De cap manera, doctora!

La Maria, a qui és la primera vegada que veig, no pot més. Plora a la consulta. No pot controlar el moviment de les seves cames. Està agitada. No pot dormir. Ha perdut una de les seves TRES feines.

Té una parella que l’estima. Una família que l’estima. Té amics. Fa anys que treballa tots els dies de la setmana, sense vacances. Per què? Ella és l’única que té feina… Continua llegint

Diari d’estiu (única nota)

No acostumo a agafar vacances a l’agost… però aquest any se m’està fent llarg. No puc culpar l’aire condicionat del centre, aquest any funciona bé. Suposo que els motius són diversos: l’excés de guàrdies, el saber que una companya que dibuixa còmics ha fet publica la renúncia a la seva feina i veure’m reflectit en el mail en què ho comunicava. Tampoc ajuda la baixa de la companya, ni la del company del centre, ni el fet que en el torn de tarda només siguem dos metges, ni el fet que l’agenda s’obri al dia amb només 4 visites programades i que a més no s’utilitzin per als pacients del meu “cupo”, sinó per a altres pacients que tenen els seus professionals de vacances o de baixa… La salut tampoc em somriu, fa un mes que tinc l’espatlla dreta feta pols; el supraespinós suposo; de ben segur que he remat amb massa energia intentant expulsar-me les penes al nadar… ara només puc fer peus.

301diaridestiuimatge
Continua llegint

Informes i desemparament legal…

En D és un noi jove – amb els anys he canviat el meu criteri sobre qui és jove o no; fa trenta anys hauria usat un altre adjectiu- sense cap problema de salut rellevant.
És bomber, ha estat un temps d’incapacitat laboral transitòria, ha sigut llarg a causa d’una fascitis plantar que es va intervenir quirúrgicament i que ha costat força de recuperar. Avui entra a la consulta i em demana un favor: li han enviat una carta de la direcció general de recursos humans… volen saber si a conseqüència de la seva intervenció pot o no exercir la seva feina… li sol·liciten un informe. Continua llegint

R.I.P. A.P.S.

Ja fa temps, argumentant que jo no ho feia bé, em van prendre els pacients terminals, però no vaig dir res… perquè tenia molta feina…
Un temps després, vam decidir que les persones amb problemes aguts les veuria la infermera de triatge, o el resident. Perquè jo… segueixo tenint molta feina. Continua llegint

Històries deplorables per no faltar a la feina

La Rosa és una dona equatoriana que fa anys que treballa en una botiga del poble. Fa un temps se li va diagnosticar una síndrome seca amb freqüents brots d’artritis. Fa -hauria de fer- seguiment al servei de reumatologia i d’oftalmologia per possibles efectes oculars del tractament. Hauria, perquè des de fa més de dos anys que no es fa analítiques ni visites per no faltar a la feina. Té por de dir que està malalta, té por de dir que necessita anar a l’hospital, té por de perdre la feina. D’ella en depèn la seva família que està a l’Equador i els estudis de la filla que està aquí. La segueixo jo com puc i li dic que anar al metges i cuidar-se una malaltia és un dret, però sempre em contesta “no me puedo arriesgar..” Per suposat, mai m’ha demanat la baixa. Continua llegint

No és la meva feina!

Avui ha vingut un administratiu (de l’ICS) a suplir l’absència de l’habitual, que depèn de l’ajuntament del poble.

Al consultori, revisem els resultats de les analítiques i deixem una nota perquè l’administratiu informi als pacients (que truquen per telèfon) si són normals, o cal una consulta amb infermeria o amb el metge. Fa anys que fem servir aquest sistema. Els pacients n’estan contents, perquè s’estalvien temps de visites innecessàries. Mai s’han queixat del sistema, al contrari.

Però a l’administratiu de l’ICS li ha semblat que comunicar als pacients la conducta a seguir, si no cal cap consulta o s’ha de programar una visita pel metge o la infermera, no és “la seva feina”…

Em pregunto… i doncs, quina és la seva feina?

Què és urgent?

La Maria, de 32 anys, ve a la consulta acompanyada de la seva mare. Explica que, fa uns temps, té sensació d’ofec, amb opressió al mig del pit…

“Potser són els nervis…”

Viu amb la seva parella a casa dels pares. Fa més d’un any que l’empresa no li paga el sou… Però segueix treballant, perquè com que l’assumpte “està pendent de judici”, no vol perdre la feina… Què no vol perdre? Una feina per la qual no cobra!

No busca una altra feina… Perquè… No perdrà la que fa temps que té, sense dret a l’atur, ni indemnització… Si marxés, encara que sigui amb l’argument que fa més d’un any que no li paguen, no tindria dret a l’atur…

Una persona ha de treballar sense cobrar “ad infinitum”? De què ha de viure? Potser “els que manen” creuen que es pot deturar el temps de pagar factures, d’haver de comprar menjar…

D’altra banda em pregunto… Si els sanitaris hem d’atendre els problemes de salut “urgents” al moment… Com és que els jutges no ho han de fer?

Són més urgents els mocs d’un nen que els ingressos d’una família?