El més calent és a l’aigüera

A mig matí la Maria entra a la consulta. S’ha programat per internet i ha escrit: “mal al pit” com motiu de consulta.

Havia anat dos dies a urgències de l’hospital per dolor epigàstric i retroesternal. Feia uns mesos portava un baló gàstric. Li van fer radiografies, electrocardiogrames, analítiques… La va veure un cirurgià…  

Tot això jo ho havia llegit als informes d’alta. És allò que faig a primera hora del matí, quan encara no hem obert.

Bon dia, Maria, com va?  

La Maria seu i es posa a plorar. Plora una estona i després demana disculpes. Diu: “tot va malament, potser hauré de tancar l’empresa, ens estem separant amb en Josep, el nen està molt rebel…”

Després d’uns 40 minuts (en tenia 12 programats) acabo explicant com fer respiracions, fent una

IT i recomanant un psicòleg privat. Per sort, la Maria encara s’ho pot permetre.  

El psicòleg de l’equip de salut mental del nostre EAP té una demora de mesos. I el “referent de benestar emocional de la comunitat” no fa visites individuals. De fet, encara està valorant quins grups ha de fer.

I entretant, les persones que ho necessiten…

Tot encaixa

Avui hem anat a visitar-la i curar-la per darrer cop.
Hem arribat que li queien les llàgrimes enyorant el seu Incondicional “Pitus” que no es separava mai de la seva falda i que justament avui se l’ha emportat la seva nova família adoptiva que de ben segur el cuidarà molt i molt bé.
Ella demà ingressa a una residència. I amb el seu esperit encara és capaç d’enlairar les seves mans i dedicar-nos una sevillana.
En demanar-li algun consell o alguna petició ens diu generosa i confiada “cap d’especial, fins ara sempre ha encaixat tot, espero que també ara”
I quan ens acomiadem ens diu “con el corasón y con mi alma aquí la espero”.
Si tens raó i al final tot acaba encaixant, només cal confiar i saber gaudir com tu de la companyia d’una Estrella Galicia sobre la taula.
En tan poc temps que et coneixem quant ens has ensenyat estimada Lou.

Què més els pot passar?

Feia dies que intentava localitzar a la Manuela sense èxit. Ni el telèfon fix ni el mòbil em donaven senyals. Una companya m’explica que ha vingut la filla d’una pacient a dir-me que la seva mare necessitava que li miressin unes cremades que s’havia fet amb l’”esterilla” . Que no ha pogut trucar perquè tenen talls de llum i no els funciona el telèfon ni poden carregar el mòbil. Et voilà! La pacient de les cremades és la Manuela. Sempre m’ha fascinat com massa sovint penses en un pacient i al cap de pocs dies li ha passat alguna cosa. Programo un domicili perquè jo no podré anar a visitar-la (coses de l’organització). La meva companya infermera em descriu les cremades i el tractament que ha aplicat. Ah! (em diu), molt fort tot plegat, perquè no hi havia llum i he hagut de fer la cura  mentre la filla m’il·luminava amb un lot!

Vaig a veure a la pacient l’endemà. Feia més d’un any que no la veia. Té un deteriorament cognitiu que progressa lentament. La filla que conviu amb ella i és la cuidadora principal m’explica, mentre m’acompanya fins on està la Manuela, que ha fet una davallada molt gran. És cert. Quan la veig em costa reconèixer-la. Ella sí que em reconeix. Alça els braços des del sofà en el qual està asseguda i dient el meu nom m’abraça per la cintura. I em deixo abraçar. I comença a recordar quan venia al grup que fèiem al CAP per persones amb solitud percebuda. I lo bé que ho passàvem… I els mocadors de seda que pintava i que ens va regalar l’últim dia… I se’m fa un nus a la gola i penso: aguanta!. En realitat, m’agradaria deixar-me anar i plorar i seguir molta estona abraçades (coses de la fatiga pandèmica, em dic). Però no ho faig i lentament  me’n separo i m’assec a parlar amb ella i amb la seva filla.

M’explica la filla que el pitjor no ha estat el confinament, que el pitjor ha vingut quan han començat els talls de llum, ara fa dos mesos. Que això no pot ser. Que sempre són les mateixes les afectades. Que, com pots viure sense llum amb el fred que està fent?. Que va haver d’anar a buscar una estufa de butà, però que, és clar, amb la mare té por que passi un accident. M’explica que l’altra nit la mare va caure en aixecar-se per anar al lavabo perquè no hi havia llum, en anar a dormir sí que n’hi havia i se’n va anar durant la nit i no ho van poder preveure (a sobre, sentiment de culpa). Que no poden comprar aliments per molts dies perquè no saben quan serà el pròxim tall de llum.

El pitjor és l’aïllament que pateixen. Sense telèfon. Sense wifi. Sense poder carregar els mòbils. Sense tele-assistència. “Em veig sortint al carrer cridant:  ajuda!, si un dia passa quelcom urgent” diu. Està sobrepassada. Que no pot més, em verbalitza. Que són moltes coses: la COVID, el confinament i ara, els talls de llum. “ La mare no té per què passar per tot això tot just ara que podria gaudir de la seva jubilació”. Llavors s’emociona quan m’explica com la seva mare es pensa que els tallen la llum perquè no han pagat els rebuts i en aquesta consciència d’empobriment fals, diu que no cal que celebrin el Nadal, que millor saldin el deute. I se m’encongeix l’ànima pensant en el patiment gratuït que li produeix a la Manuela tot plegat. No es pot tolerar que ningú visqui en aquestes condicions per la irresponsabilitat d’empreses milionàries que no compleixen amb els seus deures.

Marxo del domicili emprenyada, i molt, per la injustícia tan gran que sempre recau en les més febles. Marxo pensant… què més els pot passar?

Vull recordar

No vull deixar de recordar a totes aquelles persones que tenia assignades al meu cupo de pacients i aquest 2020 ens han deixat. Vivim en una societat tan ràpida que gairebé no ens permet recordar als morts. Vull recordar-les, tenir-les presents en la memòria. Perquè han format part de la meva vida durant molt de temps i m’han ensenyat molt de la seva manera de viure i dels seus valors.

Vull recordar el Pere (tots els noms són ficticis) que encara que tenia moltes malalties i  dificultat per caminar (utilitzava la cadira de rodes) ens va deixar en qüestió d’unes hores. Tot just uns dies abans del confinament de març. Una febre que va començar al matí i al cap de poc va iniciar dificultat respiratòria. Quan van anar al domicili saturava a 90. Van derivar a urgències i no van poder ni fer placa de Rx perquè als 30 minuts d’estar a urgències va morir. Mai no es va saber si va ser Covid +.

També al Jordi que va ingressar al febrer a una residència perquè la filla no podia ja cuidar-lo. Tenia un Alzheimer i necessitava una persona constantment amb ell. Però era encantador, sempre que el visitava em deia coses maques i em donava les gràcies per tot, amable i alegre encara que a casa feia les mil i una. Va morir per una bronquitis a la residència, just al començament de la pandèmia.

La Josepa estava a punt de fer els 100 anys. Vivia sota el seu fill amb una dona remunerada que la cuidava de dia. El seu fill va fer un infart al gener i es va plantejar que la mare ingressés a la residència un temps. Al febrer va ingressar i a primers de març va morir. Es va refredar i en dos dies es va complicar tot.

Al Pep, amb el qual, les visites pel seguiment de la seva malaltia es convertien en debats filosòfics sobre la vida i la mort, sobre el què i el com. Una neo de pulmó amb metàstasis cerebrals va acabar amb la seva vida. Em deia “aquestes estones parlant amb tu, són la millor medicina”. I per a mi també Pep, ha estat un goig compartir els teus pensaments.

La Dolores va caure al carrer i es va trencar el fèmur. Era la cuidadora principal del seu marit. Va estar intervinguda i traslladada al sociosanitari. Allà es va contagiar de Covid i va morir sense els seus, amb el personal del centre que anaven amb els EPIs. Tota la família la plora.

El Quim es va trobar malament als 15 dies de començar el confinament. Vivia amb la dona. Van trucar al CAP dues vegades i van ser atesos per telèfon. No volia llevar-se perquè estava molt cansat. Finalment es va fer una visita a domicili i saturava a 87 amb  una auscultació molt alterada. Es va derivar a urgències i als tres dies va morir a urgències. La dona va estar sense notícies d’ell durant 24 h. Trucava i trucava i ningú sabia res. Es sent culpable per haver-lo deixar sol a l’hospital.

El Pere era un gran fumador. Estava molt prim. Va venir perquè s’ofegava. Es va demanar Rx urgent i els radiòlegs ens van trucar per la gran massa que van veure. Van derivar a l’hospital i no va voler anar-hi. No volia que la dona ho sabés. Va deixar de venir al CAP. Moltes trucades per fer seguiment que rebutjava. La dona va venir a dir-nos que el seu marit estava malalt. Van anar al domicili i finalment va acceptar que l’ajudessin. Van fer el final de vida al domicili.

El Felip va venir de Sud-Amèrica fa 8 anys. Tenia molta patologia i el seu fill volia portar-lo del seu país perquè aquí la sanitat està millor. A l’abril em va trucar el seu fill perquè no volia menjar gens. S’havia aprimat molt. Vàrem fer una analítica on constataven una anèmia important. Vam parlar de demanar estudi per continuar investigant la causa de l’anèmia. Ell no volia. Va manifestar que el deixessin estar a casa tranquil, que era gran. A la setmana va morir a casa, amb els seus.

El Jaume va venir al maig d’urgències per un dolor a nivell costal dret. No va trobar al seu metge i la seva infermera i no es va esperar a ser atès, va marxar i va prendre calmants. Vivia sol, a pagès. Però sempre el recordaré amb aquella tendresa. Amb la mirada ens entenien. Quan va tornar a visitar-se, el dolor era més fort i en l’auscultació havia una hipofonesi important. Van demanar Rx urgent detectant una massa important en lòbul superior D. Contactem amb l’hospital i en un mes d’ingrés detecten neo pulmonar amb metàstasis òssies. A l’alta ens va demanar que volia morir a casa. Vam estar al seu costat fins al final.

El Ricard era originari de l’Europa de l’est. Vivia aquí amb la seva filla i la família. Quan venia a control de Sintrom, a vegades em portava floretes que agafava al camp. Li van diagnosticar una neo renal bilateral al gener. Portava dues urostomies. Va fer tractaments de quimioteràpia que no li va anar bé. Va morir a casa acompanyat de la seva filla i els seus nets.

El Josep va treballar de camioner fins a la seva jubilació, ara fa dos anys. Sempre li ha costat venir als controls de seguiment per la seva patologia crònica. Al maig el vaig trucar i vam demanar analítica de control. Vàrem trobar una anèmia important. La sang oculta en femta va ser positiva. Colonoscòpia: neo de colon. Calia intervenció quirúrgica. Durant l’ ingrés post intervenció va tenir una complicació, essent necessari intervenir de nou. Va morir al quiròfan.

El Paco va trucar d’urgències un dissabte. Portava uns dies que no es trobava bé, però tenia por d’anar a l’hospital. Tenia un dolor molt fort a nivell occipital, ara no ho podia aguantar. L’ambulància va arribar al domicili i en el camí a l’hospital va morir. Va fer una hemorràgia cerebral. La seva dona i els fills no van voler fer autòpsia. La dona ha plorat molt. Molts anys de convivència tots dos. Els fills no la deixen.

Ara fa un mes que ha mort l’Anna. Feia temps que patia una neo de coll d’úter amb moltes complicacions. Necessitava cures a domicili. Era molt jove, però semblava més gran. Havien planejat que la perruquera aniria a casa. Però no ha pogut ser. El seu fill l’ha cuidat amb molta delicadesa i tendresa.

Alguns han mort a casa, al seu llit, amb la seva família. Altres a l’hospital o a un centre sociosanitari o a la residència. Però tots han compartit amb mi part de la seva vida. Unes vides que vull recordar.  Soc  testimoni de les seves vides.

Sobre les DPOs (a partir d’un cas)

Benvolgudes,

M’agradaria explicar-vos un fet que vam viure fa uns  dies al CAP, i que vull deixar per a la reflexió.

Acut un noi d’uns 22 anys que refereix  que havia patit una caiguda i s’havia fet mal als dos genolls i a les mans, amb una sospita de possible fractura d’alguna falange.

Al taulell el noi informa que ha caigut.  Al davant hi té un conegut seu que quan el sent es gira i se’l mira de dalt a baix i li demana si la caiguda ha sigut amb moto, ja que pel tipus de lesions que presenta ho suggereixen.  (als dos genolls  i a la mà dreta)

El noi diu que sí, que ha sigut amb la moto.

Shukraan

Faig la consulta d’una companya en un altre poble. Entra la Badia, seguida de la seva filla. Li fan mal els peus.

És tan prima i petita que, dins la seva gel·laba i sota el seu mocador, sembla que es pot trencar en qualsevol moment.

Té 70 anys. Ha tingut 8 fills. I ha treballat al camp, tota la vida. Quan va enviudar, fa 1 any, la seva filla la va fer venir del Marroc per viure amb ella. Perquè no estigués sola.

Fatoumata

Avui ha vingut a la consulta Fatoumata. Fa un mes i mig que no té la regla i pensa que pot estar embarassada. Vol que li faci una prova d’embaràs per confirmar-ho.

Està molt nerviosa, el seu marit no en sap res.

Fatoumata fa set anys que viu a Catalunya. Té 34 anys i 5 fills, dos viuen al seu país amb la seva sogra, i dues nenes de 7 i 5 anys estan aquí amb ella. No parla gaire castellà ni català, però sempre es fa entendre. Fa dos anys va debutar amb una diabetis i va necessitar insulina des de l’inici. És complidora en visites, pel que fa a la dieta anem fent, però té glicades molt bones. Es posa molt contenta quan la felicito per les seves bones anàlisis.

Té criteri, no té criteri…

D’ençà que l’equip de domiciliària va començar a funcionar al CAP –ara ja fa sis mesos- el tema de l’atenció als pacients als domicilis ha canviat molt.

Les infermeres que fa temps que treballem en Atenció Primària sabem que l’atenció que donem al domicili és molt més que una visita. No només traslladem al domicili l’atenció que donem a la consulta, sinó que també realitzem una atenció bidireccional i amb molts agents implicats. Quan visitem als malalts, sovint comptem amb la família, la cuidadora (a vegades assalariada en millors o pitjors condicions laborals) o el veïnat. Tant pacients com professionals en sortim beneficiats.

En Pere

En Pere té 60 anys. És divorciat des de fa 10 anys i té un fill de 32 anys que viu en parella i en una altra població. En Pere ha tingut alguna parella des del divorci, però en l’actualitat viu sol.

Fa temps que ens coneixem. Té diabetis i sempre acudeix als controls. Durant les visites parlem de la vida, de com viu ell, els seus pensaments i creences, a més de com es troba de la DM.

Dies enrere, a casa, es va trobar amb pèrdua d’estabilitat sobtada i mal de cap. Ell mateix va trucar al 061 i el van portar a l’hospital. Allà van diagnosticar-li càncer pulmonar amb metàstasi cerebrals.

He perdut 12 kg.

Ha entrat la Juana a consulta. És la pacient 31 d’avui divendres, vaig una mica cansada ja.

No la conec. En l’any i mig que porto a aquest CAP no ha vingut mai.

Avui estic a consulta amb el Jan, un estudiant de 3r de medicina. Vol ser cirurgià però té una gran actitud a consulta de primària. Seria un bon metge de família i comunitària.

-”Bon dia, Juana. Què et passa?”

-”He perdut 12 kg des de febrer. El metge m’ha dit que vingui aquí per estudiar-ho i que em pugueu donar una solució”