El refredat

Avui ha vingut la Teresa a la consulta. El motiu que ha dit als administratius era que estava molt refredada. Quan ha entrat, de seguida m’ha dit que no estava refredada, que volia parlar amb mi.

Aviat farà un any de la mort del seu marit, el Josep. Era un home encantador, massa jove per morir. Tots dos estaven molt units. Anaven junts a tot arreu. Ella el troba molt a faltar.

Ha agafat un sobre de la bossa i me’l ha donat dient

  • El  Josep sempre pensava en tu per Nadal i quan anaven a comprar algun detall per les nostres amistats, tu estaves present, ja ho saps. Ara que ell no hi és, no tinc ganes d’anar a comprar res, però vull regalar-te aquest número de loteria perquè sàpigues que sempre estaré molt agraïda per tot el que has fet per nosaltres i sobretot per ell.

I no he sabut què dir-li. Només una abraçada llarga i després hem començat a parlar del Josep, recordar-lo com era i com han estat de feliços amb una vida senzilla.

Gracies a la meva professió com infermera he pogut acompanyar a molta gent encantadora i preciosa en moments difícils. Moltes ja no hi són. És de les millors coses que m’ha passat a la vida. Compartir les dificultats de la vida dels altres és un privilegi que m’ajuda a poder gestionar i comprendre les meves. I no entenc el món sense aquesta solidaritat i estima als altres.

Traçats de vida d’una metgessa de família en un CAP semirural durant la pandèmia

A l’inici de la pandèmia, usar les pantalles protectores que s’entelen i no es veu res, i no entendre perquè altres companys i companyes no es queixen. Jo tampoc, no és moment per a queixes. Respirar quan algú de forma altruista ens fa arribar pantalles que tenen un topall al front i no s’entelen. Agraïda eternament. Aquell dia va ser un abans i un després.

Escriure de tant en tant a companys i companyes de professió que no veig, per compartir, acompanyar i acollir mútuament les vivències. No estem sols ni soles, però davant el pacient, amb l’EPI, i el virus desconegut, la incertesa sempre està present. Més que mai el propòsit és indispensable per no perdre el nord. 

Trobar a faltar a l’inici de la pandèmia i durant mesos la infermera amb la que treballo habitualment perquè l’han traslladat a atendre les residències. Al principi de la pandèmia em diu que a primera hora del dia ella i la metgessa preparen l’EPI amb bosses d’escombraries. Quan la veig està més prima. Té totes les virtuts que una infermera de família hauria de tenir. No ha perdut el seu somriure.

No puc anar a un domicili per seguiment de pacient en estat pal·liatiu que conec des del 2005 perquè estic a la consulta de pacients amb símptomes de covid. Una altra metgessa que no coneixia d’abans el pacient l’atén en aquests moments finals. La longitudinalitat, tan característica de la nostra especialitat, es va fondre en la reorganització que vam haver de fer d’un dia per l’altre.

És la llarga època en què els professionals sanitaris i sanitàries estem més estressats i estressades i que la població està més allunyada i desinformada. “On són els metges? A la sala no hi ha ningú. No vull que em truquin, vull que em visitin!”. Són les 13:00 hores i em queden 20 trucades per fer, d’aquí a que la companya que comença a visitar a les 15:00 arribi. Un altre dia que caldrà seguir trucant des de casa. He de manegar el millor possible la incertesa i citar per visita presencial quan calgui, sense acumular pacients a la sala. L’esforç silenciat de l’atenció primària. 

Vaig a esmorzar i entra mentrestant la dona de la neteja. Neteja les superfícies. Ha vist que em falten fulls de paper i me n’ha portat. Treballa al CAP des que vaig arribar al 2005. Quan es jubili es notarà molt que no hi és. Té cura dels petits detalls.

No hi ha límit a l’agenda dels metges i metgesses de família. Entre visites presencials, no presencials, domicilis, trucades i eConsultes, el número final de pacients que hem d’atendre és una barbaritat per un sol professional. Increment de risc d’errors, dificultat per conciliació familiar i lluita per mantenir el propòsit i continuar pensant que seguir exercint la professió val la pena. Vertigen, por, incertesa i soledat com acompanyants massa habituals.

Creuar-te al passadís amb una companya i saber per la mirada que no està sent un bon dia. Comentar-ho de pressa, treure-li ferro a la situació per continuar visitant amb la major empatia possible. Les energies hi ha dies que flaquegen i cal continuar aferrat al propòsit per seguir caminant.

Sentir que escridassen l’administrativa perquè la renovació d’una recepta electrònica no es fa al moment, o per demanar la targeta sanitària per confirmar la identitat. Trobar-la plorant a l’arxiu dient que no pot més. Sobrecàrrega de tots els i les professionals.

Trobades a la consulta amb pacients “diamant”, com jo els anomeno. Aquell o aquella pacient que en pocs minuts et regala una lliçó de vida per com està portant una situació difícil amb amor i entrega. Marxa de la consulta deixant-la impregnada de propòsit, i revifant-te d’un mal dia en un instant.

Mantenir viva la vocació en aquests temps, a prop de la utopia. 

I quan crèiem que venia un estiu millor, que aniríem incrementant el volum de visites presencials a l’atenció primària, i que les vacunes ens estaven ajudant per contenir aquesta pandèmia, torna a revifar amb un increment de casos en joves com no havíem vist abans. Venen corbes de nou en una carretera ja desgastada, amb professionals cansats i cansades i sense senyalització de cap a on anem.

Arribar a casa, retrobar-te amb els teus i fer veure que tot va bé. Esperar que una abraçada t’aculli i agafar aire pel dia següent.

Vull recordar

No vull deixar de recordar a totes aquelles persones que tenia assignades al meu cupo de pacients i aquest 2020 ens han deixat. Vivim en una societat tan ràpida que gairebé no ens permet recordar als morts. Vull recordar-les, tenir-les presents en la memòria. Perquè han format part de la meva vida durant molt de temps i m’han ensenyat molt de la seva manera de viure i dels seus valors.

Vull recordar el Pere (tots els noms són ficticis) que encara que tenia moltes malalties i  dificultat per caminar (utilitzava la cadira de rodes) ens va deixar en qüestió d’unes hores. Tot just uns dies abans del confinament de març. Una febre que va començar al matí i al cap de poc va iniciar dificultat respiratòria. Quan van anar al domicili saturava a 90. Van derivar a urgències i no van poder ni fer placa de Rx perquè als 30 minuts d’estar a urgències va morir. Mai no es va saber si va ser Covid +.

També al Jordi que va ingressar al febrer a una residència perquè la filla no podia ja cuidar-lo. Tenia un Alzheimer i necessitava una persona constantment amb ell. Però era encantador, sempre que el visitava em deia coses maques i em donava les gràcies per tot, amable i alegre encara que a casa feia les mil i una. Va morir per una bronquitis a la residència, just al començament de la pandèmia.

La Josepa estava a punt de fer els 100 anys. Vivia sota el seu fill amb una dona remunerada que la cuidava de dia. El seu fill va fer un infart al gener i es va plantejar que la mare ingressés a la residència un temps. Al febrer va ingressar i a primers de març va morir. Es va refredar i en dos dies es va complicar tot.

Al Pep, amb el qual, les visites pel seguiment de la seva malaltia es convertien en debats filosòfics sobre la vida i la mort, sobre el què i el com. Una neo de pulmó amb metàstasis cerebrals va acabar amb la seva vida. Em deia “aquestes estones parlant amb tu, són la millor medicina”. I per a mi també Pep, ha estat un goig compartir els teus pensaments.

La Dolores va caure al carrer i es va trencar el fèmur. Era la cuidadora principal del seu marit. Va estar intervinguda i traslladada al sociosanitari. Allà es va contagiar de Covid i va morir sense els seus, amb el personal del centre que anaven amb els EPIs. Tota la família la plora.

El Quim es va trobar malament als 15 dies de començar el confinament. Vivia amb la dona. Van trucar al CAP dues vegades i van ser atesos per telèfon. No volia llevar-se perquè estava molt cansat. Finalment es va fer una visita a domicili i saturava a 87 amb  una auscultació molt alterada. Es va derivar a urgències i als tres dies va morir a urgències. La dona va estar sense notícies d’ell durant 24 h. Trucava i trucava i ningú sabia res. Es sent culpable per haver-lo deixar sol a l’hospital.

El Pere era un gran fumador. Estava molt prim. Va venir perquè s’ofegava. Es va demanar Rx urgent i els radiòlegs ens van trucar per la gran massa que van veure. Van derivar a l’hospital i no va voler anar-hi. No volia que la dona ho sabés. Va deixar de venir al CAP. Moltes trucades per fer seguiment que rebutjava. La dona va venir a dir-nos que el seu marit estava malalt. Van anar al domicili i finalment va acceptar que l’ajudessin. Van fer el final de vida al domicili.

El Felip va venir de Sud-Amèrica fa 8 anys. Tenia molta patologia i el seu fill volia portar-lo del seu país perquè aquí la sanitat està millor. A l’abril em va trucar el seu fill perquè no volia menjar gens. S’havia aprimat molt. Vàrem fer una analítica on constataven una anèmia important. Vam parlar de demanar estudi per continuar investigant la causa de l’anèmia. Ell no volia. Va manifestar que el deixessin estar a casa tranquil, que era gran. A la setmana va morir a casa, amb els seus.

El Jaume va venir al maig d’urgències per un dolor a nivell costal dret. No va trobar al seu metge i la seva infermera i no es va esperar a ser atès, va marxar i va prendre calmants. Vivia sol, a pagès. Però sempre el recordaré amb aquella tendresa. Amb la mirada ens entenien. Quan va tornar a visitar-se, el dolor era més fort i en l’auscultació havia una hipofonesi important. Van demanar Rx urgent detectant una massa important en lòbul superior D. Contactem amb l’hospital i en un mes d’ingrés detecten neo pulmonar amb metàstasis òssies. A l’alta ens va demanar que volia morir a casa. Vam estar al seu costat fins al final.

El Ricard era originari de l’Europa de l’est. Vivia aquí amb la seva filla i la família. Quan venia a control de Sintrom, a vegades em portava floretes que agafava al camp. Li van diagnosticar una neo renal bilateral al gener. Portava dues urostomies. Va fer tractaments de quimioteràpia que no li va anar bé. Va morir a casa acompanyat de la seva filla i els seus nets.

El Josep va treballar de camioner fins a la seva jubilació, ara fa dos anys. Sempre li ha costat venir als controls de seguiment per la seva patologia crònica. Al maig el vaig trucar i vam demanar analítica de control. Vàrem trobar una anèmia important. La sang oculta en femta va ser positiva. Colonoscòpia: neo de colon. Calia intervenció quirúrgica. Durant l’ ingrés post intervenció va tenir una complicació, essent necessari intervenir de nou. Va morir al quiròfan.

El Paco va trucar d’urgències un dissabte. Portava uns dies que no es trobava bé, però tenia por d’anar a l’hospital. Tenia un dolor molt fort a nivell occipital, ara no ho podia aguantar. L’ambulància va arribar al domicili i en el camí a l’hospital va morir. Va fer una hemorràgia cerebral. La seva dona i els fills no van voler fer autòpsia. La dona ha plorat molt. Molts anys de convivència tots dos. Els fills no la deixen.

Ara fa un mes que ha mort l’Anna. Feia temps que patia una neo de coll d’úter amb moltes complicacions. Necessitava cures a domicili. Era molt jove, però semblava més gran. Havien planejat que la perruquera aniria a casa. Però no ha pogut ser. El seu fill l’ha cuidat amb molta delicadesa i tendresa.

Alguns han mort a casa, al seu llit, amb la seva família. Altres a l’hospital o a un centre sociosanitari o a la residència. Però tots han compartit amb mi part de la seva vida. Unes vides que vull recordar.  Soc  testimoni de les seves vides.

Sembla que ets sents més segura

Parlo per telèfon amb la Maria. 86 anys. Donada d’alta de l’hospital fa 8 dies per una pneumònia COVID19. Ha estat 10 dies ingressada. Des de l’alta, li he trucat a dies alterns.

Es troba bé. Sense febre ni ofec. Li han recomanat aïllament 14 dies. Ho compleix rigorosament. El seu marit, de 87 anys portador de dues pròtesis de genoll i amb una rizartrosi severa es fa càrrec de cuidar-la. Té fills. Però ja veus, no els agrada molestar.

Són una parella que més aviat peca de prudent a l’hora de consultar. Tampoc els agrada donar-nos feina. Continua llegint

A la meva iaia no la toco

Obro la porta de la consulta.

Entra la Michelle.

-“Quant de temps sense veure’ns, doctora!”-m’aixeco i ens abracem. La Michelle té un somriure ample i sincer. És càlida tota ella.

La Michelle és dominicana. Té 56 anys

-”Quant de temps sense veure’t, Michelle!”

-Sí, doctora. He estat al meu país. El meu germà es va posar malalt i vaig anar a cuidar-lo. I m’ha passat una cosa molt grossa en tornar a Espanya”

Comencem la visita que ja veig que serà llarga. Els caribenys viuen la vida de forma pausada, es prenen el seu temps per contextualitzar i explicar les coses. Escoltar a la Michelle és narrativa en majúscules.

Fa 9 anys que la Michelle cuida la Nora. La Nora té 93 anys. Viuen les 2 juntes des que va morir l’Antònia.

La Michelle era abans la cuidadora de l’Antònia que era una dona que vivia a Madrid. Va estar cuidant-la 6 anys. Quan va morir, un dels gendres de l’Antònia va proposar-li a la Michelle venir a cuidar a la seva mare (la Nora) a Barcelona. La Michelle va acceptar. D’això ja fa 9 anys. Continua llegint

Ens cal optimisme

He arribat d’hora avui. Només hi ha 3 administratius al meu CAP. Ells sempre arriben els primers.

Saludo amb energia, al matí tot està per descobrir encara.

El CAP està adormit.

Treballo en un centre molt gran a la ciutat. El ritme s’engega a poc a poc: fins d’aquí una hora no estarà a ple rendiment. A hores d’ara només hi ha soroll a la planta 0; és l’hora d’extraccions.

Entro a la meva consulta i obro l’ordinador. Em costa uns 10 minuts tenir el programa encès i les diferents pantalles amb material d’ajuda a consulta obertes en altres pestanyes. Continua llegint

Sóc una infermera del món rural

He estat treballant durant molt anys en un poblet petit de muntanya. Allà va començar el meu camí de l’Atenció primària, després de temps treballant a l’hospital.

Un dels meus primers pacients d’aquell poble, va ser un noi jove amb una diabetis. Durant molts anys el vaig anar atenent per diferents motius. Vam establir una relació de confiança important. Continua llegint

Prescriure

Fa més de 30 anys que treballo a l’atenció primària. Sempre compartint pacients amb un/a professional d’infermeria, en un Equip d’Atenció Primària on hi ha altres metges…

He compartit pacients amb diferents infermers/res. Alguns/es, amb coneixements, habilitats i actituds mediocres, a qui mai he confiat / delegat la prescripció de medicaments. Continua llegint

Intimitat i recerca

En el CAP Xulosquesom els residents, amb la col·laboració d’algunes tutores, feien un estudi sobre els galindons. Formava part de la seva formació. Estaven ben assessorats pel tècnic de salut. Havien valorat la pertinença de l’estudi, la població a estudiar, la mostra necessària, les variables, els possibles biaixos, les proves estadístiques més adequades…, i fins i tot tenien previst on poder publicar el treball. Continua llegint

Quan estàs a l’altre costat

Quan estàs a l’altre costat, el de pacient, es fa important…

… que et tractin amb amabilitat, perquè quan estàs malalt et sents especialment vulnerable.

… que comparteixin amb tu la incertesa i reconeguin els límits de la Medicina, per poder prendre decisions conjuntes amb coneixement. Continua llegint