No vull deixar de recordar a totes aquelles persones que tenia assignades al meu cupo de pacients i aquest 2020 ens han deixat. Vivim en una societat tan ràpida que gairebé no ens permet recordar als morts. Vull recordar-les, tenir-les presents en la memòria. Perquè han format part de la meva vida durant molt de temps i m’han ensenyat molt de la seva manera de viure i dels seus valors.
Vull recordar el Pere (tots els noms són ficticis) que encara que tenia moltes malalties i dificultat per caminar (utilitzava la cadira de rodes) ens va deixar en qüestió d’unes hores. Tot just uns dies abans del confinament de març. Una febre que va començar al matí i al cap de poc va iniciar dificultat respiratòria. Quan van anar al domicili saturava a 90. Van derivar a urgències i no van poder ni fer placa de Rx perquè als 30 minuts d’estar a urgències va morir. Mai no es va saber si va ser Covid +.
També al Jordi que va ingressar al febrer a una residència perquè la filla no podia ja cuidar-lo. Tenia un Alzheimer i necessitava una persona constantment amb ell. Però era encantador, sempre que el visitava em deia coses maques i em donava les gràcies per tot, amable i alegre encara que a casa feia les mil i una. Va morir per una bronquitis a la residència, just al començament de la pandèmia.
La Josepa estava a punt de fer els 100 anys. Vivia sota el seu fill amb una dona remunerada que la cuidava de dia. El seu fill va fer un infart al gener i es va plantejar que la mare ingressés a la residència un temps. Al febrer va ingressar i a primers de març va morir. Es va refredar i en dos dies es va complicar tot.
Al Pep, amb el qual, les visites pel seguiment de la seva malaltia es convertien en debats filosòfics sobre la vida i la mort, sobre el què i el com. Una neo de pulmó amb metàstasis cerebrals va acabar amb la seva vida. Em deia “aquestes estones parlant amb tu, són la millor medicina”. I per a mi també Pep, ha estat un goig compartir els teus pensaments.
La Dolores va caure al carrer i es va trencar el fèmur. Era la cuidadora principal del seu marit. Va estar intervinguda i traslladada al sociosanitari. Allà es va contagiar de Covid i va morir sense els seus, amb el personal del centre que anaven amb els EPIs. Tota la família la plora.
El Quim es va trobar malament als 15 dies de començar el confinament. Vivia amb la dona. Van trucar al CAP dues vegades i van ser atesos per telèfon. No volia llevar-se perquè estava molt cansat. Finalment es va fer una visita a domicili i saturava a 87 amb una auscultació molt alterada. Es va derivar a urgències i als tres dies va morir a urgències. La dona va estar sense notícies d’ell durant 24 h. Trucava i trucava i ningú sabia res. Es sent culpable per haver-lo deixar sol a l’hospital.
El Pere era un gran fumador. Estava molt prim. Va venir perquè s’ofegava. Es va demanar Rx urgent i els radiòlegs ens van trucar per la gran massa que van veure. Van derivar a l’hospital i no va voler anar-hi. No volia que la dona ho sabés. Va deixar de venir al CAP. Moltes trucades per fer seguiment que rebutjava. La dona va venir a dir-nos que el seu marit estava malalt. Van anar al domicili i finalment va acceptar que l’ajudessin. Van fer el final de vida al domicili.
El Felip va venir de Sud-Amèrica fa 8 anys. Tenia molta patologia i el seu fill volia portar-lo del seu país perquè aquí la sanitat està millor. A l’abril em va trucar el seu fill perquè no volia menjar gens. S’havia aprimat molt. Vàrem fer una analítica on constataven una anèmia important. Vam parlar de demanar estudi per continuar investigant la causa de l’anèmia. Ell no volia. Va manifestar que el deixessin estar a casa tranquil, que era gran. A la setmana va morir a casa, amb els seus.
El Jaume va venir al maig d’urgències per un dolor a nivell costal dret. No va trobar al seu metge i la seva infermera i no es va esperar a ser atès, va marxar i va prendre calmants. Vivia sol, a pagès. Però sempre el recordaré amb aquella tendresa. Amb la mirada ens entenien. Quan va tornar a visitar-se, el dolor era més fort i en l’auscultació havia una hipofonesi important. Van demanar Rx urgent detectant una massa important en lòbul superior D. Contactem amb l’hospital i en un mes d’ingrés detecten neo pulmonar amb metàstasis òssies. A l’alta ens va demanar que volia morir a casa. Vam estar al seu costat fins al final.
El Ricard era originari de l’Europa de l’est. Vivia aquí amb la seva filla i la família. Quan venia a control de Sintrom, a vegades em portava floretes que agafava al camp. Li van diagnosticar una neo renal bilateral al gener. Portava dues urostomies. Va fer tractaments de quimioteràpia que no li va anar bé. Va morir a casa acompanyat de la seva filla i els seus nets.
El Josep va treballar de camioner fins a la seva jubilació, ara fa dos anys. Sempre li ha costat venir als controls de seguiment per la seva patologia crònica. Al maig el vaig trucar i vam demanar analítica de control. Vàrem trobar una anèmia important. La sang oculta en femta va ser positiva. Colonoscòpia: neo de colon. Calia intervenció quirúrgica. Durant l’ ingrés post intervenció va tenir una complicació, essent necessari intervenir de nou. Va morir al quiròfan.
El Paco va trucar d’urgències un dissabte. Portava uns dies que no es trobava bé, però tenia por d’anar a l’hospital. Tenia un dolor molt fort a nivell occipital, ara no ho podia aguantar. L’ambulància va arribar al domicili i en el camí a l’hospital va morir. Va fer una hemorràgia cerebral. La seva dona i els fills no van voler fer autòpsia. La dona ha plorat molt. Molts anys de convivència tots dos. Els fills no la deixen.
Ara fa un mes que ha mort l’Anna. Feia temps que patia una neo de coll d’úter amb moltes complicacions. Necessitava cures a domicili. Era molt jove, però semblava més gran. Havien planejat que la perruquera aniria a casa. Però no ha pogut ser. El seu fill l’ha cuidat amb molta delicadesa i tendresa.
Alguns han mort a casa, al seu llit, amb la seva família. Altres a l’hospital o a un centre sociosanitari o a la residència. Però tots han compartit amb mi part de la seva vida. Unes vides que vull recordar. Soc testimoni de les seves vides.
M'agrada S'està carregant...
Diaris de trinxera 