Alguna cosa se m’escapa

A les 12  hores del matí acudeix l’Andreu amb la seva filla. Ahir van tenir una visita amb l’ICAM, propiciada per un desacord en la baixa laboral per part de la mútua laboral.

L’Andreu va anar a l’hora indicada, per intentar explicar què li passava. Segons m’explica el professional que el va atendre li va fer 3 preguntes, sobre un procés complex del que portem més de 5 mesos de seguiment, amb visites inicialment setmanals posteriorment més espaiades. El professional va concloure amb la seva valoració que l’Andreu havia de tornar a la feina l’endemà mateix.

Quan m’explica tot el que ha passat a la consulta, dubto de si hi ha alguna cosa que a mi se m’ha passat per alt. Potser des de l’ICAM, veuen amb claredat alguns detalls que a mi se’m passen per alt. Allò del quadre tort, que un no sap veure’l tort després de mesos veient-lo. 

Aleshores em pregunto, no seria bo que pogués llegir el curs clínic de l’ICAM? Podria ser enriquidor pels meus pacients i jo en podria aprendre. Però resulta que des de primària, no tenim accés a les seves valoracions objectives ni subjectives.

Alguna cosa se m’escapa.

Què fem amb el gos?

Ja havíem baixat persiana del consultori. Estàvem dinant. Pica la porta la companya que ha marxat a casa. Ha vist una dona en un banc, sembla que marejada mentre passejava el gos.

Surten dos infermers i l’administratiu a veure què passa. Poc després, truquen al consultori: “la portem cap aquí”. “Hem activat el SEM”. Venen amb els companys de l’ambulància que la porta.

Arriba i és l’Alfonsina. Cardiopatia isquèmica. Depressió major. Viu amb un gos.

Fem ECG, cateteritzem una vena, prenem TA, saturació, glucèmia, fem un ECG… ACXFA ràpida.

Arriba el SEM. Administren amiodarona EV i la traslladen a l’hospital.

Què fem amb el gos? Aquesta és la gran preocupació de l’Alfonsina! La seva filla viu a Tarragona. La policia municipal se’n farà càrrec, de moment. El portarà a una gossera, si l’Alfonsina no torna aviat.

Per sort, quan l’Alfonsina arriba a urgències ja li ha fet efecte l’amiodarona. La tenen unes hores en observació i la donen d’alta. La policia municipal li retorna el seu gos.

Aquest cop no ha acabat a la gossera.

Allò excepcional que hauria de ser normal

Avui ha trucat al consultori una metgessa de medicina interna de l’hospital, per explicar-me que donava d’alta una pacient de qui havíem parlat fa pocs dies, i en quines condicions. En els 40 anys que fa que treballo de metgessa de família, és la primera vegada que un especialista d’hospital contacta amb mi per explicar-me l’alta d’un pacient.

Cert que jo l’havia trucat per explicar-li el context sociosanitari de la pacient (de 88 anys, que viu sola, crònica, complexa, i que cap familiar coneix la seva situació) uns dies abans. Molta de la informació que li vaig donar, ella no la coneixia, ja que la pacient no la recordava o no la volia explicar. Li va ser d’utilitat per un millor maneig de la pacient.

Això ho he fet moltes vegades: trucar a l’internista de l’hospital per explicar una informació que, tot i que es faci una bona història clínica, és difícil d’aconseguir (el pacient no la recorda i els familiars la desconeixen).

Habitualment, m’ho agraeixen i ho tenen en compte (unes més que altres).

Però mai (en 40 anys) un especialista de l’hospital havia fet el gest de posar-se en contacte amb mi per comunicar-me la situació d’un pacient a l’alta.

Ella m’informa, jo li agraeixo, em comprometo a seguir la pacient a l’alta i ella s’ofereix per si cal considerar nou ingrés.

Si quan dona d’alta un pacient complex, el metge de l’hospital parlés amb el metge de família, molts accidents de seguretat del pacient s’evitarien.

Petits detalls amb importància

L’Alfons te 52 anys. Viu amb la mare. Sempre li costa una mica entendre les coses.

De petit el van operar d’una coartació d’aorta en un gran hospital de la gran ciutat. Al cap dels anys li van detectar una hepatitis C crònica. Està molt enganxat a l’hospital. Fins i tot per fer-se el control de l’INR fa els 100 km d’anar i tornar.

Un dia ve a la consulta i em diu:

• la doctora de l’hospital m’ha dit que tinc sucre; que em posi tractament…

Miro els resultats de les analítiques i, si, hi ha dues determinacions de glicèmia >126…

• mm… Alfons… quan vas a treure’t sang a l’hospital… hi vas en dejú?
• En dejú? A mi mai ningú m’ha dit que hi he d’anar en dejú!

Demano una glicèmia i una hemoglobina glicada. En dejú.

Són normals.

Julia

Avui és dimarts. En realitat és igual quin dia sigui, és un altre dia que ens fa despertar dins aquest malson. Però avui, dimarts, ens hem aixecat amb més força, gràcies als missatges d’una de les milers i milers de persones que acudeixen als Centres d’Atenció Primària. I crec, amb el seu permís, que per explicar la seva història, el millor és reproduir el que ella ens ha transmès.

Hola Dra., buenos dias! Estoy  profundamente agradecido por la ayuda e interés personal que me ha brindado. De no ser así, seguro que sería una menos.

Ayer cuando me trajo la ambulancia,  me dijeron que tenía que esperar horas, para ser atendida.  No pasaron media hora, cuando no podía respirar.  Avisé y tenía el oxígeno en 75. Enseguida me atendieron.

Y aquí estoy,  ingresada. Justo en la planta que está un amigo enfermero.

 Sigo sin fiebre

 Dicen que avanzó al otro pulmón

 Julia, és una dona de 52 anys que la primera setmana de març tornava d’un viatge a Roma. Havia marxat a veure uns familiars que allà hi viuen. És hipertensa i viu amb el seu marit de 71 anys amb un munt de comorbiditats.

Va consultar per primera vegada per una tosseta recurrent i febrícula. L’exploració era normal. Els diferents professionals sanitaris i no sanitaris que la van atendre i sobretot les seves metgessa i infermera de capçalera, han estat diàriament fent el seguiment telefònic del seu estat. Això ha fet que tornés al CAP en dues ocasions més. No ho veiem clar. La incertesa a què estem habituats, actualment és per moments, insuportable. La primera vegada que la vam fer tornar, va comportar una primera atenció al nostre hospital de referència. Les exploracions complementàries feien decidir que la pacient tornés a domicili. La segona vegada, insisteixo, fruit del seguiment telefònic diari a la Júlia, ha comportat, aquest cop si, l’ingrés.

Des de la seva solitud a una habitació anònima de l’hospital, Aquest matí per whatsapp, ens donava amb esperança les gràcies a tots els professionals d’Atenció Primària que cada dia estem lluitant per sortir d’aquest malson.

Força i ànims! Per tots nosaltres!

Atenció Primària

Quan els especialistes claudiquen

Consulta un pacient crònic molt complex.

La seva malaltia basal és reumatològica, greu i molt complicada. El segueix un reumatòleg de tercer nivell fa anys. Amb el temps ha anat tenint afectacions cardíaques, digestives, respiratòries, hematològiques. Pren 25 medicaments. Alguns molt cars i de dispensació hospitalària. Cal administrar-li ferro parenteral periòdicament.

Quan es descompensa i per alguna raó ha de consultar de forma urgent, pot anar a l’hospital comarcal concertat (on no coneixen massa la seva complexitat i no poden accedir a la seva historia clínica primària ni a la del reumatòleg, però és a prop) o a urgències de l’hospital de tercer nivell (on tenen les seves dades clíniques, tot i que és més lluny).

La batalla

Quan a l’Armando li van trobar una fibril·lació auricular en un ingrés a l’hospital i va sortir d’alta amb Sintrom®, li vaig plantejar a ell i a la seva filla la idoneïtat del tractament. L’antecedent d’anèmia per sagnat intestinal secundari a angiodisplàsies de no feia gaire mesos feia que els ho plantegés. Vam estar parlant del risc d’ictus, per una banda, i del de sagnat, per una altra. Vam acordar no continuar el tractament anticoagulant. Això no va ser entès a les consultes externes de cardiologia on el seguien per la insuficiència cardíaca.

Ningú no és perfecte

De vegades, ens envien del laboratori clínic notes com: “no mostra”, “mostra insuficient”, “mostra hemolitzada”, “mostra incorrecta”. Quan hem volgut esbrinar quin és el problema, mai ens n’hem sortit. És com parlar amb una paret.

Sempre ens hem d’espavilar per resoldre la situació. Sovint, cal contactar amb el pacient i tornar a recollir la mostra. Queda implícita la idea que nosaltres, els de la primària, hem comés algun error. I que el laboratori és perfecte.

Metge de família de l’hospital

Si camina massa ràpid, l’Amaia s’ofega. Abans no li passava

Fa un any, quan van començar els símptomes, vam detectar una fibril·lació auricular a la consulta. Després, l’ecocardiograma va confirmar el diagnòstic de miocardiopatia hipertròfica. I una anèmia associada amb origen incert.

Des de llavors, l’Amaia segueix controls amb la cardiòloga de zona i ve a consulta aproximadament cada mes. La medicació ha permès que toleri la dispnea i s’habituï a la nova vida.

L’Amaia viu amb el seu fill gran.

Té 51 anys i és autònoma. Li agrada caminar, sortir i entrar amb amics i anar al teatre.

No li agrada sentir-se malalta ni haver d’estar condicionada per visites freqüents als serveis mèdics.

“Especialista de l’ull dret”

En Miquel ve a la consulta i em diu:
Doctora, fa uns dies vaig anar a l’hospital al control d’oftalmologia, perquè com ja sap no hi veig de l’ull dret, per aquell accident que vaig tenir.
Estranyada penso, ostres deu ser que el citen per més d’un any???
Li responc què necessites de l’oftalmòleg?
Doncs mira, estic perdent vista de l’ull esquerre des de ja fa un temps. Li vaig comentar a l’oftalmòleg de l’hospital i em va dir: per això has de demanar hora a l’oftalmòleg de zona.