Conversa telefònica

Conversa mantinguda amb una metgessa del servei de geriatria d’un hospital comarcal amb motiu de donar l’alta a una senyora de 88 anys que pateix una demència avançada, enllitada des de fa un any i mig, perfectament cuidada per la seva família.

  • Metgessa hospital (MH): et truco per dir-te que avui donem l’alta a la Sra….. que no sé si coneixes. Havia ingressat per una infecció respiratòria, ara està més bé. Com que aquesta senyora té risc de fer ingressos repetits, perquè ara ve l’hivern i hi ha més infeccions, crec que hauria de ser atesa pel programa PADES

Continua llegint

Anuncis

La senyora que volia morir a casa i va morir a l’hospital

La Pepita era una senyora de més de 80 anys que jo visitava des de feina molt temps. Xerraire, afectuosa, que es preocupava pels seus i vivia sola a casa seva. Els fills i els nets vivien a prop i l’anaven a veure sovint. Havia passat la mort del marit i d’un fill, la vaig acompanyar en els processos de dol. Va requerir un ansiolític durant un temps, que es va poder retirar. No tenia grans patologies, però un parell de vegades l’any es venia a “fer un repàs” i xerràvem una estona. Sovint em preguntava: «I vostè com està, doctora?» Estava satisfeta amb la seva vida i la seva autonomia, parlava de que algun dia es moriria “quan Déu vulgui, jo estic preparada”. Parlàvem sovint de la mort amb tranquil·litat, davant de la filla que l’acompanyava, que es posava una mica nerviosa. Com a altres persones un dia li vaig preguntar on li agradaria morir i em va contestar sense dubtar: “a casa meva”.  Continua llegint

Tinc el meu orgull, doctora!

En Pere, de 75 anys, ve pels resultats de les noves analítiques. Fa uns mesos, arran d’una anèmia macrocítica, vaig detectar un dèficit de vitamina B12. Al fer la història clínica, en Pere m’explica que a penes menja carn.

“Com és això?”

En Pere, jubilat, viu sol. Cobra uns 600€ de pensió.

“Amb això he de pagar-ho tot. De vegades, em quedo en números vermells… depèn d’allò que he de pagar.” Continua llegint

Alzheimer i canvi de vida

Són les 19:30h. Em queda la darrera visita del dia: el Jordi Barri. Surto a cridar-lo.

Veig a la seva filla a la sala d’espera, la Fiona.

La Fiona és la petita dels 2 germans, hi ha un altre fill però no el conec perquè no ha vingut mai a consulta (ni d’acompanyant del Jordi ni tampoc de l’Aurora, la seva dona).

L’Aurora té 80 anys.

Des de fa 5 anys l’Aurora segueix controls a consulta i a diferents centres per demència tipus Alzheimer. Als matins, va a un centre de dia on es queda a dinar. El Jordi va a buscar-la a les 17h.

La vida del Jordi i l’Aurora ha canviat molt en aquests 5 anys.

Són una parella molt activa i coneguda al barri: sempre han participat de la vida de la parròquia, canten a una coral i coneixen el veïnat i s’hi han relacionat amb molta fluïdesa tota la vida amb les Associacions de Veïns i altres col·lectius del barri.

El Jordi sempre ha estat esportista: neda habitualment i té una vida molt activa. Ara és ell qui va sol a la majoria d’actes que abans compartien. No vol explicar als coneguts el que està passant. Encara no acaba d’entendre la malaltia de l’Aurora.

L’Aurora s’aixeca al matí i el Jordi li prepara l’esmorzar.

Tenen una ajuda a domicili un parell de cops per setmana per intentar dutxar-la abans d’anar al centre de dia. Però és una lluita diària: l’Aurora, des que s’ha demenciat, no accepta fer-se  la higiene.

El Jordi es baralla: tant sí com no vol que es dutxi. La increpa i li diu que la gent no voldrà estar amb ella perquè fa pudor. Ella s’enfada però no cedeix. Sovint han de claudicar i li preparen els estris perquè sigui el personal del centre de dia qui faci la higiene.

Avui té cita a consulta el Jordi però entra la Fiona.

Està molt angoixada.

M’explica 2 episodis de desorientació espacial de la seva mare. S’ha perdut pels carrers del barri.

En una ocasió, ha sortit amb el seu marit i, mentre ell entrava al mercat a comprar, li ha dit que l’esperés a un banc a fora. Quan ha sortit a buscar-la, no l’ha trobada. Ella havia marxat i ha hagut de passar una estona caminant pel barri fins que l’ha trobada.

En una altra ocasió el Jordi ha hagut de trucar als mossos d’esquadra perquè, mentre passejaven plegats, ha vist uns coneguts a l’altra vorera del carrer. Li ha dit a l’Aurora que esperi un moment en un banc mentre ell anava a saludar-los i quan ha tornat, l’Aurora havia marxat.

La Fiona està preocupada perquè no sap com fer-li entendre al seu pare que l’Aurora té una demència i que cal tenir molta cura. També està tramitant recursos amb la treballadora social per intentar controlar tots els perills que comença a intuir que suposen la situació de la convivència dels seus pares i la malaltia.

Mentre estem parlant a consulta, truquen a la porta. És el Jordi. Són les 20h.

La Fiona i jo fem cara esverada. “On és l’Aurora?”-Li pregunto.

El Jordi contesta tranquil·lament:

“No pateixi, doctora, l’he deixada arreglant-se les ungles al centre de bellesa MariCruz on ja la coneixen. Li li he dit a l’esteticista que quan acabi li recordin que vagi al Centre Cívic (que és molt a la vora) i m’esperi allà”

Però Jordi -li dic- l’Aurora potser no sap anar al Centre Cívic”

Sí, doctora, no es preocupi. Fa molts anys que hi anem. Coneix el camí de memòria”

Mentre parlem, busco a internet el telèfon del Centre de Bellesa MariCruz. Truco. Em contesta una noia: “Bona tarda. Sóc la doctora Antón del CAP. Voldria saber si està amb vosaltres l’Aurora?” La noia em contesta que sí que hi era però que fa uns minuts que ha marxat i que li han recordat que havia d’anar al Centre Cívic on l’esperaria el seu home.

Penjo el telèfon.

La Fiona i jo ens mirem amb complicitat.

S’aixeca i em diu:

“Doctora, me’n vaig a buscar-la. Papà, tu queda’t aquí amb la doctora”

El Jordi ens mira estranyat i diu: “Però què passa? L’Aurora ens esperarà allà”.

La Fiona marxa i el Jordi i jo tornem a abordar les dificultats que suposen conviure amb algú que pateix una demència. Li demano que m’expliqui les 2 situacions prèvies en què s’ha perdut l’Aurora. Ell no és conscient que es pugui repetir.

Al cap de 15 minuts truco a la Fiona.

Doctora, ja l’he trobada. Estava al Parc dels ànecs. No ha arribat al Centre Cívic. Ha entrat al parc i estava asseguda a un banc. L’he trobada tranquil.la. Si us plau, digui-li al meu pare que l’esperem aquí”

El Jordi està molt amoïnat. No vol decebre ni a la seva filla ni a la seva doctora. És un home íntegre i responsable i no li agrada pensar que potser ha fet alguna cosa que hagi suposat un risc per la seva dona. El tranquil·litzo però insisteixo en què cal prendre consciència dels perills que té la malaltia.

En parlarem un altre dia amb més calma, ara ha de sortir corrents per anar a trobar a la seva filla i la seva dona al parc.

La consulta i la saleta ja són buides.

Definitivament, la medicina de família ha de tocar molts fils. La vida és complexa i els pacients i les famílies esperen molt de nosaltres.

Avui, com tants altres dies, me’n vaig amb el dubte a casa:

Estem preparats?

La Maria vol morir a casa

Fa dies que la Maria no es troba bé. Està molt cansada i s’ofega.

La Maria té 91 anys, és vídua des de fa més de 20. No té fills i un nebot i una neboda s’ocupen d’ella. “ Sort tinc d’ells, perquè em tracten com a una mare”, ens explica en una de les visites a domicili.

Ara fa un mes que no surt de casa perquè té por de caure. Té por de la nit, de no despertar-se. Ahir la seva neboda es va quedar a dormir amb ella. Continua llegint

De cap manera, doctora!

La Maria, a qui és la primera vegada que veig, no pot més. Plora a la consulta. No pot controlar el moviment de les seves cames. Està agitada. No pot dormir. Ha perdut una de les seves TRES feines.

Té una parella que l’estima. Una família que l’estima. Té amics. Fa anys que treballa tots els dies de la setmana, sense vacances. Per què? Ella és l’única que té feina… Continua llegint

Terra de ningú…..la història continua (i 2)

Fa poc temps us vaig explicar la història d’en Jordi, un home de 50 anys diagnosticat d’una síndrome de  Korsakoff .

Ara m’agradaria explicar-vos el cas d’en Carles, un senyor de 47 anys  amb una diabetis mal controlada, cec per una retinopatia diabètica. Quan començo a atendre el cas el Carles vivia amb la dona i un fill de 12 anys que segons ell, el maltractaven psicològicament. Era un cas en seguiment per la ONCE. Davant la situació que m’explica ell i la seva germana, em coordino urgentment amb els serveis socials, que després de valoració conjunta a domicili, decideixen iniciar un servei de suport a domicili pel control de la medicació i els àpats. Amb ajut de la seva germana comença a fer els tràmits de separació amb el dictamen per part del jutge que qui deixa el pis és ell i  allà viuran la dona i el fill (pis de lloguer del patronat i a nom del Carles) Continua llegint