Efectes adversos

Avui ha vingut en Roc a explicar-me “tot això que m’ha passat”. 28 anys. Amb antecedents d’atacs de pànic. Explica que, mentre estava sopant després d’estar tot el dia fent un trasllat de domicili, nota que, de sobte, tot li roda al seu voltant mentre sent un “pito” a l’oïda. Es posa tan nerviós que comença a respirar ràpidament. Al cap d’uns minuts, es mareja i les mans se li contrauen en pic de grua. Finalment, perd la consciència.

Fins aquí, penso… En Roc ha tingut un vertigen perifèric, un atac de pànic, ha hiperventilat i ha fet una alcalosi respiratòria.

La parella truca al 112 i en ambulància el porten a un CUAP de BCN. Quan arriba, ja està conscient, però encara té vertigen. Li administren sulpiride IM i, com que millora, el donen d’alta amb 200 mg de sulpiride cada 8 hores i betahistina 16 mg cada 8 hores.

Ostres! Penso… dosis de cavall dels dos fàrmacs!

En Roc explica que l’endemà, quan va anar a la feina, estava tan obnubilat i confós que els companys li preguntaven si “m’havia pres alguna cosa”…

És clar que s’havia pres alguna cosa, penso… una dosi excessiva de dos medicaments!

Al cap d’una estona d’estar treballant, comença a sentir una contractura dolorosa cervical, amb torsió del coll a l’esquerre, junt amb formigueig al cap i a una part de la cara.

Uf! Distonia de torsió, penso. Efecte advers de la dosi tan alta de sulpiride…

Va anar a urgències d’un hospital de BCN on el veuen 3 metges (portes i traumatologia). Li fan analítica, ECG, rx de tòrax i de columna cervical, TC de crani… i surt amb el diagnòstic de “tortícolis izquierda”, collaret cervical, AINES i diazepam. Ni sospiten l’efecte advers…

Per sort, entre tota la confusió, en Roc deixa de prendre el sulpiride i la betahistina. Tampoc es pren allò que li recomanen a l’hospital.

“No em prenc res fins que tu m’ho diguis…”

El vertigen ha desaparegut. La “tortícolis” també. Era un efecte advers d’un sulpiride que mai li haurien d’haver prescrit.

Li explico a en Roc com interpreto la seqüència dels seus símptomes i el paper dels medicaments que li han prescrit. Recomano que, en cas d’atac de pànic amb hiperventilació, respiri en una bossa de plàstic. Li explico la maniobra d’Epley per al vertigen. You tube m’ajuda.

Quan marxa, més tranquil, recordo un principi que sempre cal tenir el compte: Davant d’un símptoma de nova aparició, pensa sempre si pot ser un efecte advers d’un medicament.

Metge de família de l’hospital

Si camina massa ràpid, l’Amaia s’ofega. Abans no li passava

Fa un any, quan van començar els símptomes, vam detectar una fibril·lació auricular a la consulta. Després, l’ecocardiograma va confirmar el diagnòstic de miocardiopatia hipertròfica. I una anèmia associada amb origen incert.

Des de llavors, l’Amaia segueix controls amb la cardiòloga de zona i ve a consulta aproximadament cada mes. La medicació ha permès que toleri la dispnea i s’habituï a la nova vida.

L’Amaia viu amb el seu fill gran.

Té 51 anys i és autònoma. Li agrada caminar, sortir i entrar amb amics i anar al teatre.

No li agrada sentir-se malalta ni haver d’estar condicionada per visites freqüents als serveis mèdics.

Conflictes

En Pere ha anat al cardiòleg de l’hospital. Un de nou. El de sempre, s’ha jubilat.

Fa uns 10 anys va tenir un infart i li van posar 3 stents. Des d’aleshores pren àcid acetil salicílic, beta blocador i simvastatina. Va al gimnàs. Camina 3-4 km. Fa anys que està estable. Amb el mateix tractament. Els seus nivells de colesterol són ben baixos.

Li ha dit al cardiòleg que, de vegades, es mareja. Especialment quan fa una sessió intensiva de gimnàs. Segurament, els seus prop de 80 anys i el beta blocador hi tenen alguna cosa a veure…

Vides separades

La filla de la Sra. Teresa acut a la consulta de la infermera per parlar de la seva mare. Vivia sola en el poble i ha anat a viure amb ella perquè trobava que alguns dies no es feia el dinar i es trobava  molt sola d’ençà que va morir el pare. Té dificultats per caminar.

Li preocupa una ferida que té al turmell i demana a la infermera si pot anar al domicili per veure si s’està curant bé la ferida. Queden per una visita a domicili al dia següent.

Quan arriba al domicili troba amb la pacient i la filla a la gestora de casos del CAP. Ha anat a valorar el domicili i els recursos que necessita la Sra. Teresa. Les va activar el metge de la pacient. La infermera no en sabia res. I troba a la gestora fent part de la feina que ella sempre havia fet: valoració del domicili, dels recursos humans (cuidadors, família) i de l’entorn que té la pacient .

Les paraules (i els seus efectes secundaris)

La sala d’espera estava buida. Només hi havia una persona, que semblava tranquil.la llegint un diari. Encara jo no havia acabat la meva feina. Quan la Rosa va marxar, necessitava respirar profundament abans de sortir fora i continuar amb més consultes. Quan jo vaig llegir l’últim nom de la meva llista, el Manel es va aixecar ràpidament i va venir cap a mi amb el seu diari mig obert encara. No l´havia vist mai i crec que ell a mi tampoc. Em va donar la mà abans de seure, com fan gran part de la gent anciana que acut a la consulta. Mentre ell deia per què tenia cita, jo vaig observar que es vestia amb roba acolorida: una camisa de quadres, una jaqueta i uns pantalons que conjugaven amb certa harmonia  els tons marrons, verds i taronges. Semblava un home de poques paraules i potser una mica introvertit, almenys aquesta va ser la meva primera percepció. Em va dir: “la meva consulta avui serà curta, només necessito que em doni una nova recepta perquè la farmacèutica diu que aquesta ja no serveix. Jo necessito medicaments fins que arribi la meva doctora de vacances”.  Llavors em vaig adonar que ell no sabia que ara tenia una nova doctora, la qual era jo.

Fer puntes de coixí

La Neus ha anat al traumatòleg privat.

Li ha prescrit celecoxib 200 mg. Ve perquè “li passi” la recepta. És un medicament massa car per al seu nivell adquisitiu.

A la Neus li fan mal les dues mans i els dos colzes. Assenyala la zona de la tabaquera anatòmica. I els epicòndils.

Treballa cuidant persones dependents. Ha d’aixecar-los del llit, de la cadira… Dutxar-los. Fer les transferències de la cadira al llit, del llit a la cadira…

Té una tendinitis, queda ben clar. Un medicament antiinflamatori li pot anar bé… Sempre que deixi de forçar les seves articulacions, és clar.

Si el traumatòleg vol indicar un antiinflamatori… Perquè no prescriu un dels antics, ben coneguts, de seguretat més alta (tot i que cap antiinflamatori és segur) i barats?

Què fa que recomani un medicament que no té cap avantatge sobre els recomanats i que, a més, és molt més car?

Potser no té prou informació? D’on treu la que té? Del comercial del laboratori? Si és així, difícilment tindrà informació objectiva…

No vull ni pensar que el problema no és la informació incompleta o esbiaixada, sinó d’altres conflictes d’interès, com el finançament de les despeses per anar a congressos, jornades, aperitius, dinars, sopars…

I jo… Què li dic a la Neus? Com explico que no “li passo” la recepta, i que li recomano que prengui naproxèn o ibuprofèn, sense deixar en evidència al traumatòleg?

Sort que els metges de capçalera hem aprés a fer puntes de coixí!

Les pastilles per dormir

Sóc conscient que les benzodiacepines són perjudicials en la gent gran. Augmenten les caigudes, la pèrdua de memòria, la demència…

Quan algun pacient les pren -sovint fa anys- provo de fer alguna cosa perquè les deixi. Però hi està “enganxat”. No és que les necessiti per dormir, sinó que les necessita per no tenir “mono”. Per tant, és difícil retirar-les.

Una visita qualsevol

És una visita amb cita prèvia, reservats 12 minuts. És un home de 70 anys que expressa el motiu de la consulta: dolor engonal des de fa uns dies. Fàcil. Anamnesi i exploració física. Durant l’exploració comencen a aparèixer preguntes:

Dolor

La Isabel té 84 anys i dolor crònic: lumbar, per una espondilolistesis degenerativa; al maluc, on porta una pròtesis des de fa més de 15 anys; cervical… A tot arreu!

Molt demandant: Professionals d’urgències, especialistes, metges de família hem provat tota mena de medicaments… amb els seus efectes adversos. Els AINE fan que la seva HTA es descompensi i que la seva funció renal, ja tocada, es deteriori. No tolera l’amitriptilina, ni la gabapentina, ni la pregabalina, ni el tramadol, ni el fentanil, ni la codeïna… El paracetamol “no li fa res”… El metamizole, tampoc.

Petits oblits

Visito a la Maria uns dies després que hagi sortit d’alta d’un centre sociosanitari. Va ingressar fa 2 mesos per quadres d’inestabilitat cefàlica de repetició, amb caigudes freqüents. Uns dies abans de l’ingrés, després de provar diversos medicaments sense èxit, a urgències li van pautar sulpirida per al vertigen.