Conversa amb una companya amb la que faig el contra torn quan arriba a la consulta.
A.- Uf! Quina llista que tens! I quin matí has tingut!!!
B.- Doncs sí, sense poder respirar ni un moment. Molta feina.
A.- Clar, però hem de posar límits als pacients perquè així no es pot treballar. Venen per qualsevol cosa. Si creiem que no els cal la visita hem de dir que no els atenem.
B.- Com dius? Continua llegint
Em falten uns mesos per jubilar-me. Fa més de 30 anys que treballo a la mateixa ABS i mai m’havia trobat tan malament com ara.
El dia a dia implica problemes i dificultats, a vegades de caràcter organitzatiu, altres d’actitud d’alguns companys, problemes del treball en si mateix. Gairebé sempre els havíem resolt parlant en reunions o amb la direcció. Ara els problemes es verbalitzen en petits grups i si els comuniques a la direcció es tergiversa de tal manera que acabes essent tu el problema. Continua llegint
Soc metgessa de família, fa 23 anys que tinc la mateixa metgessa de família.
Quan per motius de salut, he hagut de necessitar alguna cosa, jo he demanat hora al CAP i he anat amb ella.
Continua llegint
L’Hortènsia va arribar al barri fa poc més d’un any. Acompanyava a la consulta al seu fill Ramiro, de 15 anys i amb síndrome de Down. El seu marit i ella havien decidit deixar casa seva, les seves feines i els altres fills, ja emancipats, al seu país llatinoamericà per mirar de trobar una atenció millor per al Ramiro, amb qui, des de l’arribada de la pubertat, era cada cop més difícil conviure. No li era possible comunicar-se amb paraules, i cada cop es posava més agressiu i al seu país no trobaven els recursos que l’ajudessin a estar millor.
Aquí han trobat una escola on el Ramiro es troba a gust i una associació que els facilita una atenció integral que fins ara no havien trobat. Continua llegint
La Maria es presenta al taulell demanant ser atesa “urgent”. Ahir va anar a la consulta del traumatòleg de l’hospital, que li va treure el guix del turmell.
Segons explica, el traumatòleg li va dir que havia de seguir amb heparina 10 dies més. La Maria li diu que només li queda heparina per a un dia. Continua llegint
Estem en període de vacances. Evidentment sense cap substitut, ni infermeres, ni metgesses, ni personal de gestió i serveis. Però el personal de l’equip alliberat de l’assistència per realitzar tasques “no assistencials”, continuen alliberats. I els pocs que treballem continuem visitant als nostres pacients, als pacients dels que fan vacances, als pacients dels alliberats, als turistes que venen,….
Això no hi ha qui ho aguanti. Potser avui no ha estat un dels dies de més feina!! Però quan veiem els companys alliberats que van a fer el cafè, se’ns “regira” tot a dins.
Per la injustícia que es genera entre companys, perquè s’ha dit a la direcció que en èpoques de vacances estem tots en la trinxera però no ens fan cas, per la desídia de tot plegat. Per tot això cada vegada ens costa més anar a treballar!!
La Maria, a qui és la primera vegada que veig, no pot més. Plora a la consulta. No pot controlar el moviment de les seves cames. Està agitada. No pot dormir. Ha perdut una de les seves TRES feines.
Té una parella que l’estima. Una família que l’estima. Té amics. Fa anys que treballa tots els dies de la setmana, sense vacances. Per què? Ella és l’única que té feina… Continua llegint
No acostumo a agafar vacances a l’agost… però aquest any se m’està fent llarg. No puc culpar l’aire condicionat del centre, aquest any funciona bé. Suposo que els motius són diversos: l’excés de guàrdies, el saber que una companya que dibuixa còmics ha fet publica la renúncia a la seva feina i veure’m reflectit en el mail en què ho comunicava. Tampoc ajuda la baixa de la companya, ni la del company del centre, ni el fet que en el torn de tarda només siguem dos metges, ni el fet que l’agenda s’obri al dia amb només 4 visites programades i que a més no s’utilitzin per als pacients del meu “cupo”, sinó per a altres pacients que tenen els seus professionals de vacances o de baixa… La salut tampoc em somriu, fa un mes que tinc l’espatlla dreta feta pols; el supraespinós suposo; de ben segur que he remat amb massa energia intentant expulsar-me les penes al nadar… ara només puc fer peus.
En D és un noi jove – amb els anys he canviat el meu criteri sobre qui és jove o no; fa trenta anys hauria usat un altre adjectiu- sense cap problema de salut rellevant.
És bomber, ha estat un temps d’incapacitat laboral transitòria, ha sigut llarg a causa d’una fascitis plantar que es va intervenir quirúrgicament i que ha costat força de recuperar. Avui entra a la consulta i em demana un favor: li han enviat una carta de la direcció general de recursos humans… volen saber si a conseqüència de la seva intervenció pot o no exercir la seva feina… li sol·liciten un informe. Continua llegint
Ja fa temps, argumentant que jo no ho feia bé, em van prendre els pacients terminals, però no vaig dir res… perquè tenia molta feina…
Un temps després, vam decidir que les persones amb problemes aguts les veuria la infermera de triatge, o el resident. Perquè jo… segueixo tenint molta feina. Continua llegint
Diaris de trinxera 