Sembla que ets sents més segura

Parlo per telèfon amb la Maria. 86 anys. Donada d’alta de l’hospital fa 8 dies per una pneumònia COVID19. Ha estat 10 dies ingressada. Des de l’alta, li he trucat a dies alterns.

Es troba bé. Sense febre ni ofec. Li han recomanat aïllament 14 dies. Ho compleix rigorosament. El seu marit, de 87 anys portador de dues pròtesis de genoll i amb una rizartrosi severa es fa càrrec de cuidar-la. Té fills. Però ja veus, no els agrada molestar.

Són una parella que més aviat peca de prudent a l’hora de consultar. Tampoc els agrada donar-nos feina.

Quin privilegi!

Fa 3 setmanes que la Montserrat va sortir d’alta del sociosanitari on va anar a parar per la fractura del seu fèmur, de 85 anys.

Avui és la tercera visita al seu domicili, on malviu amb la seva germana Anna, de 83 anys, que li fa alhora de mare i que fins ara era, suposadament,  la nostra “cuidadora principal”.

La Montserrat va amb caminador per casa i porta bolquer des de l’ingrés. El gosset que les cuida no pot sortir al carrer perquè ningú no el pot treure. Viuen en un edifici d’un carrer angoixant d’un barri complicat, sense ascensor, amb escales traïdores, on la policia sembla que  hi entra sovint buscant traficants,

Morir a l’hospital en cap de setmana

“Llavors, doctora… de què ha mort el meu marit?”

La Marta està en xoc. En Jordi, de 76 anys, va morir un diumenge en una planta de l’hospital.

Va anar a urgències per malestar general. Ja portava temps  que es trobava malament. Amb febre, pèrdua de pes. Havia estat ingressat dues vegades. L’havien tractat amb antibiòtics com si fos una infecció generalitzada. Sense un diagnòstic clar. Però no se sentia bé. S’havia aprimat molt. Perdia capacitats físiques i cognitives.

La Marta no volia tornar a l’hospital comarcal. No veia clar que “sàpiguen què estant fent”. Volia anar a l’hospital de tercer nivell. Però el seu marit se sentia tan malament que no va voler anar tan lluny… i van tornar a urgències del comarcal.

Què s’aprèn en un domicili?

La Pepi és una pacient hiperfreqüentadora: ve molt a la meva consulta.

Només fa 7 mesos que estic en aquest CAP però a ella ja la conec força: 2 o 3 cops al mes ve a consulta i sovint fa demandes d’atenció telefònica.

La Pepi té 81 anys i, entre altres malalties, pateix una insuficiència cardíaca classe funcional III-IV (és a dir, està força limitada en la seva vida diària perquè s’ofega amb petits esforços)

Està casada i alguna vegada (poques) ha vingut amb el seu home a consulta. Encara no tinc clar si té fills.

En els darrers 5 mesos ha fet 2 ingressos hospitalaris per descompensació de la seva malaltia: l’han atès a molts serveis d’urgències i sovint no ha estat possible controlar els símptomes amb la medicació a domicili i ha hagut de reingressar.

Desesperació

La Rosa ha vingut a la consulta pels resultats analítics de la seva mare, a qui atenem en el seu domicili. La mare ens ha autoritzat a donar-li els resultats.

La Rosa viu a 30 km. Té dos germans que viuen al poble i uns altres dos que viuen en altres pobles. A menys distància que ella. Però tots “són homes”. Ella és la que se’n fa càrrec de quasi tot allò relacionat amb la salut de la seva mare.

Ja ho va fer amb el seu pare, que va morir fa un parell d’anys després de llarg temps de malaltia crònica complexa amb ingressos i reingressos a l’hospital.

La Rosa ja va haver d’afrontar l’actitud de la seva mare, que deia no necessitar ajuda, i “l’absència” dels seus germans, que no veien allò que no els convenia veure.

L’alta

Divendres ens vam assabentar que donarien l’alta a un pacient de la nostra UBA després de sis mesos d’ingrés.
Es tracta d’en Jaume, un senyor de 61 anys que vivia sol en una habitació mal ventilada i estreta, en un pis compartit amb una família amb qui no té cap mena de vincle, en un 5è pis sense ascensor d’un barri perifèric. Sabem que tenia fills, però no els vam conèixer mai, ell no hi tenia cap mena de relació. Era fumador, tenia una cardiopatia isquèmica i també problemes greus amb l’alcohol, amb una desnutrició proteica i una hepatopatia crònica. Passava temporades llargues sense venir, apareixia a fer-se cures. Un dia va presentar una cel·lulitis amb febre alta i hipotensió. El vam enviar a l’hospital, on ha estat ingressat tot aquest temps, de l’hospital a un centre sociosanitari i viceversa, patint amputacions successives a ambdues cames. El darrer mes havia estat ingressat en una unitat de convalescència.

A l’hospital, qui és el metge referent?

La Maria ha estat ingressada a una planta quirúrgica de l’hospital tres dies, després d’una intervenció d’una hèrnia engonal programada.

És diabètica, hipertensa i hipotiroïdal. Està en tractament amb metformina, enalapril i tiroxina.

M’explica que a l’hospital ha estat “molt malament”…

Trastorn límit

La Clara pateix un trastorn límit de personalitat. A més, consumeix diferents drogues, legals i il·legals. Té tres fills de diferents parelles, dels quals li han retirat la custòdia. Viu amb la mare, que fent veure que la cuida, li proporciona alcohol… Legalment competent, és clar.

Tot i que està en seguiment pels dispositius de Salut Mental, no sembla que es prengui la medicació que li prescriuen… De fet, no té cap mena d’ingrés, així que… Em pregunto… d’on pot treure diners per pagar la medicació? 

Porta d’entrada: el capçalera o les urgències…?

L’avi portava unes mesos amb una síndrome tòxica. A més explicava diarrea intermitent i un dolor abdominal mal localitzat i poc definit. No era persona de queixar-se per no res. A l’exploració no destacava res, excepte el lleu emmagriment. L’hemograma era normal.

Vaig decidir proposar colonoscòpia preferent pensant que calia descartar neoplàsia de colon com a causa més probable del quadre clínic. L’internista que les programa em va comentar per correu-e que preferia iniciar l’estudi per un TAC abdominal. Era discutible, però li vaig comentar que endavant. Desgraciadament van passar els dies, es va ajornar el TAC i quan es va practicar (uns 15 dies) l’avi havia empitjorat: tenia nàusees i vòmits i el dolor abdominal s’anava centrant a l’epigastri.

Model de crònics: era això? / Títol alternatiu (una mica sacrilegi, però): No era això, companys, no era això.

La Maria té 89 anys. La conec des de fa 8 i durant els darrers 5 l’he atesa majoritàriament al seu domicili, tot i que de vegades els fills poden portar-la al CAP. És una dona amb molt caràcter i tot el clan familiar gira entorn d’ella.

La Maria és una pacient crònica complexa, com la majoria dels meus pacients que arriben a la seva edat i tants pacients del meu cupo que amb “normalitat” atenc i he atès sempre, intentant abordar de la millor manera possible la seva complexitat bio-psico-social. Tot això cercant d’utilitzar de forma adient els recursos públics i tractant d’evitar una sobremedicalització innecessària i iatrogènica.