Cuidadores

Anem a veure en Paco i la Juani a casa seva. Dues persones amb més de 10 malalties cròniques cadascun, que prenen entre tots dos més de 15 medicaments. Fa 70 anys que estan junts, des de la seva infantesa en un cortijo d’Andalusia. Han treballat tota la vida. Han criat 5 fills i 7 nets. Ara, en Paco, hemiplègic, no es pot valdre per ell mateix. Necessita ajuda per tot. La Juana, cardiòpata, és la cuidadora principal. La Juani, tan malalta, tan fràgil! Continua llegint

Anuncis

A la meva iaia no la toco

Obro la porta de la consulta.

Entra la Michelle.

-“Quant de temps sense veure’ns, doctora!”-m’aixeco i ens abracem. La Michelle té un somriure ample i sincer. És càlida tota ella.

La Michelle és dominicana. Té 56 anys

-”Quant de temps sense veure’t, Michelle!”

-Sí, doctora. He estat al meu país. El meu germà es va posar malalt i vaig anar a cuidar-lo. I m’ha passat una cosa molt grossa en tornar a Espanya”

Comencem la visita que ja veig que serà llarga. Els caribenys viuen la vida de forma pausada, es prenen el seu temps per contextualitzar i explicar les coses. Escoltar a la Michelle és narrativa en majúscules.

Fa 9 anys que la Michelle cuida la Nora. La Nora té 93 anys. Viuen les 2 juntes des que va morir l’Antònia.

La Michelle era abans la cuidadora de l’Antònia que era una dona que vivia a Madrid. Va estar cuidant-la 6 anys. Quan va morir, un dels gendres de l’Antònia va proposar-li a la Michelle venir a cuidar a la seva mare (la Nora) a Barcelona. La Michelle va acceptar. D’això ja fa 9 anys. Continua llegint

Comiats en 12 minuts

En Miquel i la Rosa venen a la consulta després que el neuròleg ha visitat en Miquel fa uns dies. Ja fa temps que la Rosa veia que la conducta i la memòria del Miquel no anaven alhora. Des de la jubilació, no feia cap activitat i no mostrava interès per res. En Miquel no hi donava importància. Deia que ja havia fet prou coses a la vida.

Fa 30 anys havien perdut un fill en accident de cotxe. Sempre que en parlàvem a la consulta amb la Rosa al Miquel li pujaven les llàgrimes als ulls. Però mai no en parlava. Es limitava a baixar el cap i perdre’s en els seus pensaments. Continua llegint

Quan es jubila “la teva metgessa”

Avui he fet l’agenda de la consulta de la Dra. Porta, que es va jubilar fa un any. Havia estat en el mateix lloc de treball, atenent a les mateixes famílies, a les mateixes persones… més de 30 anys.

En el seu lloc, una metgessa que acaba de completar l’especialitat de medicina de família. Continua llegint

Desesperació

La Rosa ha vingut a la consulta pels resultats analítics de la seva mare, a qui atenem en el seu domicili. La mare ens ha autoritzat a donar-li els resultats.

La Rosa viu a 30 km. Té dos germans que viuen al poble i uns altres dos que viuen en altres pobles. A menys distància que ella. Però tots “són homes”. Ella és la que se’n fa càrrec de quasi tot allò relacionat amb la salut de la seva mare.

Ja ho va fer amb el seu pare, que va morir fa un parell d’anys després de llarg temps de malaltia crònica complexa amb ingressos i reingressos a l’hospital.

La Rosa ja va haver d’afrontar l’actitud de la seva mare, que deia no necessitar ajuda, i “l’absència” dels seus germans, que no veien allò que no els convenia veure. Continua llegint

Perdonin, vaig amb una hora de retard!

Primer dia de feina després de les vacances d’estiu. Vinc amb ganes.

8:00h: Obro l’e-cap. Entro en la meva agenda del dia per intentar organitzar-me el matí:
31 cites prèvies (cadascuna de 7 minuts), 2 visites telefòniques i 5 e-consultes. Em veig amb força: avui puc amb tot!

8:30h: Primera visita. La Mercè està en un moment vital difícil. Després de 41 anys al peu del canó, sembla que ha de tancar la botiga de tota la vida. Aquest any es jubila. Fa mesos que ve a consulta per molts símptomes variats. Avui em confessa que creu que tenen relació amb la jubilació. No se’n fa a la idea. Parlem de recursos, emocions, famílies, projectes de vida…21 minuts de consulta. No passa res. Acaba de començar el dia.

Surto a cridar el següent.

En José és cardiòpata. Continua llegint

L’últim bastió

Doctora, deixi’m que li expliqui:

Treballo en una oficina bancària. D’ençà que va iniciar-se la crisi, l’empresa a la qual pertanyo ha tancat 165 oficines a Catalunya. El meu “jefe”, és “jefe” de tres oficines. Jo estic de cara al públic i es fan unes cues enormes. En aquesta feina, no tinc suport. Alguns dels companys que estan de cara al públic com jo, no han aguantat més la pressió i han hagut d’agafar la baixa. No ens substitueixen si faltem. Així que la feina dels que falten, l’assumim els que quedem. Fa uns dies vaig haver de sortir al carrer mentre atenia un client perquè no podia respirar. Em vaig apartar de l’entrada, perquè no em veiessin els clients, i em vaig posar a plorar. No podia parar. Una companya va sortir a buscar-me i em va dir: Rut, no pots seguir així. Ves al metge. Continua llegint