Porta d’entrada: el capçalera o les urgències…?

L’avi portava unes mesos amb una síndrome tòxica. A més explicava diarrea intermitent i un dolor abdominal mal localitzat i poc definit. No era persona de queixar-se per no res. A l’exploració no destacava res, excepte el lleu emmagriment. L’hemograma era normal.

Vaig decidir proposar colonoscòpia preferent pensant que calia descartar neoplàsia de colon com a causa més probable del quadre clínic. L’internista que les programa em va comentar per correu-e que preferia iniciar l’estudi per un TAC abdominal. Era discutible, però li vaig comentar que endavant. Desgraciadament van passar els dies, es va ajornar el TAC i quan es va practicar (uns 15 dies) l’avi havia empitjorat: tenia nàusees i vòmits i el dolor abdominal s’anava centrant a l’epigastri.

Vaig demanar a l’internista que accelerés la interpretació del TAC. La vàrem tenir en 4 dies i es detectava un engruiximent de duodè sospitós de neoplàsia. L’internista em va comentar la programació d’una endoscòpia digestiva alta. Em va semblar bé, però li vaig dir que calia accelerar-ho (o si ho preferia, ingressar el pacient) ja que l’avi tenia dificultats greus per la ingesta: pràcticament vomitava tot el que menjava.

Als dos dies la família va decidir consultar en un centre privat. Li van programar l’endoscòpia al cap de dos dies més.

Vaig comentar la situació a l’internista demanant que acceleréssim les actuacions davant la pràctica impossibilitat per ingerir de l’avi; li vaig plantejar la possibilitat d’ingrés, tot comentant el risc que el pacient acabés a urgències de l’hospital. Em va comentar que ja programava estudi del cas en el proper comitè oncològic (dos dies després).

Mentrestant, l’endoscòpia feta en un centre privat va confirmar obstrucció duodenal per formació neoplàsica. L’avi va acabar a urgències de l’hospital. La decisió del metge de guàrdia va ser inapel·lable: ingrés. Les meves propostes reiterades, no.

Ho podíem haver evitat, oi…?