El més calent és a l’aigüera

A mig matí la Maria entra a la consulta. S’ha programat per internet i ha escrit: “mal al pit” com motiu de consulta.

Havia anat dos dies a urgències de l’hospital per dolor epigàstric i retroesternal. Feia uns mesos portava un baló gàstric. Li van fer radiografies, electrocardiogrames, analítiques… La va veure un cirurgià…  

Tot això jo ho havia llegit als informes d’alta. És allò que faig a primera hora del matí, quan encara no hem obert.

Bon dia, Maria, com va?  

La Maria seu i es posa a plorar. Plora una estona i després demana disculpes. Diu: “tot va malament, potser hauré de tancar l’empresa, ens estem separant amb en Josep, el nen està molt rebel…”

Després d’uns 40 minuts (en tenia 12 programats) acabo explicant com fer respiracions, fent una

IT i recomanant un psicòleg privat. Per sort, la Maria encara s’ho pot permetre.  

El psicòleg de l’equip de salut mental del nostre EAP té una demora de mesos. I el “referent de benestar emocional de la comunitat” no fa visites individuals. De fet, encara està valorant quins grups ha de fer.

I entretant, les persones que ho necessiten…

Pena

Torno de vacances. Quan arribo, l’administratiu el primer que em diu és: – Ha mort l’Eugènia. Va venir a dir-nos-ho en Paco. Plorant al taulell, pobre. L’Eugènia era una pacient crònica molt i molt complexa. Amb una malaltia “rara”, d’aquelles que segueixen a l’hospital fins que el pacient ja està tant i tan complicat que farien falta molts especialistes per “controlar-la”. Així que, amb l’argument que és molt complicat que es desplaci, recomanen seguiment pel metge de família. Ens veiem, feia temps, gairebé cada setmana. Prenia 21 medicaments diferents. En Paco la cuidava com si fos una flor. Amb amor, ocupació, preocupació. Ella era molt positiva. Afrontava amb humor la seva situació. No deixava de fer les activitats que podia. Per Nadal ens va portar un pastís de xocolata. Ja no el va fer ella, com solia. No va poder. El va fer el Paco amb les seves instruccions. I va ser tan bo com cada Nadal. Va morir a casa, de matinada. En Paco va trucar a emergències. Quan vam arribar, ja era morta. Quan entra en Paco a la consulta ens abracem sense dir res. M’explica les circumstàncies de la mort de l’Eugènia. I tot allò que ell va fer. I com la va abraçar mentre esperava l’ajuda del SEM. Al cap d’una estona de silenci, em diu: – Gràcies per tot. Ella t’apreciava molt. I jo també. I se’n va plorant.

Pep, que no entri ningú a la consulta encara. Els 10 minuts de l’agenda no són prou per processar aquesta pena.

Podem parlar?

Les urgències “respi” del CAP d’aquesta sisena onada estan essent una feina monòtona que ens fa replantejar-nos el sentit de la mateixa. Pacient rere pacient, amb simptomatologia lleu, al qual li fas les mateixes preguntes i per als qui cal seguir el mateix procediment. Això, juntament amb la pressió assistencial produïda pel gran volum de persones que estem visitant aquest dies, fa que la nostra capacitat d’atenció disminueixi i la possibilitat que apareguin errors augmenti.

És ja mig matí i passo el següent, com acostumo a fer, em presento com la infermera de guàrdia i el convido a asseure’s. El pacient em reconeix i s’alegra de veure’m: “ ai, que bé, diu, ja em va visitar vostè divendres passat!” . Assenteixo amb el cap i li somric per sota de la mascareta (el cert és que jo no me’n recordo d’ell).

Començo l’anamnesi: quin és el motiu de consulta?… Des de quan té aquests símptomes?… Ha estat en contacte amb alguna persona que sigui positiva per a coronavirus?…etc…etc… tot seguint el protocol.

Quan arribo a interrogar pel cansament em diu que sí, que està cansat i que ell no és així, que és molt actiu i que no sap perquè està tan cansat (totes les proves que li vam fer la visita passada van sortir negatives, TAR i PCR). Que és un cansament estrany, que no vol anar a treballar i que a ell li agrada la seva feina.

I em pregunta si podem parlar. Es clar, li dic, al mateix temps que deixo d’escriure a l’ordinador  i m’aixeco per asseure’m al seu costat. Llavors comença tot, el plor, l’angoixa, el relat d’una persona que no sap què fer amb la seva vida amb 26 anys tot i tenir feina i casa i parella com ell mateix em diu. L’escolto. I m’explica la seva infància, les dificultats, l’entorn en què va créixer i que va poder abandonar. I ho torna a dir: “no sé què fer amb la meva vida” . I ell no ho sap, però em venen ganes de plorar també, perquè m’emociona veure com de fàcil és, dues vegades, tan sols ha necessitat veure dues vegades a la mateixa persona per poder explicar-li tot el que li passa i demanar ajuda. I la visita em ressitua. No baixis la guàrdia, em dic. Les necessitats de la població hi són. No tot és Covid, inclús quan a priori tot faci pensar que sí.

Emocions fortes

Acabo amb més d’una hora de retard i això que han faltat set persones. Com que torno de vacances hi ha visites agafades amb antelació i quan passa això falla més gent. O ja es troben bé o s’han oblidat de la visita.

Com pot ser que hagi acumulat tant retard? Repasso mentalment la llista. M’ha vingut a veure el José Antonio. Ja ha superat l’any de baixa laboral i no ha de recollir els comunicats, però em vol explicar com ha passat l’estiu. Està content perquè ha pogut estar amb el seu fill, que viu amb la mare i que durant el curs quasi no veu. Sembla que la llum al final del túnel de la greu depressió que ha patit brilla cada cop amb més força.

Cuidadores

Anem a veure en Paco i la Juani a casa seva. Dues persones amb més de 10 malalties cròniques cadascun, que prenen entre tots dos més de 15 medicaments. Fa 70 anys que estan junts, des de la seva infantesa en un cortijo d’Andalusia. Han treballat tota la vida. Han criat 5 fills i 7 nets. Ara, en Paco, hemiplègic, no es pot valdre per ell mateix. Necessita ajuda per tot. La Juana, cardiòpata, és la cuidadora principal. La Juani, tan malalta, tan fràgil!

A la meva iaia no la toco

Obro la porta de la consulta.

Entra la Michelle.

-“Quant de temps sense veure’ns, doctora!”-m’aixeco i ens abracem. La Michelle té un somriure ample i sincer. És càlida tota ella.

La Michelle és dominicana. Té 56 anys

-”Quant de temps sense veure’t, Michelle!”

-Sí, doctora. He estat al meu país. El meu germà es va posar malalt i vaig anar a cuidar-lo. I m’ha passat una cosa molt grossa en tornar a Espanya”

Comencem la visita que ja veig que serà llarga. Els caribenys viuen la vida de forma pausada, es prenen el seu temps per contextualitzar i explicar les coses. Escoltar a la Michelle és narrativa en majúscules.

Fa 9 anys que la Michelle cuida la Nora. La Nora té 93 anys. Viuen les 2 juntes des que va morir l’Antònia.

La Michelle era abans la cuidadora de l’Antònia que era una dona que vivia a Madrid. Va estar cuidant-la 6 anys. Quan va morir, un dels gendres de l’Antònia va proposar-li a la Michelle venir a cuidar a la seva mare (la Nora) a Barcelona. La Michelle va acceptar. D’això ja fa 9 anys.

Comiats en 12 minuts

En Miquel i la Rosa venen a la consulta després que el neuròleg ha visitat en Miquel fa uns dies. Ja fa temps que la Rosa veia que la conducta i la memòria del Miquel no anaven alhora. Des de la jubilació, no feia cap activitat i no mostrava interès per res. En Miquel no hi donava importància. Deia que ja havia fet prou coses a la vida.

Fa 30 anys havien perdut un fill en accident de cotxe. Sempre que en parlàvem a la consulta amb la Rosa al Miquel li pujaven les llàgrimes als ulls. Però mai no en parlava. Es limitava a baixar el cap i perdre’s en els seus pensaments.

Quan es jubila “la teva metgessa”

Avui he fet l’agenda de la consulta de la Dra. Porta, que es va jubilar fa un any. Havia estat en el mateix lloc de treball, atenent a les mateixes famílies, a les mateixes persones… més de 30 anys.

En el seu lloc, una metgessa que acaba de completar l’especialitat de medicina de família.

Desesperació

La Rosa ha vingut a la consulta pels resultats analítics de la seva mare, a qui atenem en el seu domicili. La mare ens ha autoritzat a donar-li els resultats.

La Rosa viu a 30 km. Té dos germans que viuen al poble i uns altres dos que viuen en altres pobles. A menys distància que ella. Però tots “són homes”. Ella és la que se’n fa càrrec de quasi tot allò relacionat amb la salut de la seva mare.

Ja ho va fer amb el seu pare, que va morir fa un parell d’anys després de llarg temps de malaltia crònica complexa amb ingressos i reingressos a l’hospital.

La Rosa ja va haver d’afrontar l’actitud de la seva mare, que deia no necessitar ajuda, i “l’absència” dels seus germans, que no veien allò que no els convenia veure.

Perdonin, vaig amb una hora de retard!

Primer dia de feina després de les vacances d’estiu. Vinc amb ganes.

8:00h: Obro l’e-cap. Entro en la meva agenda del dia per intentar organitzar-me el matí:
31 cites prèvies (cadascuna de 7 minuts), 2 visites telefòniques i 5 e-consultes. Em veig amb força: avui puc amb tot!

8:30h: Primera visita. La Mercè està en un moment vital difícil. Després de 41 anys al peu del canó, sembla que ha de tancar la botiga de tota la vida. Aquest any es jubila. Fa mesos que ve a consulta per molts símptomes variats. Avui em confessa que creu que tenen relació amb la jubilació. No se’n fa a la idea. Parlem de recursos, emocions, famílies, projectes de vida…21 minuts de consulta. No passa res. Acaba de començar el dia.

Surto a cridar el següent.

En José és cardiòpata.