Morir a l’hospital en cap de setmana

“Llavors, doctora… de què ha mort el meu marit?”

La Marta està en xoc. En Jordi, de 76 anys, va morir un diumenge en una planta de l’hospital.

Va anar a urgències per malestar general. Ja portava temps  que es trobava malament. Amb febre, pèrdua de pes. Havia estat ingressat dues vegades. L’havien tractat amb antibiòtics com si fos una infecció generalitzada. Sense un diagnòstic clar. Però no se sentia bé. S’havia aprimat molt. Perdia capacitats físiques i cognitives.

La Marta no volia tornar a l’hospital comarcal. No veia clar que “sàpiguen què estant fent”. Volia anar a l’hospital de tercer nivell. Però el seu marit se sentia tan malament que no va voler anar tan lluny… i van tornar a urgències del comarcal.

La mirada oberta

És la primera visita amb el Muhammad. Ve acompanyat d’un company de pis que fa de traductor. Comença a explicar el motiu de consulta i llavors li dic que ja en parlarem, però que com que és la primera visita amb mi, abans li faré unes preguntes per tenir informació. Ve del Pakistan. Li pregunto quant temps fa que viu aquí i respon que uns 7 o 8 mesos. Li pregunto després si va venir directament o bé si va passar per algun lloc abans. Sembla que no entén la meva pregunta. Preciso si va venir en avió, callo per donar-li temps. Llavors el company, que tampoc és que s’expressi gaire bé en castellà, em diu que no va venir en avió, que va ser un viatge llarg, que va haver de travessar muntanyes, que va haver de menjar el que trobava, que va haver de navegar en embarcacions precàries… Que va ser molt dur. Em diu que, fa poc, catorze nois de la seva zona van morir ofegats en un naufragi.

Silenci.

Honestament…

L’Antoni ve a explicar-me què li han dit els “especialistes” de la seva mútua a qui ha consultat darrerament. Li agrada que jo estigui al dia de les seves coses…

El pneumòleg (el visita fa anys pel seu “asma”), després de fer-li fins i tot una TC (?) li ha dit que està igual. Però que si es refreda i la seva expectoració es fa verda… que no esperi! Que prengui de seguida un antibiòtic de nova generació: el darrer que ha sortit al mercat.

Fer puntes de coixí

La Neus ha anat al traumatòleg privat.

Li ha prescrit celecoxib 200 mg. Ve perquè “li passi” la recepta. És un medicament massa car per al seu nivell adquisitiu.

A la Neus li fan mal les dues mans i els dos colzes. Assenyala la zona de la tabaquera anatòmica. I els epicòndils.

Treballa cuidant persones dependents. Ha d’aixecar-los del llit, de la cadira… Dutxar-los. Fer les transferències de la cadira al llit, del llit a la cadira…

Té una tendinitis, queda ben clar. Un medicament antiinflamatori li pot anar bé… Sempre que deixi de forçar les seves articulacions, és clar.

Si el traumatòleg vol indicar un antiinflamatori… Perquè no prescriu un dels antics, ben coneguts, de seguretat més alta (tot i que cap antiinflamatori és segur) i barats?

Què fa que recomani un medicament que no té cap avantatge sobre els recomanats i que, a més, és molt més car?

Potser no té prou informació? D’on treu la que té? Del comercial del laboratori? Si és així, difícilment tindrà informació objectiva…

No vull ni pensar que el problema no és la informació incompleta o esbiaixada, sinó d’altres conflictes d’interès, com el finançament de les despeses per anar a congressos, jornades, aperitius, dinars, sopars…

I jo… Què li dic a la Neus? Com explico que no “li passo” la recepta, i que li recomano que prengui naproxèn o ibuprofèn, sense deixar en evidència al traumatòleg?

Sort que els metges de capçalera hem aprés a fer puntes de coixí!

En Pere no ho veu clar

En Pere té una cardiopatia isquèmica crònica, sense símptomes ni complicacions fa anys.

Pren atorvastatina 80, aas 100 i bisoprolol 10. No ha tornat a tenir dolors precordials des que va tenir l’infart, fa 8 anys.

El visitem cada any, li fem l’ECG, li demanem les anàlisis, li controlem la TA, el pes, els símptomes…

La incertesa d’un dia qualsevol a la consulta

Quatre o cinc persones amb clínica de febreta, odinofàgia i/o tos amb o sense moc. Explicar la diferència entre un refredat i la grip, la faringitis i l’amigdalitis pultàcia. Explicar que res és del tot segur, però que el més prudent és esperar i no donar antibiòtic. Transmetre seguretat en la indefinició.

Les dues dones amb lumbàlgia, sense altra clínica. La poca utilitat de la radiografia. “Però…, com sabem segur el que tinc…?” No sempre cal saber “el que tinc” amb exactitud…

Com li explico?

Plorant a la consulta, la Carme m’explica que fa 40 anys que pren un medicament perquè va tenir una paràlisis facial en un embaràs. Li van fer proves, la van veure diferents neuròlegs… Finalment, quan van veure que no es recuperava, li van prescriure un medicament d’eficàcia no demostrada (tant, que fa temps que ni està finançat pel SNS…), dient-li que l’hauria de prendre “de per vida”.

Es va quedar amb la paràlisis residual.

Qüestió de fe

Estic auscultant els pulmons d’una dona de 40 anys quan veig que té unes taques a la pell. Li pregunto si se n’ha adonat i em diu que sí, que ja ha anat a un naturista i li ha dit que les taques eren a causa que s’havia quedat sense flora intestinal i baixa de defenses. Ja estava en tractament amb tres productes diferents, tots “naturals”. Miro amb atenció les taques i veig que és una pitiriasi rosada i així li explico.

Ahir infart, avui trànsit

Duem una setmana mogudeta. Un malat en fase terminal, dues altes postquirúrgiques amb cures complicades, les visites habituals… Acabem cada dia tard, amb feines administratives pendents per l’endemà. Ahir, cap a la una, va venir a visitar-se en Joan, amb cita prèvia. Deia que estava refredat des de feia dies i li feia mal el pit. Preguntant, el dolor no te característiques anginoses, però al auscultar-lo aprecio una taquicàrdia, que un cop mesurada és de 160 x’. Canvi de xip ràpid. Passo al box d’urgències, aviso la infermera; fa ECG que revela flutter auricular i elevació de segment ST. Li dic al malalt que no se’n pot anar a