No vull ser una càrrega!

Avui he començat el dia amb una molt mala notícia: un pacient que havíem seguit durant molts mesos ha decidit acabar amb la seva vida. I ho ha aconseguit.

La seva preocupació principal, a part del trastorn mental pel qual el seguíem? “Ser una càrrega per a la seva família”.

Durant aquests mesos l’hem acompanyat, l’hem seguit i citat fora d’hores. Tot això, a càrrec del nostre propi temps personal. Però no ha estat suficient. No li hem pogut donar resposta a aquest patiment. I no li hem pogut donar perquè el sistema és insuficient i deixa fora els més vulnerables.

Això no s’arregla posant més professionals especialitzats en salut mental als centres. Els més vulnerables no són els que no es poden pagar una teràpia psicològica. Això és simplista i, a més a més, és insultant.

Els més vulnerables són els que el sistema els fa emmalaltir: perquè no tenen un lloc on viure, perquè no poden accedir a una feina o tenir uns drets laborals dignes. Al cap i a la fi, cobrir unes necessitats bàsiques. Quan aquestes necessitats bàsiques són difícils de cobrir i les responsabilitats del dia a dia no es poden assolir (pagar un lloguer o acabar una jornada laboral sense dolor, per exemple), és quan comencen els problemes de tristesa, angoixa o desesperança.

Quan algú, dins un entorn familiar vulnerable, cau i trenca aquest difícil equilibri de “seguir endavant amb la vida” es converteix en una càrrega. Fent a la persona encara més culpable del seu propi patiment i del patiment aliè.

Mentre el sistema en el qual vivim no sigui capaç de construir un sistema de cures fort, posant-lo al centre, deixarem sense alternatives per seguir endavant a la gent que es troba a la perifèria.

El dia ha continuat amb un altre pacient que ahir va venir a Urgències. L’estàvem seguint per una tristesa vital de mesos d’evolució, que finalment havia explotat perquè porta 5 mesos esperant una visita amb Psiquiatria. Ahir va venir perquè es volia suïcidar, va venir a demanar ajuda… El motiu pel qual es volia suïcidar? “No vull fer patir al meu voltant” “Sóc massa jove per ser una càrrega”.

Entremig hi ha hagut diversos pacients amb problemes menys aguditzats, però no menys importants, molts d’ells desencadenats per abusos a la feina, crisis existencials moltes vegades secundàries a aquest sistema capitalista i patriarcal, on només compta qui produeix més i qui s’ajusta més a la normativitat que imposa la societat.

El dia ha acabat amb un altre pacient que hem estat seguint per una malaltia orgànica. Aquesta malaltia no li permet treballar. Està sol a Barcelona. La seva família viu en un altre país amb una situació molt difícil, i depenen d’ell per poder sobreviure. Abans que aparegués aquesta malaltia, ell treballava (produïa per al sistema) però en una feina precària i sense contracte. Quan ha emmalaltit, el sistema no l’ha pogut ajudar, no ha pogut rebre cap compensació econòmica. L’altre dia ens va confessar que s’ha prostituït en una ocasió per poder aconseguir diners i tot això ha fet minvar encara més la seva salut mental. Un familiar l’ajuda quan pot… i un cop més, la ideació suïcida i la maleïda resposta han aparegut: “No vull ser una càrrega per a la meva família”. S’ha donat de marge fins l’estiu per intentar-ho i ja ha preparat les cartes de comiat.

Quant temps ens donarem nosaltres per reaccionar? Com a professionals de la salut no podem contenir-ho tot, i aquesta allau ens aixafarà.

Actualment hi ha moltes campanyes per “permetre’ns estar malament”. I hem de poder estar-ho i anar al psicòleg si així ho necessitem. Però el psicòleg no ha de ser una eina per tenir una resiliència encara més infinita, el psicòleg ens ha de servir per poder afrontar problemes del dia a dia o trastorns mentals que no estiguin causats per dèficits estructurals de la nostra societat. Aquest sistema ens anestesia i ens fa insensibles a les injustícies del dia a dia normalitzant-les o mirant cap a una altra banda.

Treballar a la Primària ens dona el privilegi d’entrar en tot tipus de realitats, ens dona el privilegi de sentir-nos privilegiats i tenir una consciència de classe cada dia. És un privilegi, però de vegades aquestes realitats es fan massa dures i difícils de pair.  

Cuando no llegas

Al salir de la psicóloga me iluminé. “Qué diferencia hay entre tus compañeros que crees que lo llevan mejor y tú?” parecía obvio, pero no lo había visto. Quizás ellas han sabido des del principio que no podíamos llegar a todo, que somos humanos, que no todo depende de nosotras. Y entonces me di cuenta de lo interiorizado que tenía el mensaje de “tienes que llegar a todo, la salud de las personas depende de ti, tú puedes con esto, esto está por encima de todo”. Desde el inicio de la pandemia y desde muchos lugares se nos ha ido conduciendo a este estado mental: sociedad, instituciones, políticos, medios de comunicación…Ahora toca darlo todo porque la gente nos necesita. Nosotros podemos con esto, lo sacaremos adelante. Ahora esto está por encima de tu hijo, tu pareja, tu madre y hermanos. Por encima de tu felicidad y de tus planes de futuro. Ahora toca estar al 100%. Sois heroínas. Estos mensajes no calan igual en todas las personas. Quienes tenemos miedo a decepcionar, algo de inseguridad y somos durillas con nosotras mismas lo interiorizamos más. Y ese nivel de exigencia y de autoexigencia podía ser útil durante los primeros meses, pero ahora se hace extenuante. Ese nivel de exigencia y autoexigencia podría haberse visto correspondido con más recursos, más reconocimiento, más validación de lo que sentimos y nos angustia, pero esto ha brillado por su ausencia desde muchos lugares, sobre todo desde donde se toman las decisiones importantes, y esto genera mucha frustración. Porque no podemos con todo. Porque somos profesionales comprometidas, dedicadas y trabajadoras, pero este sinvivir, este desasosiego, este llevar las energías al límite desde hace más de 16 meses no puede durar mucho más. Porque nuestras familias no pueden aguantarlo mucho más.

Y en esas estoy, recolocándome. La teoría me la estoy aprendiendo, pero esta manera de funcionar la he automatizado. Supongo que para poder estar un poco mejor nos tenemos que situar en otro lugar mental, como aquellos que dicen “tenemos que aprender a convivir con el virus”. Bajar las revoluciones, no machacarse, asumir que no podemos llegar a todo, cuidarse, apoyarse en la red, dejarse arropar por las compañeras, defender lo que crees sin dejarse el aliento, disfrutar de tu vida y de los tuyos…En ese camino ando.

Morir

Morir

Hi ha remor de fons. Canvia novament la situació.

Sense adonar-nos, s’omplen de dubtes i preguntes les nostres visites diàries al CAP. També els amics i coneguts ens tornen a consultar. Ens escriuen, ens truquen i ens pregunten el nostre parer perquè confien en nosaltres.

Rebem noves directrius des de dalt que es contradiuen les unes amb les altres en qüestions d’hores. Ens recorda tot plegat un escenari que pensàvem ja superat.

I enmig del daltabaix, la vida i la mort s’obren camí. Les històries a atenció primària se succeeixen amb sindèmia i sense.

Ell vol morir.
Quan ho verbalitza sembla més gros del que és però fa molts anys que vol morir. I ho hem parlat moltes vegades abans d’ara perquè ens coneixem de fa anys. La metgessa de família i el pacient haurien de poder trobar sempre aquest espai segur d’intimitat per explicitar un dolor tan gran.

Ell no se s’amaga: està esgotat i m’ho ha explicat moltes vegades (primer a consulta i, quan la dependència ja va ser invalidant, al seu domicili)

Però ara la llei l’empara.

N’ha parlat amb les seves filles; amb la seva dona encara no s’hi veu amb cor. Es fa difícil explicar a algú amb qui has compartit camí més de seixanta anys que la vida se’t fa massa grossa.
Ho haurem de fer plegats perquè ell vol que sigui jo qui l’ajudi.

I es posa en marxa un mecanisme paral·lel a tot el que passa al nostre voltant.
Mentre la bogeria social va agafant embranzida (amb les seves proves diagnòstiques i les seves corbes d’incidència), trobem espais per deliberar amb les filles, amb la seva dona, amb companys i companyes d’arreu del territori que en saben moltíssim d’ajudar a morir. Els necessito perquè a mi em costa posar distància entre les meves creences, l’estima que li tinc a ell (i a la seva família) i el respecte al seu desig. Aconseguim un espai de suport entre professionals que ens permet debatre sobre tots els aspectes ètics i sobre les nostres pors.

Aprenem la logística (de la mà de molts companys i companyes administratives) que és nova per a totes i encetem un procés on l’administració i els desitjos de les persones van en paral·lel.

I tot frueix.

Però la mort no es planeja ni s’organitza, s’obre pas sense avisar.

I les coses canvien de rumb i nosaltres ens hem d’adaptar. Entre totes, trobem la manera de resoldre-ho sense trair el desig. Finalment, ell pot acomiadar-se com volia i marxa en un sospir, sense fer soroll.

La filla m’envia un missatge quan tot ha passat. El dol no serà només per la pèrdua sinó també per tants espais compartits en aquests anys.

Però l’agraïment infinit és i serà sempre meu.  Ha estat un privilegi.

Gràcies a tots i totes pel suport.

Gran angular

Estic molesta per aquesta visió que es transmet des dels mitjans de comunicació hospitalocèntric de la COVID. Inspirada en Maria Callas diré que: La COVID comença molt abans que un pacient arribi a l’hospital i acaba molt després que sigui donat d’alta.
La COVID s’inicia en la comunitat, en el moment que hi ha la transmissió  del virus. Posteriorment el pacient pateix diferents símptomes i s’encén la guspira de la sospita! D’allà l’angoixa, el dubte entre m’escolto massa o massa poc.  Fins arribar a la necessitat de consultar. Sovint s’intenta contactar amb la primària, 061, CUAP i alguns tiren pel dret i van a l’hospital directament.
A primària s’avalua inicialment per un administratiu que fa un primer filtratge i posteriorment entra en contacte si s’escau amb un professional sanitari ( metgessa o infermera). Des de primària s’avalua i s’acompanya de la millor manera possible. En aquells casos que l’evolució de la malaltia es complica, es deriva a l’hospital. Allà s’acompanya, es valora i es tracta, en períodes de temps que van des de minuts fins a mesos. Posteriorment el pacient en la majoria dels casos torna a casa i torna a fer el seu seguiment per la primària. En el pitjor dels casos, des de primària es fa el seguiment i acompanyament de la família que pateix la pèrdua. Quan el pacient torna a casa, se’l valora i se l’acompanya en la mesura de les seves necessitats.

Hi ha aspectes a millorar des de l’atenció primària? Sense cap mena de dubte la resposta és sí! Però per tal de millorar, cal posar el focus en gran angular!

Estaré maquillant la primària?

Avui he atès, durant 3 hores, pacients des de casa, amb l’objectiu d’acabar la feina d’ahir i millorar l’agenda d’avui.

Fa massa dies que em costa dormir perquè no he pogut acabar les agendes interminables que tenim darrerament. A part del fet, que estem fent una atenció professional que dista força dels principis d’un bon metge de família.

Ho faig per compromís amb la meva professió i amb els pacients.

Aquestes hores no són remunerades i sovint ni són agraïdes.

M’ho puc permetre fer perquè tinc tot una xarxa familiar que sostén aquestes possibilitats.

Però quan dedico hores fora del meu horari, em pregunto si això no està fent més que agreujar un problema sistemàtic crònic. Soc responsable de maquillar una primària col·lapsada?

Si ho faig. patim els professionals que estem cada dia més desbordats i ja comencen a aparèixer les baixes per burnout. Si no ho faig pateixen els pacients, que tenen les seves xacres i les seves demandes.

Arracades

Recordo el número de l’edifici en el qual viu la senyora Maria, però quan estic al davant de l’intèrfon per marcar el pis, veig que he oblidat el petit informe on hi havia l’adreça exacta. El portal a l’esquerra del de la pacient és una farmàcia. Assumeixo que és la seva així que  pregunto a la farmacèutica si sap on viu la Maria. “Doncs no sé quin pis, però espera que et busco el seu telèfon” diu mentre introdueix els cognoms al sistema. Sort que en el barri és coneixen, penso jo.

Quan comença a dictar-me els números en veu alta l’un darrere de l’altre, surten pel portal de la pacient dues dones. En veure que estic a mig camí entre l’entrada a casa seva i la farmàcia -i imagino que a l’espera que els metges de l’ambulatori passaran a veure la mare al llarg de la tarda- , ens pregunten si venim a veure a la Maria. “Passin, passin. Som les seves filles. La Maria és la nostra mare.” Un vincle que va i que ve. Camí de la porta dels baixos, ressonen les seves veus al rebedor de l’edifici, que ja demanen que el que li passa a la pacient no sigui res.

Avui ens ha deixat la Teresa

Estava ingressada en una residència perquè havia de fer rehabilitació després d’una caiguda on es va fracturar la cama i el braç. A casa tenen moltes barreres arquitectòniques i pensaven que era el millor.

De l’hospital va anar directament a la residència. Just al cap de quatre dies d’estar allà, va començar l’estat d’emergència per la pandèmia. Es va tancar la residència. La família no va poder anar a veure-la. Van decidir portar-la a casa però havien de fer-li la prova del coronavirus. Després d’esperar dies, va ser positiva i el seu estat de salut es va anar deteriorant. Fins que no va poder més.

He tornat de l’altra banda

He vuelto del otro lado

(texto en español)

No recordo haver estat malalta en els darrers 7 anys de la meva vida. El meu historial d’absències laborals per malaltia recull 3 embarassos i una intervenció quirúrgica per ruptura de lligament creuat anterior al 2011.

Tinc 44 anys, no tinc cap malaltia crònica i soc esportista des que tenia 14 anys.

Avui fa 23 dies que he hagut de deixar la feina.
Des d’aquell dia, visc en una habitació de 9 metres quadrats, aïllada del meu home i dels meus 3 fills. Ens comuniquem a través d’una finestra petita que dona al pati de llums de casa meva. La finestra és el meu contacte amb el món, el lloc per on entra el meu menjar i per on parlo (i veig) la meva família.

Soc metgessa de família i comunitària. La setmana del 9 de març vaig atendre a 5 pacients afectats pel coronavirus (2 a domicili i 3 a consulta). Aquella setmana encara no s’havia acceptat la transmissió comunitària i vaig visitar als 5 (que no complien criteris epidemiològics) sense mesures de protecció.

El dia 13 de març em van notificar que 2 d’ells havien donat positiu: vaig entrar en aïllament.

Durant 8 dies vaig fer vida normal dins d’aquesta habitació. Soc una persona disciplinada així que vaig organitzar-me una rutina saludable per tal de passar l’aïllament en les millors condicions possibles: gimnàstica 2 cops al dia, lectura evasiva, estudi i alguna pel·lícula per passar l’estona. Sense pràcticament adonar-me va passar el temps i ja estava preparada per reincorporar-me a la meva feina habitual.

El privilegi de cuidar del Martí

El Martí té 80 anys i viu amb la Maria, la seva esposa.

És originari de Castella i va venir a Catalunya a treballar quan va acabar el servei militar que  va fer  a Lleida. Una vegada instal·lat aquí i amb feina, es va casar i la Maria va venir del poble a viure amb ell.

Fa temps que es va diagnosticar d’Alzheimer però amb un deteriorament cognitiu lleu. També fa tres anys que està en tractament per un carcinoma epidermoide. Ara la malaltia ha avançat i té una nafra tumoral en coliflor, que exsuda moltíssim i fa molt mala olor. Té dolor que es controla amb pegats de fentanil i altres calmants. Cada dia vaig a curar-lo a casa i crec que és un privilegi poder estar amb ell i la Maria 20 minuts cada dia. Mentre realitzo les cures, parlem de la seva vida de jove, quan era pastor i anava amb les ovelles amb el seu pare, de com li agradava fer el cafè cada matí al bar de la cantonada i parlar amb  altres jubilats, de com està de content amb els nets, que els fills han arreglat la casa del poble i a l’estiu van tots a passar uns dies junts, que allò (la vida al poble) és una altra vida, …

Té criteri, no té criteri…

D’ençà que l’equip de domiciliària va començar a funcionar al CAP –ara ja fa sis mesos- el tema de l’atenció als pacients als domicilis ha canviat molt.

Les infermeres que fa temps que treballem en Atenció Primària sabem que l’atenció que donem al domicili és molt més que una visita. No només traslladem al domicili l’atenció que donem a la consulta, sinó que també realitzem una atenció bidireccional i amb molts agents implicats. Quan visitem als malalts, sovint comptem amb la família, la cuidadora (a vegades assalariada en millors o pitjors condicions laborals) o el veïnat. Tant pacients com professionals en sortim beneficiats.