Avui ha trucat al consultori una metgessa de medicina interna de l’hospital, per explicar-me que donava d’alta una pacient de qui havíem parlat fa pocs dies, i en quines condicions. En els 40 anys que fa que treballo de metgessa de família, és la primera vegada que un especialista d’hospital contacta amb mi per explicar-me l’alta d’un pacient.
Cert que jo l’havia trucat per explicar-li el context sociosanitari de la pacient (de 88 anys, que viu sola, crònica, complexa, i que cap familiar coneix la seva situació) uns dies abans. Molta de la informació que li vaig donar, ella no la coneixia, ja que la pacient no la recordava o no la volia explicar. Li va ser d’utilitat per un millor maneig de la pacient.
Això ho he fet moltes vegades: trucar a l’internista de l’hospital per explicar una informació que, tot i que es faci una bona història clínica, és difícil d’aconseguir (el pacient no la recorda i els familiars la desconeixen).
Habitualment, m’ho agraeixen i ho tenen en compte (unes més que altres).
Però mai (en 40 anys) un especialista de l’hospital havia fet el gest de posar-se en contacte amb mi per comunicar-me la situació d’un pacient a l’alta.
Ella m’informa, jo li agraeixo, em comprometo a seguir la pacient a l’alta i ella s’ofereix per si cal considerar nou ingrés.
Si quan dona d’alta un pacient complex, el metge de l’hospital parlés amb el metge de família, molts accidents de seguretat del pacient s’evitarien.
Diaris de trinxera 