Incontinència

La Maria ha estat ingressada en el hospital per un problema cardíac. Ha estat força greu però ho ha superat; també fa diàlisi des de fa 5 anys.

La trobo asseguda a la sala d’espera. Està menudeta, amb aspecte de poca energia.

Acut a la consulta perquè té una petita nafra al gluti i vol que miri com va.

Quan vaig a explorar-la em diu que esperi una estona, que la seva filla ha anat a casa a buscar un bolquer, que ara se li escapa el “pipi” i la “caca” i que està tacada. Està afligida, amb vergonya.

No és fàcil posar-se en el seu lloc, deu ser bastant trist saber que no pots controlar les teves defecacions. Els sentiments de vergonya, ràbia, humiliació i la pèrdua de control acompanyen als pacients amb aquests problemes.

Quan arriba la filla, la netegem i curem la nafra. Intentant en tot moment que la Maria es trobi amb el màxim confort. Respectant la seva dignitat, fent-la sentir persona.

Traçats de vida d’una metgessa de família en un CAP semirural durant la pandèmia

A l’inici de la pandèmia, usar les pantalles protectores que s’entelen i no es veu res, i no entendre perquè altres companys i companyes no es queixen. Jo tampoc, no és moment per a queixes. Respirar quan algú de forma altruista ens fa arribar pantalles que tenen un topall al front i no s’entelen. Agraïda eternament. Aquell dia va ser un abans i un després.

Escriure de tant en tant a companys i companyes de professió que no veig, per compartir, acompanyar i acollir mútuament les vivències. No estem sols ni soles, però davant el pacient, amb l’EPI, i el virus desconegut, la incertesa sempre està present. Més que mai el propòsit és indispensable per no perdre el nord. 

Trobar a faltar a l’inici de la pandèmia i durant mesos la infermera amb la que treballo habitualment perquè l’han traslladat a atendre les residències. Al principi de la pandèmia em diu que a primera hora del dia ella i la metgessa preparen l’EPI amb bosses d’escombraries. Quan la veig està més prima. Té totes les virtuts que una infermera de família hauria de tenir. No ha perdut el seu somriure.

No puc anar a un domicili per seguiment de pacient en estat pal·liatiu que conec des del 2005 perquè estic a la consulta de pacients amb símptomes de covid. Una altra metgessa que no coneixia d’abans el pacient l’atén en aquests moments finals. La longitudinalitat, tan característica de la nostra especialitat, es va fondre en la reorganització que vam haver de fer d’un dia per l’altre.

És la llarga època en què els professionals sanitaris i sanitàries estem més estressats i estressades i que la població està més allunyada i desinformada. “On són els metges? A la sala no hi ha ningú. No vull que em truquin, vull que em visitin!”. Són les 13:00 hores i em queden 20 trucades per fer, d’aquí a que la companya que comença a visitar a les 15:00 arribi. Un altre dia que caldrà seguir trucant des de casa. He de manegar el millor possible la incertesa i citar per visita presencial quan calgui, sense acumular pacients a la sala. L’esforç silenciat de l’atenció primària. 

Vaig a esmorzar i entra mentrestant la dona de la neteja. Neteja les superfícies. Ha vist que em falten fulls de paper i me n’ha portat. Treballa al CAP des que vaig arribar al 2005. Quan es jubili es notarà molt que no hi és. Té cura dels petits detalls.

No hi ha límit a l’agenda dels metges i metgesses de família. Entre visites presencials, no presencials, domicilis, trucades i eConsultes, el número final de pacients que hem d’atendre és una barbaritat per un sol professional. Increment de risc d’errors, dificultat per conciliació familiar i lluita per mantenir el propòsit i continuar pensant que seguir exercint la professió val la pena. Vertigen, por, incertesa i soledat com acompanyants massa habituals.

Creuar-te al passadís amb una companya i saber per la mirada que no està sent un bon dia. Comentar-ho de pressa, treure-li ferro a la situació per continuar visitant amb la major empatia possible. Les energies hi ha dies que flaquegen i cal continuar aferrat al propòsit per seguir caminant.

Sentir que escridassen l’administrativa perquè la renovació d’una recepta electrònica no es fa al moment, o per demanar la targeta sanitària per confirmar la identitat. Trobar-la plorant a l’arxiu dient que no pot més. Sobrecàrrega de tots els i les professionals.

Trobades a la consulta amb pacients “diamant”, com jo els anomeno. Aquell o aquella pacient que en pocs minuts et regala una lliçó de vida per com està portant una situació difícil amb amor i entrega. Marxa de la consulta deixant-la impregnada de propòsit, i revifant-te d’un mal dia en un instant.

Mantenir viva la vocació en aquests temps, a prop de la utopia. 

I quan crèiem que venia un estiu millor, que aniríem incrementant el volum de visites presencials a l’atenció primària, i que les vacunes ens estaven ajudant per contenir aquesta pandèmia, torna a revifar amb un increment de casos en joves com no havíem vist abans. Venen corbes de nou en una carretera ja desgastada, amb professionals cansats i cansades i sense senyalització de cap a on anem.

Arribar a casa, retrobar-te amb els teus i fer veure que tot va bé. Esperar que una abraçada t’aculli i agafar aire pel dia següent.

Estic decebuda per com estem fent la vacunació de la COVID19 a Catalunya

Estava orgullosa perquè havíem decidit prioritzar les persones més vulnerables, les més grans de vuitanta anys, i les més exposades, les sanitàries que treballen en primera línia. Estava orgullosa perquè ningú havia qüestionat aquests criteris.

Tres mesos després estic decebuda perquè a hores d’ara només hem vacunat el 36% de les persones més grans de vuitanta anys i perquè la vacuna està agreujant de manera injusta i evitable les inequitats en salut. Estic decebuda perquè a la pràctica:

• hem prioritzat vacunar molta gent als hospitals perquè és logísticament més fàcil i permet lluir números amb més rapidesa.
• hem vacunat professionals sanitàries jubilades.
• hem vacunat professionals que fa anys que no veuen un pacient.
• hem vacunat gent que treballa en centres de recerca que no tenen res a veure amb un major risc d’exposició a la malaltia, fins i tot gent que es dedica a la comunicació o a captar recursos econòmics per la investigació.
• hem vacunat col·lectius de malalts vulnerables, però que estaven al darrere de la gent gran en la priorització.
• hem vacunat professionals que es neguen a fer atenció presencial.
• hem posat recursos i vacunes per vacunar als hospitals i no hem posat recursos i vacunes per vacunar majors de vuitanta anys als CAPs.

En tots els casos anteriors hem utilitzat vacunes d’ARNm (Pfizer i Moderna), les que falten per vacunar els majors de vuitanta anys perquè no tenen cap alternativa. Hem decidit vacunar a uns (que fins i tot tenien una alternativa menys escassa), posposant  la vacunació dels altres. Però seguint amb la vacuna d’AstraZeneca, estic decebuda perquè:

• hem decidit utilitzar SMS amb un enllaç per programar una cita de pacients entre 60 i 65 anys que accentua la bretxa digital i les inequitats en salut. La bretxa digital té un gradient social claríssim, que coincideix també amb qui més facilitat té per desplaçar-se per posar-se la vacuna. La meva pacient hemiplègica i sense cotxe d’un barri socioeconòmicament deprimit d’una ciutat gran trucava angoixada per preguntar si perdia l’oportunitat de vacunar-se si no anava a Igualada, que és el lloc que li van proposar quan va poder fer anar l’enllaç. Els meus tiets ja estan vacunats perquè estan bé de salut, són hàbils informàticament i han pogut recórrer 50 kilòmetres per posar-se la vacuna. 
• hem decidit centralitzar la vacunació en vacunòdroms i l’hem allunyat dels CAPs on la gent segueix anant a demanar consell mèdic, ajuda per programar-se i a expressar les seves queixes perquè no els arriba l’hora i no entenen per què altres ja estan vacunats. 
• hem decidit prioritzar professions, amb un clar biaix de classe, amb persones que no tenen atenció al públic, obviant altres feines que es van considerar essencials i han estat particularment exposades des de la primera onada (p. Ex. caixeres de supermercat, repartidors). 
• hem decidit utilitzar llistats centralitzats de dades fredes, quan als CAPs podríem prioritzar de forma equitativa per edat i necessitats clíniques i socials.
• hem obviat que la precarietat vital, l’infrahabitatge i la infraocupació laboral han estat i són factors de contagi fonamental que s’ha repetit als barris pobres de tota Catalunya, a les indústries càrnies, a la recollida de la fruita… i seguim sense cap pla per vacunar-los.

Estic decebuda per la mala planificació i la política de números fàcils que s’ha aplicat, estic decebuda per la pèssima política comunicativa que han dut a terme polítics i gestors. 

Estic decebuda per la manca d’interès dels mitjans de comunicació per fer de debò servei públic i ajudar a informar bé a la població.

Estic decebuda per les decisions individuals de les persones que han aprofitat els seus privilegis per vacunar-se, tot i saber que la seva exposició al virus no era especial, perquè han endarrerit la vacunació de les persones més vulnerables. Per mantenir viva una mica d’esperança, també he vist tècniques de salut renunciar a la vacunació perquè no fan atenció a pacients i dones en permís de maternitat que la posposaven fins a reprendre l’assistència. 

Estic decebuda perquè pensava que érem capaços de protegir els més febles i vulnerables, perquè pensava que compensaríem el patiment immens que ha tingut i té la gent gran, protegint-los com més aviat millor, que voldríem honorar totes les morts que ha patit aquest grup de població, fent-ho bé aquesta vegada. Estic decebuda perquè creia que havíem après que la nostra vulnerabilitat i interdependència, que la pandèmia ens ha fet evidents, es combat amb solidaritat i cures. 

Si això no ho hem sabut fer amb els nostres, a casa nostra, no vull ni esmentar la solidaritat internacional que caldria per afrontar de manera més eficaç, justa i humana el repte sanitari, social i polític que tenim al davant amb aquesta pandèmia.

“Gracias, cuídate mucho”

Siento un cansancio emocional, de aquel que solo se quita con caricias que hoy no nos podemos dar. Pienso en mis compañeras del hospital, de las residencias, de los hoteles-salud, de los pabellones, cada día, aguantando la presión asistencial, trabajando de manera agotadora turno tras turno. Pienso en el trabajo reorganizado que estamos realizando desde la atención primaria, cambiante según las necesidades, con la angustia de la incertidumbre siempre. Pero en lo que más pienso es en los pacientes y en su sufrimiento, estén o no contagiados.

Joaquín vive y cuida de su madre, totalmente dependiente, desde hace más de seis años. Antes había cuidado de su padre enfermo de Alzheimer hasta que murió. Lo llamo para ver si necesitan alguna cosa, para saber cómo se encuentran. Me dice que están bien.  Cuenta que, desde que empezó el confinamiento, ha rechazado el servicio de la trabajadora familiar a domicilio porque era demasiado riesgo, no iban protegidas y cada día era una diferente.  Me explica que se encarga él de todo, “si no tardo una hora pues tardo dos, total no tengo otra cosa que hacer”.  Escucho y doy soporte. Recibe pocas llamadas y Joaquín tiene ganas de hablar. Lo noto inquieto. Como si tuviera algo importante que decirme, pero no acaba de hacerlo. Entonces, justo antes de despedirme se lanza:

URGÈNCIES!!!!

Tarda d’estiu. Molts companys ja estan de vacances. Fa una calor sufocant!. Les agendes estan retallades al 50% i s’obren al dia. Sembla que avui el món s’aturi amb aquesta calor.

A les 17,30 s’obre la porta de la consulta de cop i entra esverada una administrativa amb un senyor de mitjana edat assegut en una cadira de rodes. Està pàl·lid a més no poder. Porta embolicat en un drap, un dit de la mà. S’ha tallat amb una serra elèctrica al taller de fusteria mentre treballava.

Gràcies per la vostra feina

Ens truca la Rosa.

El seu pare ha mort fa 2 dies a l’hospital, després d’una complicació d’una grip.

Anys de malaltia crònica complexa. Dependent, vivia sol. Ell i la família tenien pocs recursos per cuidar-lo. Tenia una hora de cuidadora dels serveis socials. I una altra (20 hores a la setmana) que pagaven ves a saber quan i com.

Fa 3 anys ja va morir la seva mare. Anys de malaltia crònica complexa. Dependent. Llavors la cuidava (més o menys) el seu marit, que ja estava malalt, però no tant…

El dolor

Té 28 anys i pregunta si “tinc alguna cosa” per a l’ansietat. Mai no m’ha consultat res. És la seva primera visita. No sé res d’ella.

Immigrant. Va venir amb la seva mare i 4 germans fa uns 12 anys per “buscar-nos la vida”. El seu pare (que ja havia “desaparegut” de la família) i 2 germans més grans es van quedar en el seu país d’origen. No en sap res d’ells.

L’últim adeu

El Rafael ens acaba de deixar. Avui he anat al seu comiat a l’església amb la seva família i algun amic.  Hem compartit una estona els nostres sentiments pensant en ell. De fet aquest escrit vol ser un petit homenatge a la seva persona.

Fa molts anys que l’estava atenent. No era un pacient fàcil. De fet s’havia barallat amb moltes metgesses i infermeres del CAP pel seu caràcter. Va arribar a la meva consulta després de diferents canvis d’infermera. El motiu principal de les visites era les cures d’unes nafres d’origen vascular a una cama. Si no l’atenia de seguida s’impacientava. Volia ser el primer, sempre. A vegades et feia perdre la paciència.

En Ramon

D’aquí un mes serà pare per tercera vegada. Se’l veu feliç quan m’ho explica. Espera poder-se dedicar intensament al fill. Fer allò que no va poder fer amb els seus dos primers fills. Ser-hi. Fer de pare.

El conec fa anys. Quan vivia amb la seva primera parella. Llavors era un home trist. Resignat a la desgràcia d’haver-se casat amb una persona amb un trastorn límit de personalitat. Es va separar quan els seus dos fills ja eren autònoms, deixant resolta la situació econòmica de la seva dona.

Per ell és important ser “decent i responsable”.

Qui en sap més de la Rosa?

Ve a la consulta la Rosa, amb la seva filla. La Rosa viu sola al poble. La filla, a ciutat; ha contactat amb nosaltres algunes vegades, i l’ha acompanyat en algunes consultes. Un fill viu al poble; l’ha acompanyat una sola vegada en més de 10 anys… Mai va venir durant els anys en que el marit de la Rosa va emmalaltir, fins morir.