El conte de la Primària

(història d’una metgessa de família)

Temps era temps, ara ja fa anys, el dia a dia d’una metgessa de família era molt diferent a la d’ara. Era l’època en què no hi havia ordinadors a la consulta, i les històries eren carpetes, blaves pels pacient de sexe masculí, roses pels de sexe femení. No hi havia internet, no hi havia mail, no hi havia whatss, no estàvem connectats amb l’atenció especialitzada, no teníem Google Maps.

Quan arribàvem al CAP, abans d’anar a la consulta, havíem de passar per l’arxiu per recollir les històries clíniques de les visites d’aquell dia, que d’entrada eren unes 40 (al final del dia acabàvem amb moltes més). Amb les històries sota el braç entràvem a la consulta, ens assèiem a cadira, i dedicàvem uns minuts a segellar el talonari de receptes, una a una, per tenir-les preparades per a la consulta (era un soroll molt característic d’aquella hora, el pum-pum del segell sobre la tinta i sobre el paper). Si teníem temps, preparàvem també els comunicats de confirmació del dia (que també fèiem a mà, i que tenien una periodicitat setmanal). Un cop fet això, començàvem la consulta. 

El ritme era de 5 minuts per cada pacient. Ateníem les demandes, fèiem a mà receptes i comunicats de confirmació, miràvem les radiografies (que arribaven per valisa) al negatoscopi, intentàvem esbrinar què havia dit l’especialista…Fèiem peticions d’analítica en un full de colorins (que havíem d’omplir amb llapis H2), les derivacions en paper autocalcat (una còpia quedava a la carpeta), les declaracions MDI/MDO en un full de color verd…

Treballàvem aïllats a la nostra consulta, ofegats sota l’enorme pressió assistencial, la burocràcia i la sensació de descontrol. 

I aleshores va arribar la informàtica.

Vam haver de passar a les històries clíniques informatitzades les dades de cada pacient, una a una, i la medicació crònica.

Però va ser un gran canvi!! A l’ordinador podíem veure el llistat de medicació crònica, que ara renovàvem amb un sol click. Els resultats d’analítiques també apareixien a l’ordinador, i amb el temps es van començar a bolcar “soletes” al full de  monitoratge. També amb un parell de clicks vam començar a fer els comunicats de confirmació, que a més van deixar de ser setmanals i els podíem fer mensuals. I amb el temps vam poder accedir al curs d’especialitzada. Era com un miracle.

I  vam pensar que a partir d’aleshores treballaríem molt millor….

I ens hem fet grans.  I ara ja no passem per l’arxiu a buscar les carpetes. Ara tenim un ordinador a taula. I quan l’encenem, ens submergim en un nou món.

El primer que veiem son  els AVISOS, de resultats de proves i d’analítiques dels nostres pacients (les que hem demanat nosaltres i les que no), d’informes d’hospital i CUAP, avisos de les farmàcies, avisos de PREALT, de defuncions, alertes de l’ICAM que ens demana informes i que hem de resoldre urgentment. 

Entrant a l’historial dels pacient, podem revisar els cursos de tota l’atenció especialitzada, la medicació que han donat altres professionals, els resultats de proves, les cites programades.

Tenim accés al llistat de medicació propera a caducar, al llistat de SELF-AUDIT (que hem de revisar periòdicament), a les peticions d’analítiques d’altres professionals que podem aprofitar. Podem treure mil llistats més de pacients de no compleixen indicadors d’una bona qualitat assistencial o farmacològica (que ens avaluen cada any).

A poc a poc, hem anat assumint feina que altres nivells no podien assumir:  el control de la TAO, oxigenoteràpia domiciliària, peticions de PAOs, informes de radiologia, retinografies. Hem volgut assumir (perquè volem ser professionals resolutius) la cirurgia menor, les ecografies, la crioteràpia, les infiltracions. Hem assumit també les deficiències de l’atenció especialitzada, i alguns especialistes  ja no permeten (!) que fem derivacions presencials, i tot ho hem de resoldre mitjançant consultes telemàtiques.

Se’ns multipliquen les formes de derivar, per OC, per telèfon, per mail. Se’ns multipliquen els serveis i supraserveis d’atenció especialitzada, que hem d’especificar a les derivacions i que canvien constantment.

Rebem demandes dels usuaris en visita presencial, telefònica i telemàtica, que ens envien els dies hàbils i els dies naturals, les 24 hores del dia, animats per gerents que prometen que respondrem en 48h.

Hem d’estat pendents del mail, del PIDGIN, dels grups de whatss, mantenir-nos actualitzades dels canvis informàtics, del Microsoft 365, del HES.

I quan apaguem l’ordinador i deixem de rebre inputs constants, pensem que sí, que ara som més completes i resolutives, les visites que fem (a 10 o 12 minuts) són d’una altíssima qualitat. Però que tot aquest canvi és insostenible, perquè no s’ha acompanyat d’un augment proporcional dels recursos materials i personals.  Seguim essent el mateix nombre de metgesses, les que cada matí passaven per l’arxiu a buscar les carpetes, blaves i roses.

                                 

El neguit

M. té un càncer de pulmó avançat. Ahir vaig rebre una alerta de l’hospital on me n’informaven. No sabia que estigués ingressat.

M. té 91 anys i és molt fràgil. No hi ha un tractament curatiu per oferir-li. Fins ara ha viscut sol, tot i les seves limitacions, amb la supervisió dels fills. És una persona molt lliure.

Des de l’estiu, l’he visitat moltes vegades a consulta i a casa. Es queixava de diverses coses. Tenia molts motius per les queixes. Jo l’explorava i ho orientava i intentava evitar-li proves i desplaçaments fora de casa.

Em deia que s’ofegava. Però té una malaltia pulmonar obstructiva crònica i un cor dilatat i s’havia ofegat altres vegades. Em deia que perdia pes però continuava enèrgic fent les seves coses com abans.

Jo ajustava el tractament de les seves múltiples malalties. Una mica d’això una mica d’allò, intentant frenar la descompensació. Li trucava i el visitava sovint per veure si millorava. Feia el que podia.

De tant en tant, sentia una remor al cap, la sensació de no entendre per què passaven els mesos i no millorava. Tanmateix hi ha massa soroll al meu voltant. Faig massa coses a l’hora. Sovint no tinc control.

No ho vaig veure venir.

No li he demanat ni una radiografia en tots aquests mesos.

Des d’ahir tinc un neguit. L’intento ensorrar dins meu sota la quantitat de trucades, visites i tràmits que m’ocupen la jornada al CAP. Tinc por de trucar-li i que em confronti. Sé que no hagués canviat gaire el que passarà però no em tranquil·litza.

Finalment, he parlat amb ell. Hem quedat per demà. Cap retret, la confiança de sempre. Però el neguit no marxa.

Un mal de cap

Estic fent la consulta d’un company. La Rosa fa cara de decepció quan veu que “el seu metge” no hi és…

“Puc ajudar-te en alguna cosa”, pregunto.

La Rosa ha anat a urgències de l’hospital per mal de cap. L’han diagnosticada de mal de cap tensional. Li han posat un analgèsic i l’han tornat a casa. Està disconforme amb l’atenció rebuda. Vol que li demani una TC perquè té por de tenir un tumor al cap.

El mal de cap de la Rosa em sembla tensional. Com que no la conec (i tinc temps) li demano que m’expliqui coses de la seva vida. Continua llegint

No li digui a ningú!

Crido a la Felisa. 67 anys

Repasso la seva història a la pantalla de l’ordinador abans que entri.

És la segona vegada que la veig. S’ha canviat de metge fa unes setmanes.

És hipertensa, té artrosi i un antecedent de càncer de colon que va superar fa anys. Consta també a la seva història un diagnòstic de “tremolors”.

Avui ha demanat una visita urgent. Entra espantada. S’asseu nerviosa.

“-Doctora, no sé per on començar……” Continua llegint

Vols escapar-te amb mi, aquest cap de setmana?

El Max avui ve eufòric. Té ….“un d’aquells dies

Fa 9 anys que ens coneixem. Quan obro la porta de la consulta i observo la seva actitud a la sala d’espera puc intuir què em trobaré.

El Max és addicte a l’heroïna. En realitat, com molts dels addictes, el Max té un perfil de policonsum: cocaïna, alcohol, benzodiazepines….. Fa 12 anys que està en tractament substitutiu amb metadona.

Té 42 anys, és coetani meu. Potser per això el corrent d’empatia entre nosaltres sempre ha estat molt bo. Sovint el miro i em fa pensar en com és de capritxosa i aleatòria la vida: amb entorns similars, les decisions i les possibilitats que la vida ens ha ofert a tots dos ens han dut a presents ben diferents.

Avui ve a consulta una mica espantat.

Ahir va estar intentant treure’s unes berrugues genitals que té al gland i als testicles amb un cúter que hi havia a casa seva. Té tot el penis escaldat. Continua llegint

L’estiu

A l’estiu hem d’atendre les persones del poble i a tots els estiuejants, passavolants, turistes que passin per aquí. El missatge de la direcció és… tothom ha de ser atès. I si és pot facturar la visita, millor.

Totes aquestes persones que venen “d’urgències” ocupen el temps de consulta calculats per les persones empadronades al poble, “prenen temps” a les persones del poble. que es troben amb més demora ja que els “desplaçats” els han ocupat part del seu temps de consulta. Potser seria acceptable si les persones de fora del poble fessin un ús del consultori per problemes importants i no demorables. Però, aquí  teniu uns exemples de motius “urgents” de consulta dels darrers dies:  Continua llegint

L’hora del metge

L’altre dia ens vam assabentar al CAP de la manera com controlen “els jefes” el nostre horari de “començar a treballar”. Va ser conseqüència al fet que la direcció del centre ens volia avançar l’hora de la cita prèvia dels pacients. Els seus/nostres jefes havien passat uns fulls on posava que, de mitjana, “començàvem a treballar” a les 8:47h. Continua llegint

Interpretacions

De com les paraules adquireixen un significat diferent de l’original segons la interpretació que li donin les orelles que l’escoltin.

Tenim a la consulta la Sra. Ignàsia, de 92 anys, una dona gran, petita, vestida de negre, que recolza les mans sobre la falda amb un posat tranquil, solcat per les arrugues de la vida.  Viu sola, és autònoma i té el cap clar i els ulls vius. Continua llegint

Alta endocrí

El fill de la Maria em diu que a la seva mare, diabètica insulinodependent de molt difícil control, li han donat l’alta a endocrí. Llegeixo el curs clínic de l’hospital. L’endocrinòleg escriu: Última glicada 7. Glicada actual: 11. Pacient amb deteriorament cognitiu. Alta, control per primària.

No sé quina cara fer. Amb el Manuel, el seu fill, tenim confiança, i li dic que no entenc el raonament. Busco el nom  del Dr. X, endocrinòleg. És resident o adjunt jove, no deu arribar als 30 anys. Aquest és el plantejament dels joves “especialistes”? Pacient amb deteriorament cognitiu, la seva diabetis no ens interessa?? Li he repartit la Lantus en dues dosis, i les seves glucèmies han millorat moltíssim. Sort en tenim, dels especialistes hospitalaris.

Ai! a urgències…

En Xavier està diagnosticat, fa temps, d’asma bronquial, amb limitació crònica al flux aeri a les proves funcionals respiratòries. Darrerament ha necessitat corticoides orals. Pren també dicumarínics per una fibril·lació auricular. Segueix tractament local per candidiasi faríngia. Continua llegint