30 de novembre

Matí del 30 de novembre. Últim dia de vaga d’ AP.

Soc metgessa de família d’ un equip urbà i avui estic de serveis mínims.

No he parat però no he tingut moltíssima feina.

Entre visita i visita, esgarrapo segons per mirar el mòbil i veure que està passant. Tinc una sensació estranya: el meu entorn continua de vaga i en canvi, a la premsa i a les xarxes socials sembla que tot hagi tornat a la “normalitat”. Continua llegint

Anuncis

Ningú no és perfecte

De vegades, ens envien del laboratori clínic notes com: “no mostra”, “mostra insuficient”, “mostra hemolitzada”, “mostra incorrecta”. Quan hem volgut esbrinar quin és el problema, mai ens n’hem sortit. És com parlar amb una paret.

Sempre ens hem d’espavilar per resoldre la situació. Sovint, cal contactar amb el pacient i tornar a recollir la mostra. Queda implícita la idea que nosaltres, els de la primària, hem comés algun error. I que el laboratori és perfecte. Continua llegint

Idees creatives

Ens ha deixat una companya aquest estiu. Ha estat una pèrdua sobtada.

Som un equip gran, amb molts professionals. Així que, entre tots, hem anat assumint les tasques que ella feia ja que no hem tingut cap substitut per les vacances d’estiu (ni durant l’any)

Fa unes setmanes una altra companya va agafar la baixa per un problema de salut greu. Sembla que serà llarga.

I quasi de forma simultània, mentre venia al CAP a treballar, un tercer company ha caigut i s’ha trencat l’húmer. No podrà treballar fins d’aquí a 6 setmanes com a mínim. Continua llegint

Quan parlem de medicina al CAP?

“Caldrà revisar anualment l’escala CHAD2ds2-Vasc i HAS-BLED en tots els pacients amb diagnòstic de fibril·lació auricular per tal d’assolir l’objectiu que ens demanen”

És dilluns. Són les 14h.

Tots els metges del CAP estem reunits a la  biblioteca del centre.

El nostre director ens fa una sessió d’una hora sobre les novetats en l’Acord de Gestió que l’empresa signa amb cada Centre d’Atenció Primària. Aquest any s’introdueixen nous indicadors i ens explica que, de moment, no assolim els requeriments que exigeix l’Acord.

Durant una hora, debatem sobre on cal registrar l’indicador, quin sentit té aquest indicador, la necessitat d’obtenir llistats de cada consulta amb els pacients que no compleixen l’indicador perquè cada metge revisi les històries d’aquests pacients i altres detalls (tots ells numèrics i feixucs). Continua llegint

Treballo a la trinxera

El procés ravalero

Treballo a la trinxera d’un dels barris amb l’índex de salut més baix de Barcelona1. I ho faig juntament amb la resta dels meus companys i companyes en un edifici del passat segle!! Concretament de l’any 1937.

La història és molt senzilla: població amb moltes necessitats de tot tipus que utilitza un servei públic; professionals “hipermegamotivades” que posen a disposició, dia rere dia, tota la seva energia i coneixement per atendre’ls el millor que saben i poden; edifici amb un valor arquitectònic històric que no pot ser reformat com caldria per tal de reunir les condicions imprescindibles com a Centre de Salut. Continua llegint

L’últim bastió

Doctora, deixi’m que li expliqui:

Treballo en una oficina bancària. D’ençà que va iniciar-se la crisi, l’empresa a la qual pertanyo ha tancat 165 oficines a Catalunya. El meu “jefe”, és “jefe” de tres oficines. Jo estic de cara al públic i es fan unes cues enormes. En aquesta feina, no tinc suport. Alguns dels companys que estan de cara al públic com jo, no han aguantat més la pressió i han hagut d’agafar la baixa. No ens substitueixen si faltem. Així que la feina dels que falten, l’assumim els que quedem. Fa uns dies vaig haver de sortir al carrer mentre atenia un client perquè no podia respirar. Em vaig apartar de l’entrada, perquè no em veiessin els clients, i em vaig posar a plorar. No podia parar. Una companya va sortir a buscar-me i em va dir: Rut, no pots seguir així. Ves al metge. Continua llegint

Vacances

Estem en període de vacances. Evidentment sense cap substitut, ni infermeres, ni metgesses, ni personal de gestió i serveis. Però el personal de l’equip alliberat de l’assistència per realitzar tasques “no assistencials”, continuen alliberats. I els pocs que treballem continuem visitant als nostres pacients, als pacients dels que fan vacances, als pacients dels alliberats, als turistes que venen,….

Això no hi ha qui ho aguanti. Potser avui no ha estat un dels dies de més feina!! Però quan veiem els companys alliberats que van a fer el cafè, se’ns “regira” tot a dins.

Per la injustícia que es genera entre companys, perquè s’ha dit a la direcció que en èpoques de vacances estem tots en la trinxera però no ens fan cas, per la desídia de tot plegat. Per tot això cada vegada ens costa més anar a treballar!!