De botigues

Soc a la farmàcia. M’està atenent un jove que porta una tarja que l’identifica com a farmacèutic. Al taulell del costat, una persona demana: – dona’m diclofenac en pastilles. No porta cap recepta. La venedora li diu: – També en tenim en supositoris. Fa efecte molt aviat… Miro al farmacèutic, que està retallant els justificants dels meus medicaments. Resta impertèrrit.

Perdonin, vaig amb una hora de retard!

Primer dia de feina després de les vacances d’estiu. Vinc amb ganes.

8:00h: Obro l’e-cap. Entro en la meva agenda del dia per intentar organitzar-me el matí:
31 cites prèvies (cadascuna de 7 minuts), 2 visites telefòniques i 5 e-consultes. Em veig amb força: avui puc amb tot!

8:30h: Primera visita. La Mercè està en un moment vital difícil. Després de 41 anys al peu del canó, sembla que ha de tancar la botiga de tota la vida. Aquest any es jubila. Fa mesos que ve a consulta per molts símptomes variats. Avui em confessa que creu que tenen relació amb la jubilació. No se’n fa a la idea. Parlem de recursos, emocions, famílies, projectes de vida…21 minuts de consulta. No passa res. Acaba de començar el dia.

Surto a cridar el següent.

En José és cardiòpata.

Honestament…

L’Antoni ve a explicar-me què li han dit els “especialistes” de la seva mútua a qui ha consultat darrerament. Li agrada que jo estigui al dia de les seves coses…

El pneumòleg (el visita fa anys pel seu “asma”), després de fer-li fins i tot una TC (?) li ha dit que està igual. Però que si es refreda i la seva expectoració es fa verda… que no esperi! Que prengui de seguida un antibiòtic de nova generació: el darrer que ha sortit al mercat.

Fer puntes de coixí

La Neus ha anat al traumatòleg privat.

Li ha prescrit celecoxib 200 mg. Ve perquè “li passi” la recepta. És un medicament massa car per al seu nivell adquisitiu.

A la Neus li fan mal les dues mans i els dos colzes. Assenyala la zona de la tabaquera anatòmica. I els epicòndils.

Treballa cuidant persones dependents. Ha d’aixecar-los del llit, de la cadira… Dutxar-los. Fer les transferències de la cadira al llit, del llit a la cadira…

Té una tendinitis, queda ben clar. Un medicament antiinflamatori li pot anar bé… Sempre que deixi de forçar les seves articulacions, és clar.

Si el traumatòleg vol indicar un antiinflamatori… Perquè no prescriu un dels antics, ben coneguts, de seguretat més alta (tot i que cap antiinflamatori és segur) i barats?

Què fa que recomani un medicament que no té cap avantatge sobre els recomanats i que, a més, és molt més car?

Potser no té prou informació? D’on treu la que té? Del comercial del laboratori? Si és així, difícilment tindrà informació objectiva…

No vull ni pensar que el problema no és la informació incompleta o esbiaixada, sinó d’altres conflictes d’interès, com el finançament de les despeses per anar a congressos, jornades, aperitius, dinars, sopars…

I jo… Què li dic a la Neus? Com explico que no “li passo” la recepta, i que li recomano que prengui naproxèn o ibuprofèn, sense deixar en evidència al traumatòleg?

Sort que els metges de capçalera hem aprés a fer puntes de coixí!

Receptes del trauma privat

La Maria i en Pere sempre han tingut la seva assegurança de salut privat, des que els treballadors del camp no tenien assegurança pública. L’han conservat. Hi confien.

Avui venen perquè “els faci les receptes” del traumatòleg…

Prescriure

Fa més de 30 anys que treballo a l’atenció primària. Sempre compartint pacients amb un/a professional d’infermeria, en un Equip d’Atenció Primària on hi ha altres metges…

He compartit pacients amb diferents infermers/res. Alguns/es, amb coneixements, habilitats i actituds mediocres, a qui mai he confiat / delegat la prescripció de medicaments.

La farmàcia

Porto alguns anys exercint la medicina. N’he vist de bastants colors però una de les coses que m’han xocat més ha estat aquest consell televisiu que es veu al final dels anuncis comercials televisius.

Penso que en el consell no es fa diferenciació entre la persona que despatxa a la farmàcia i el llicenciat en farmàcia. Amb tota seguretat el llicenciat, com es diu vulgarment, en sap un pou; els seus estudis l’avalen. També estic convençut que el senyor o senyora que despatxa a la farmàcia, ha rebut els coneixements necessaris per realitzar la tasca que fa. Tot i així, hi ha coses que vistes des d’un consultori xoquen…Tot seguit ho intento explicar.

Com li explico?

Plorant a la consulta, la Carme m’explica que fa 40 anys que pren un medicament perquè va tenir una paràlisis facial en un embaràs. Li van fer proves, la van veure diferents neuròlegs… Finalment, quan van veure que no es recuperava, li van prescriure un medicament d’eficàcia no demostrada (tant, que fa temps que ni està finançat pel SNS…), dient-li que l’hauria de prendre “de per vida”.

Es va quedar amb la paràlisis residual.

Creguts! Volem saber de tot

La Neus acaba de fer un mes. Els seus pares l’estimen i la cuiden tant com saben. Durant els primers dies s’atabalen, a vegades, amb petites coses. És natural. Reclamen ajut i orientació de familiars i professionals.

Els van dir que la nena ha de dormir de costat, que li han de netejar la ferida del melic amb aigua (la llevadora a la sala de parts) o amb alcohol (la infermera de l’hospital). En el primer control de pes, una infermera assenyada els diu que ja està bé que hagin deixat de netejar-lo amb alcohol (fa dies que va caure el melic i la ferida està molt bé) i que si la nena dorm panxa enlaire i està còmoda, està molt bé.