Allò excepcional que hauria de ser normal

Avui ha trucat al consultori una metgessa de medicina interna de l’hospital, per explicar-me que donava d’alta una pacient de qui havíem parlat fa pocs dies, i en quines condicions. En els 40 anys que fa que treballo de metgessa de família, és la primera vegada que un especialista d’hospital contacta amb mi per explicar-me l’alta d’un pacient.

Cert que jo l’havia trucat per explicar-li el context sociosanitari de la pacient (de 88 anys, que viu sola, crònica, complexa, i que cap familiar coneix la seva situació) uns dies abans. Molta de la informació que li vaig donar, ella no la coneixia, ja que la pacient no la recordava o no la volia explicar. Li va ser d’utilitat per un millor maneig de la pacient.

Això ho he fet moltes vegades: trucar a l’internista de l’hospital per explicar una informació que, tot i que es faci una bona història clínica, és difícil d’aconseguir (el pacient no la recorda i els familiars la desconeixen).

Habitualment, m’ho agraeixen i ho tenen en compte (unes més que altres).

Però mai (en 40 anys) un especialista de l’hospital havia fet el gest de posar-se en contacte amb mi per comunicar-me la situació d’un pacient a l’alta.

Ella m’informa, jo li agraeixo, em comprometo a seguir la pacient a l’alta i ella s’ofereix per si cal considerar nou ingrés.

Si quan dona d’alta un pacient complex, el metge de l’hospital parlés amb el metge de família, molts accidents de seguretat del pacient s’evitarien.

Demores en les proves

La Maria, de 70 anys, va trucar al consultori pel juny. Havia anat a urgències de l’hospital per dolor abdominal. Només li havien prescrit analgèsics. Tenia por de venir. Però, quan vaig insistir, va venir. Dolor abdominal… i icterícia conjuntival. Mal assumpte! Demano analítica i ressonància per veure el pàncrees. Els resultats de les anàlisis i l’ecografia urgent que va fer un company de l’equip mostren una colèstasi.

Com que aviat me’n vaig de vacances, truco a una cirurgiana de l’hospital. És juliol. La citen, la visiten, li fan proves. Com sospitava, malauradament, és un càncer de pàncrees.

La deriven a l’hospital de tercer nivell. Fan tots els estudis, li posen una pròtesi biliar, programen la intervenció, la consulta a oncologia…

Al desembre, uns 6 mesos després de demanar la ressonància, l’administrativa que fa les tramitacions em comunica que ara “ja la pot tramitar”. Que si encara la vull demanar.

La Maria, en aquell moment, ja està ingressada a cures pal·liatives. Amb un pronòstic de vida ben curt.

Per al centre que ha de fer les proves diagnòstiques demorar la programació, desprogramar, endarrerir una prova… potser sembla “només” un tema burocràtic. Però per algunes persones una demora diagnòstica pot ser la diferència entre la vida i la mort

Un dia qualsevol de juliol…

Avui he començat la meva jornada laboral a les 7:45 h. M’agrada arribar una mica abans per preparar la consulta, obrir l’ordenador,..

He realitzat 13 analítiques i després he començat la consulta.

La primera persona que ha entrat per la porta era en Josep. Li agrada ser el primer. Venia a que l’administrés el tractament que es posa cada mes. Té un diagnòstic de malaltia mental. Parlem una estona, m’explica com porta la calor, què fa la mare amb la qual viu i ens acomiadem amb una abraçada.

Passa en Lluís. Ve acompanyat de la seva germana. Fa dos dies va anar a l’hospital per un fort dolor abdominal. Està diagnosticat de DM, obesitat, esquizofrènia. A l’hospital han detectat una anèmia important, i per això han hagut de transfondre-li  2 unitats de sang. L’han derivat a la unitat de diagnòstic ràpid i demà passat té visita amb ells. La germana em diu que beu molta coca cola zero i cervesa sense alcohol, que no ha deixat de beure aquests dies. Vol que jo li digui també que no begui. Parlem tots tres del que més li convé en aquests moments. Hi ha molta empatia en la conversa. Però no m’agrada el seu aspecte. Toca esperar fer proves i resultats. Continua llegint

Quan els especialistes claudiquen

Consulta un pacient crònic molt complex.

La seva malaltia basal és reumatològica, greu i molt complicada. El segueix un reumatòleg de tercer nivell fa anys. Amb el temps ha anat tenint afectacions cardíaques, digestives, respiratòries, hematològiques. Pren 25 medicaments. Alguns molt cars i de dispensació hospitalària. Cal administrar-li ferro parenteral periòdicament.

Quan es descompensa i per alguna raó ha de consultar de forma urgent, pot anar a l’hospital comarcal concertat (on no coneixen massa la seva complexitat i no poden accedir a la seva historia clínica primària ni a la del reumatòleg, però és a prop) o a urgències de l’hospital de tercer nivell (on tenen les seves dades clíniques, tot i que és més lluny). Continua llegint

La batalla

Quan a l’Armando li van trobar una fibril·lació auricular en un ingrés a l’hospital i va sortir d’alta amb Sintrom®, li vaig plantejar a ell i a la seva filla la idoneïtat del tractament. L’antecedent d’anèmia per sagnat intestinal secundari a angiodisplàsies de no feia gaire mesos feia que els ho plantegés. Vam estar parlant del risc d’ictus, per una banda, i del de sagnat, per una altra. Vam acordar no continuar el tractament anticoagulant. Això no va ser entès a les consultes externes de cardiologia on el seguien per la insuficiència cardíaca. Continua llegint

Quan parlem de medicina al CAP?

“Caldrà revisar anualment l’escala CHAD2ds2-Vasc i HAS-BLED en tots els pacients amb diagnòstic de fibril·lació auricular per tal d’assolir l’objectiu que ens demanen”

És dilluns. Són les 14h.

Tots els metges del CAP estem reunits a la  biblioteca del centre.

El nostre director ens fa una sessió d’una hora sobre les novetats en l’Acord de Gestió que l’empresa signa amb cada Centre d’Atenció Primària. Aquest any s’introdueixen nous indicadors i ens explica que, de moment, no assolim els requeriments que exigeix l’Acord.

Durant una hora, debatem sobre on cal registrar l’indicador, quin sentit té aquest indicador, la necessitat d’obtenir llistats de cada consulta amb els pacients que no compleixen l’indicador perquè cada metge revisi les històries d’aquests pacients i altres detalls (tots ells numèrics i feixucs). Continua llegint

Metge de família de l’hospital

Si camina massa ràpid, l’Amaia s’ofega. Abans no li passava

Fa un any, quan van començar els símptomes, vam detectar una fibril·lació auricular a la consulta. Després, l’ecocardiograma va confirmar el diagnòstic de miocardiopatia hipertròfica. I una anèmia associada amb origen incert.

Des de llavors, l’Amaia segueix controls amb la cardiòloga de zona i ve a consulta aproximadament cada mes. La medicació ha permès que toleri la dispnea i s’habituï a la nova vida.

L’Amaia viu amb el seu fill gran.

Té 51 anys i és autònoma. Li agrada caminar, sortir i entrar amb amics i anar al teatre.

No li agrada sentir-se malalta ni haver d’estar condicionada per visites freqüents als serveis mèdics. Continua llegint

Vides separades

La filla de la Sra. Teresa acut a la consulta de la infermera per parlar de la seva mare. Vivia sola en el poble i ha anat a viure amb ella perquè trobava que alguns dies no es feia el dinar i es trobava  molt sola d’ençà que va morir el pare. Té dificultats per caminar.

Li preocupa una ferida que té al turmell i demana a la infermera si pot anar al domicili per veure si s’està curant bé la ferida. Queden per una visita a domicili al dia següent.

Quan arriba al domicili troba amb la pacient i la filla a la gestora de casos del CAP. Ha anat a valorar el domicili i els recursos que necessita la Sra. Teresa. Les va activar el metge de la pacient. La infermera no en sabia res. I troba a la gestora fent part de la feina que ella sempre havia fet: valoració del domicili, dels recursos humans (cuidadors, família) i de l’entorn que té la pacient . Continua llegint

La bona coordinació entre professionals

El nostre EAP és de l’ICS. Els especialistes són d’una “corporació concertada”. No compartim història clínica. Una anomalia “normal” del nostre sistema sanitari en el segle de la connectivitat.

Alhora, des de “les altures” es promou una “coordinació entre nivells”. Protocols. Trajectòries clíniques. Taules de seguiment. Però res funciona. Paper mullat. Com podem cooperar si no ens podem comunicar? Continua llegint

Conversa telefònica

Conversa mantinguda amb una metgessa del servei de geriatria d’un hospital comarcal amb motiu de donar l’alta a una senyora de 88 anys que pateix una demència avançada, enllitada des de fa un any i mig, perfectament cuidada per la seva família.

  • Metgessa hospital (MH): et truco per dir-te que avui donem l’alta a la Sra….. que no sé si coneixes. Havia ingressat per una infecció respiratòria, ara està més bé. Com que aquesta senyora té risc de fer ingressos repetits, perquè ara ve l’hivern i hi ha més infeccions, crec que hauria de ser atesa pel programa PADES

Continua llegint