Ressonància de control

Avui ha vingut l’Albert. És un home de 50 anys, alt, robust i molt agradable de tracte. Està casat i té una filla adolescent. És una persona amb una ment molt clara i ràpida. Fa 4 anys va estar intervingut d’un macroadenoma hipofisiari.

Volia explicar-me que ja té el resultat de la ressonància cerebral de control, a la meva salut. El macroadenoma hipofisiari que l’havien intervingut fa quatre anys i fins ara estava estable, ha augmentat de mida. Coneix i entén perfectament la seva situació de salut i el seu pronòstic.

Està preocupat i trist. Té por del que l’espera en el futur.

La complexitat clínica del seu cas no ho fa fàcil.

Hem estat gairebé 20 minuts parlant i escoltant. M’ha donat una lliçó de vida. Jo només l’estic acompanyant.

Violència de gènere

Ens avisen els mossos a mig matí. Ens porten una noia agredida per la seva parella, per fer un comunicat al jutjat. No la conec. No és pacient meva.

Té 33 anys i una filla de 2, que ha deixat amb la seva mare.

Te hematomes a la cara i als genolls. I una mirada perduda. Com si volgués veure-hi més enllà de mi, de la infermera que li cura les ferides…

Relata l’agressió com si no l’afectés a ella. Com si la veiés en una pel·lícula. Sense emoció. Explica que el seu agressor ha de prendre una medicació que no pren. Que no sap quin és el motiu que ha desencadenat l’agressió. Que li ha donat bufetades i l’ha tirat a terra. Algú ha avisat als mossos.

Faig el comunicat al jutjat. Parlo amb els mossos perquè la portin a fer la denúncia. Ella no ho té clar. Té por que li prenguin la filla.

Se’n van i jo em quedo amb el cor encongit.

Por

Avui fa mal dia, i estic de domicilis. 
Faig els aguts i crònics que em pertoquen. Hi ha gent fantàstica que et rep a casa seva amb tota la bona fe de qui ve a ajudar-te. 
El darrer domicili, em crida l’atenció per poc usual, surt de la norma habitual dels domicilis. 
Arribo al domicili em trobo el pacient al llit amb tot de menjar i begudes a l’habitació acompanyat per un familiar. Valoro, exploro, pregunto…. Les respostes són confuses, ningú sap ni quan ni com…  intento esbrinar i les meves preguntes s’interpreten de forma hostil. 
Per un moment em sento sola en un domicili aliè, atrapada entre pacient i familiar, que no estan d’acord amb les indicacions que se’ls hi dona.  És de nit i plou, el domicili és estret i jo només puc pensar en el moment de sortir sense que allò se’n vagi de mare. 
Finalment surto al carrer, em tremola tot el cos, no sé si serà només del fred. 

Adoro i m’encanta fer domicilis, però reconec que és una situació de risc, que no és prou valorada.

Morir

Morir

Hi ha remor de fons. Canvia novament la situació.

Sense adonar-nos, s’omplen de dubtes i preguntes les nostres visites diàries al CAP. També els amics i coneguts ens tornen a consultar. Ens escriuen, ens truquen i ens pregunten el nostre parer perquè confien en nosaltres.

Rebem noves directrius des de dalt que es contradiuen les unes amb les altres en qüestions d’hores. Ens recorda tot plegat un escenari que pensàvem ja superat.

I enmig del daltabaix, la vida i la mort s’obren camí. Les històries a atenció primària se succeeixen amb sindèmia i sense.

Ell vol morir.
Quan ho verbalitza sembla més gros del que és però fa molts anys que vol morir. I ho hem parlat moltes vegades abans d’ara perquè ens coneixem de fa anys. La metgessa de família i el pacient haurien de poder trobar sempre aquest espai segur d’intimitat per explicitar un dolor tan gran.

Ell no se s’amaga: està esgotat i m’ho ha explicat moltes vegades (primer a consulta i, quan la dependència ja va ser invalidant, al seu domicili)

Però ara la llei l’empara.

N’ha parlat amb les seves filles; amb la seva dona encara no s’hi veu amb cor. Es fa difícil explicar a algú amb qui has compartit camí més de seixanta anys que la vida se’t fa massa grossa.
Ho haurem de fer plegats perquè ell vol que sigui jo qui l’ajudi.

I es posa en marxa un mecanisme paral·lel a tot el que passa al nostre voltant.
Mentre la bogeria social va agafant embranzida (amb les seves proves diagnòstiques i les seves corbes d’incidència), trobem espais per deliberar amb les filles, amb la seva dona, amb companys i companyes d’arreu del territori que en saben moltíssim d’ajudar a morir. Els necessito perquè a mi em costa posar distància entre les meves creences, l’estima que li tinc a ell (i a la seva família) i el respecte al seu desig. Aconseguim un espai de suport entre professionals que ens permet debatre sobre tots els aspectes ètics i sobre les nostres pors.

Aprenem la logística (de la mà de molts companys i companyes administratives) que és nova per a totes i encetem un procés on l’administració i els desitjos de les persones van en paral·lel.

I tot frueix.

Però la mort no es planeja ni s’organitza, s’obre pas sense avisar.

I les coses canvien de rumb i nosaltres ens hem d’adaptar. Entre totes, trobem la manera de resoldre-ho sense trair el desig. Finalment, ell pot acomiadar-se com volia i marxa en un sospir, sense fer soroll.

La filla m’envia un missatge quan tot ha passat. El dol no serà només per la pèrdua sinó també per tants espais compartits en aquests anys.

Però l’agraïment infinit és i serà sempre meu.  Ha estat un privilegi.

Gràcies a tots i totes pel suport.

Sembla que ets sents més segura

Parlo per telèfon amb la Maria. 86 anys. Donada d’alta de l’hospital fa 8 dies per una pneumònia COVID19. Ha estat 10 dies ingressada. Des de l’alta, li he trucat a dies alterns.

Es troba bé. Sense febre ni ofec. Li han recomanat aïllament 14 dies. Ho compleix rigorosament. El seu marit, de 87 anys portador de dues pròtesis de genoll i amb una rizartrosi severa es fa càrrec de cuidar-la. Té fills. Però ja veus, no els agrada molestar.

Són una parella que més aviat peca de prudent a l’hora de consultar. Tampoc els agrada donar-nos feina.

He tornat de l’altra banda

He vuelto del otro lado

(texto en español)

No recordo haver estat malalta en els darrers 7 anys de la meva vida. El meu historial d’absències laborals per malaltia recull 3 embarassos i una intervenció quirúrgica per ruptura de lligament creuat anterior al 2011.

Tinc 44 anys, no tinc cap malaltia crònica i soc esportista des que tenia 14 anys.

Avui fa 23 dies que he hagut de deixar la feina.
Des d’aquell dia, visc en una habitació de 9 metres quadrats, aïllada del meu home i dels meus 3 fills. Ens comuniquem a través d’una finestra petita que dona al pati de llums de casa meva. La finestra és el meu contacte amb el món, el lloc per on entra el meu menjar i per on parlo (i veig) la meva família.

Soc metgessa de família i comunitària. La setmana del 9 de març vaig atendre a 5 pacients afectats pel coronavirus (2 a domicili i 3 a consulta). Aquella setmana encara no s’havia acceptat la transmissió comunitària i vaig visitar als 5 (que no complien criteris epidemiològics) sense mesures de protecció.

El dia 13 de març em van notificar que 2 d’ells havien donat positiu: vaig entrar en aïllament.

Durant 8 dies vaig fer vida normal dins d’aquesta habitació. Soc una persona disciplinada així que vaig organitzar-me una rutina saludable per tal de passar l’aïllament en les millors condicions possibles: gimnàstica 2 cops al dia, lectura evasiva, estudi i alguna pel·lícula per passar l’estona. Sense pràcticament adonar-me va passar el temps i ja estava preparada per reincorporar-me a la meva feina habitual.

Emocions fortes

Acabo amb més d’una hora de retard i això que han faltat set persones. Com que torno de vacances hi ha visites agafades amb antelació i quan passa això falla més gent. O ja es troben bé o s’han oblidat de la visita.

Com pot ser que hagi acumulat tant retard? Repasso mentalment la llista. M’ha vingut a veure el José Antonio. Ja ha superat l’any de baixa laboral i no ha de recollir els comunicats, però em vol explicar com ha passat l’estiu. Està content perquè ha pogut estar amb el seu fill, que viu amb la mare i que durant el curs quasi no veu. Sembla que la llum al final del túnel de la greu depressió que ha patit brilla cada cop amb més força.

La por

Avui faig consulta en un altre centre. No conec els pacients…

Entra la Rosa. Veig que té 82 anys que no pren medicaments i que consulta poc el metge.

M’explica que consulta perquè se sent estranya. Quan està en una conversa es perd i és com “si no estigués allà”. Diu que perd el fil. De fet, el perd mentre parlem.

Com va la memòria? No gaire bé.

Ha tingut problemes amb els diners? No.

Benvinguda

“Bona tarda. Segui, si us plau”-la pacient pren una cadira de l’altra banda de la taula. Es mira amb curiositat la metgessa que acaba de parlar-li. El seu marit agafa la cadira que queda lliure- “El seu metge, el doctor Esteve Sanz, s’ha jubilat. La doctora Mejías que ha estat els darrers mesos en aquesta consulta fent la seva substitució, ja no treballarà més aquí. A partir d’ara, jo seré la seva metgessa. Em dic Paula Cruz. Encantada”

Una encaixada de mans serveix d’inici a la nova relació.

A la cara de la pacient, es dibuixa un desconcert inicial:

–”Ostres! El dr. Sanz ens coneix des de sempre. Fa 30 anys que és el nostre metge! Primer l’havíem tingut quan treballava al carrer Lorena i després aquí, de tota la vida! Coneix els meus fills, el meu home i a mi. Hi teníem molta confiança. És un gran metge i una excel.lent persona!”

El pols

Divendres passat, enmig del “macro-pont” de desembre i amb la consulta plena de gom a gom, entra un senyor d’edat avançada i molt nerviós. M’explica que a la farmàcia li han dit que no li troben el pols al canell i que han hagut de mira-l’hi al coll, a la “jugular”, segons li ha dit la persona que l’ha atès a la farmàcia. També em comenta que li ha dit que ha estat molt difícil trobar-li el pols. Està molt angoixat, nerviós, preocupat…