va ser un gran canvi!! A l’ordinador podíem veure el llistat de medicació crònica, que ara renovàvem amb un sol click. Els resultats d’analítiques també apareixien a l’ordinador, i amb el temps es van començar a bolcar “soletes” al full de  monitoratge. També amb un parell de clicks vam començar a fer els comunicats de confirmació, que a més van deixar de ser setmanals i els podíem fer mensuals. I amb el temps vam poder accedir al curs d’especialitzada. Era com un miracle.

I  vam pensar que a partir d’aleshores treballaríem molt millor….

I ens hem fet grans.  I ara ja no passem per l’arxiu a buscar les carpetes. Ara tenim un ordinador a taula. I quan l’encenem, ens submergim en un nou món.

El primer que veiem son  els AVISOS, de resultats de proves i d’analítiques dels nostres pacients (les que hem demanat nosaltres i les que no), d’informes d’hospital i CUAP, avisos de les farmàcies, avisos de PREALT, de defuncions, alertes de l’ICAM que ens demana informes i que hem de resoldre urgentment. 

Entrant a l’historial dels pacient, podem revisar els cursos de tota l’atenció especialitzada, la medicació que han donat altres professionals, els resultats de proves, les cites programades.

Tenim accés al llistat de medicació propera a caducar, al llistat de SELF-AUDIT (que hem de revisar periòdicament), a les peticions d’analítiques d’altres professionals que podem aprofitar. Podem treure mil llistats més de pacients de no compleixen indicadors d’una bona qualitat assistencial o farmacològica (que ens avaluen cada any).

A poc a poc, hem anat assumint feina que altres nivells no podien assumir:  el control de la TAO, oxigenoteràpia domiciliària, peticions de PAOs, informes de radiologia, retinografies. Hem volgut assumir (perquè volem ser professionals resolutius) la cirurgia menor, les ecografies, la crioteràpia, les infiltracions. Hem assumit també les deficiències de l’atenció especialitzada, i alguns especialistes  ja no permeten (!) que fem derivacions presencials, i tot ho hem de resoldre mitjançant consultes telemàtiques.

Se’ns multipliquen les formes de derivar, per OC, per telèfon, per mail. Se’ns multipliquen els serveis i supraserveis d’atenció especialitzada, que hem d’especificar a les derivacions i que canvien constantment.

Rebem demandes dels usuaris en visita presencial, telefònica i telemàtica, que ens envien els dies hàbils i els dies naturals, les 24 hores del dia, animats per gerents que prometen que respondrem en 48h.

Hem d’estat pendents del mail, del PIDGIN, dels grups de whatss, mantenir-nos actualitzades dels canvis informàtics, del Microsoft 365, del HES.

…

I quan apaguem l’ordinador i deixem de rebre inputs constants, pensem que sí, que ara som més completes i resolutives, les visites que fem (a 10 o 12 minuts) són d’una altíssima qualitat. Però que tot aquest canvi és insostenible, perquè no s’ha acompanyat d’un augment proporcional dels recursos materials i personals.  Seguim essent el mateix nombre de metgesses, les que cada matí passaven per l’arxiu a buscar les carpetes, blaves i roses.

                                 

Els nostres drets

Era dimecres al matí. El Marco estava treballant com cada dia a l’empresa que el va contractar ja fa cinc anys. Picava una paret de pladur quan va caure d’una alçada aproximada d’un metre. Durant la caiguda, el seu genoll dret va contusionar contra una placa gegant de ferro que hi havia a terra. D’aleshores ençà, no ha pogut tornar a recolzar el peu a terra sense ajuda i utilitza crosses per caminar.

El cap del Marco, que estava present quan va succeir l’accident, li va omplir un paper perquè pogués ser atès a la seva mútua laboral. El Marco i els seus companys saben que tenen dret a ser atesos per la mútua laboral quan hi ha un accident a la feina.

Però ell és un home discret, de somriure plàcid. Com molts dels membres de la seva comunitat d’origen (i que ara formen part de la meva consulta), té un parlar suau i evita les discrepàncies. Em demana sempre permís per parlar i escolta amb atenció tot el que acostumo a dir-li, sense interrompre mai. No té un perfil bel·ligerant i les empreses, igual que jo, ho saben.

El Marco va anar a la mútua i m’ensenya l’informe que li van fer. La companya que el va visitar reflecteix a l’informe de la seva atenció que efectivament ha existit una caiguda i una contusió directa al genoll però que la causa de la impotència actual del genoll del Marco no és la caiguda sinó l’artrosi de genoll ja coneguda que ell pateix des de fa anys. Que el Marco hagués estat capaç de treballar amb la seva artrosi durant mesos no sembla transcendent amb relació a la situació d’impossibilitat per deambular que presenta postcaiguda i contusió. La companya de la mútua el remet a la meva consulta per poder fer-li la baixa per malaltia comuna.

Li explico al Marco que el procediment no és correcte: que la causa de la baixa és laboral i que hi ha uns drets associats a aquest reconeixement que perdrà si soc jo qui emet la baixa. Ell m’escolta astorat. No gosa interrompre’m. No tinc clar que entengui tot el que li dic.

Insisteixo que torni a consultar amb la mútua laboral i li faig un informe perquè li sigui més fàcil d’argumentar quan hi vagi. Li dic que no és bo per a ell que jo li faci la baixa i el remeto novament a la mútua laboral. Ell marxa de la consulta amb les seves crosses i el cap cot.

Passen els dies i oblido el seu cas. La consulta porta altres històries i els dies s’escapen sense que hi pari massa atenció.

Avui he rebut una econsulta del Marco. Em sol·licita que el derivi al traumatòleg. Li truco per telèfon per esbrinar com està. Han passat tres setmanes des que va caure.

M’explica que finalment no van tornar a valorar-lo a la mútua: que quan va anar al taulell d’administració de la mútua amb el meu informe, l’administrativa li va dir que no hi tenia dret a tornar a ser visitat. Com que va entendre (de la nostra visita prèvia) que jo no volia fer-li la baixa, no va veure altra solució que tornar a reincorporar-se a la seva feina. Només va poder treballar un dia perquè el vessament del genoll i el dolor li ho impedia així que va pactar amb la seva empresa l’acomiadament. L’empresa hi va estar d’acord i el van acomiadar. Ell està content perquè l’empresa li ha promès que quan es recuperi el tornarà a admetre.

Ara vol que jo el derivi al traumatòleg perquè creu que aquesta és la via per accelerar la seva recuperació.

A casa del Marco ara només hi ha un ingrés: el que pertoca per la seva situació d’atur. Ell té cinquanta-quatre anys i està casat. Hi viuen 3 fills amb el matrimoni. Veure’m si la recuperació del genoll li permetrà, en un futur pròxim, fer la feina que feia.

Mentrestant, la consciència d’aquesta professional transita remoguda per si va fer allò que calia fer tenint present el Marco i les seves circumstàncies.

Què fem amb el gos?

Ja havíem baixat persiana del consultori. Estàvem dinant. Pica la porta la companya que ha marxat a casa. Ha vist una dona en un banc, sembla que marejada mentre passejava el gos.

Surten dos infermers i l’administratiu a veure què passa. Poc després, truquen al consultori: “la portem cap aquí”. “Hem activat el SEM”. Venen amb els companys de l’ambulància que la porta.

Arriba i és l’Alfonsina. Cardiopatia isquèmica. Depressió major. Viu amb un gos.

Fem ECG, cateteritzem una vena, prenem TA, saturació, glucèmia, fem un ECG… ACXFA ràpida.

Arriba el SEM. Administren amiodarona EV i la traslladen a l’hospital.

Què fem amb el gos? Aquesta és la gran preocupació de l’Alfonsina! La seva filla viu a Tarragona. La policia municipal se’n farà càrrec, de moment. El portarà a una gossera, si l’Alfonsina no torna aviat.

Per sort, quan l’Alfonsina arriba a urgències ja li ha fet efecte l’amiodarona. La tenen unes hores en observació i la donen d’alta. La policia municipal li retorna el seu gos.

Aquest cop no ha acabat a la gossera.

Deixar de fumar és difícil

El Miquel és un pacient que porta oxigen des de fa gairebé 1 any per un MPOC molt sever. Té 69 anys.

El seu IMC és molt baix. Mai té gana i a l’hospital li proporcionen productes hiperproteics.

És viudo i viu amb el seu fill i un net. La seva dona era una gran cuinera. Troba molt a faltar la seva cuina.

Tota la vida ha estat un gran fumador. L’any passat, quan havien de posar-li l’oxigen a casa, va decidir que havia de deixar de fumar. No sé qui estava més content, si ell o jo.

Va demanar ajuda per deixar-ho. Sabia que no seria fàcil i li vam recomanar tractament farmacològic. I ho va aconseguir: va estar 3 mesos sense fumar.

Però un dia, l’estiu passat, va fer una pipada pensant que per una pipada no passaria res,  que no recauria, i es va enganxar de nou.

Aquesta setmana ha vingut a consulta pel mateix motiu. Portava la motxilla portàtil  d’oxigen i s’ofegava. Està decidit a intentar-ho una altra vegada. La medicació li va anar bé i vol tornar de nou a prendre-la perquè sap que li va ajudar. Ha tornat a demanar ajuda.

Les recaigudes mai són un fracàs. Formen part del procés de deixar de fumar. Hem de veure una recaiguda com un principi de l’èxit en l’abandó de l’hàbit. Felicitar-lo per la decisió i acompanyar-lo és responsabilitat nostra, sense jutjar ni culpabilitzar. Aquest és el nostre gran repte com professionals.

Ressonància de control

Avui ha vingut l’Albert. És un home de 50 anys, alt, robust i molt agradable de tracte. Està casat i té una filla adolescent. És una persona amb una ment molt clara i ràpida. Fa 4 anys va estar intervingut d’un macroadenoma hipofisiari.

Volia explicar-me que ja té el resultat de la ressonància cerebral de control, a la meva salut. El macroadenoma hipofisiari que l’havien intervingut fa quatre anys i fins ara estava estable, ha augmentat de mida. Coneix i entén perfectament la seva situació de salut i el seu pronòstic.

Està preocupat i trist. Té por del que l’espera en el futur.

La complexitat clínica del seu cas no ho fa fàcil.

Hem estat gairebé 20 minuts parlant i escoltant. M’ha donat una lliçó de vida. Jo només l’estic acompanyant.

La vaga d’infermeres

Avui ha vingut a visita el Jaume per a controlar el tractament amb sintrom. Va venir la setmana passada i va marxar després d’esperar una estona davant la porta de la consulta i adonar-se que no hi era. Es va imaginar que estava de vaga. Va tornar a demanar visita per la meva salut. Avui, hem estat parlant una estona durant la visita. Tenia moltes ganes d’explicar-me que està molt content amb la vaga que estem fent. Que amb la preparació que tenim i la gran responsabilitat que estem assumint, hem de negociar unes condicions de treball dignes amb l’empresa. Semblava que era ell el que estava de vaga i no jo.

Aquests dies, molts pacients com el Jaume, pregunten com anem, si estem aconseguint alguna cosa, si ens fan cas,… Mai havia vist un interès tan gran dels pacients per una vaga.

Alguns diuen que hem de perseverar, que el conseller ha de valorar tot el potencial de les infermeres. Que també tenim uns estudis durs i que ara les infermeres visitem més que els metges, que gairebé tots passen amb nosaltres, tant si és un refredat com un dolor lumbar,… En fi, un recolzament insuperable. Per ara no he escoltat cap queixa. Quina sort tenir als pacients al costat!

Incontinència

La Maria ha estat ingressada en el hospital per un problema cardíac. Ha estat força greu però ho ha superat; també fa diàlisi des de fa 5 anys.

La trobo asseguda a la sala d’espera. Està menudeta, amb aspecte de poca energia.

Acut a la consulta perquè té una petita nafra al gluti i vol que miri com va.

Quan vaig a explorar-la em diu que esperi una estona, que la seva filla ha anat a casa a buscar un bolquer, que ara se li escapa el “pipi” i la “caca” i que està tacada. Està afligida, amb vergonya.

No és fàcil posar-se en el seu lloc, deu ser bastant trist saber que no pots controlar les teves defecacions. Els sentiments de vergonya, ràbia, humiliació i la pèrdua de control acompanyen als pacients amb aquests problemes.

Quan arriba la filla, la netegem i curem la nafra. Intentant en tot moment que la Maria es trobi amb el màxim confort. Respectant la seva dignitat, fent-la sentir persona.

El refredat

Avui ha vingut la Teresa a la consulta. El motiu que ha dit als administratius era que estava molt refredada. Quan ha entrat, de seguida m’ha dit que no estava refredada, que volia parlar amb mi.

Aviat farà un any de la mort del seu marit, el Josep. Era un home encantador, massa jove per morir. Tots dos estaven molt units. Anaven junts a tot arreu. Ella el troba molt a faltar.

Ha agafat un sobre de la bossa i me’l ha donat dient

• El  Josep sempre pensava en tu per Nadal i quan anaven a comprar algun detall per les nostres amistats, tu estaves present, ja ho saps. Ara que ell no hi és, no tinc ganes d’anar a comprar res, però vull regalar-te aquest número de loteria perquè sàpigues que sempre estaré molt agraïda per tot el que has fet per nosaltres i sobretot per ell.

I no he sabut què dir-li. Només una abraçada llarga i després hem començat a parlar del Josep, recordar-lo com era i com han estat de feliços amb una vida senzilla.

Gracies a la meva professió com infermera he pogut acompanyar a molta gent encantadora i preciosa en moments difícils. Moltes ja no hi són. És de les millors coses que m’ha passat a la vida. Compartir les dificultats de la vida dels altres és un privilegi que m’ajuda a poder gestionar i comprendre les meves. I no entenc el món sense aquesta solidaritat i estima als altres.

Violència de gènere

Ens avisen els mossos a mig matí. Ens porten una noia agredida per la seva parella, per fer un comunicat al jutjat. No la conec. No és pacient meva.

Té 33 anys i una filla de 2, que ha deixat amb la seva mare.

Te hematomes a la cara i als genolls. I una mirada perduda. Com si volgués veure-hi més enllà de mi, de la infermera que li cura les ferides…

Relata l’agressió com si no l’afectés a ella. Com si la veiés en una pel·lícula. Sense emoció. Explica que el seu agressor ha de prendre una medicació que no pren. Que no sap quin és el motiu que ha desencadenat l’agressió. Que li ha donat bufetades i l’ha tirat a terra. Algú ha avisat als mossos.

Faig el comunicat al jutjat. Parlo amb els mossos perquè la portin a fer la denúncia. Ella no ho té clar. Té por que li prenguin la filla.

Se’n van i jo em quedo amb el cor encongit.