Estava orgullosa perquè havíem decidit prioritzar les persones més vulnerables, les més grans de vuitanta anys, i les més exposades, les sanitàries que treballen en primera línia. Estava orgullosa perquè ningú havia qüestionat aquests criteris.
Tres mesos després estic decebuda perquè a hores d’ara només hem vacunat el 36% de les persones més grans de vuitanta anys i perquè la vacuna està agreujant de manera injusta i evitable les inequitats en salut. Estic decebuda perquè a la pràctica:
- hem prioritzat vacunar molta gent als hospitals perquè és logísticament més fàcil i permet lluir números amb més rapidesa.
- hem vacunat professionals sanitàries jubilades.
- hem vacunat professionals que fa anys que no veuen un pacient.
- hem vacunat gent que treballa en centres de recerca que no tenen res a veure amb un major risc d’exposició a la malaltia, fins i tot gent que es dedica a la comunicació o a captar recursos econòmics per la investigació.
- hem vacunat col·lectius de malalts vulnerables, però que estaven al darrere de la gent gran en la priorització.
- hem vacunat professionals que es neguen a fer atenció presencial.
- hem posat recursos i vacunes per vacunar als hospitals i no hem posat recursos i vacunes per vacunar majors de vuitanta anys als CAPs.
En tots els casos anteriors hem utilitzat vacunes d’ARNm (Pfizer i Moderna), les que falten per vacunar els majors de vuitanta anys perquè no tenen cap alternativa. Hem decidit vacunar a uns (que fins i tot tenien una alternativa menys escassa), posposant la vacunació dels altres. Però seguint amb la vacuna d’AstraZeneca, estic decebuda perquè:
- hem decidit utilitzar SMS amb un enllaç per programar una cita de pacients entre 60 i 65 anys que accentua la bretxa digital i les inequitats en salut. La bretxa digital té un gradient social claríssim, que coincideix també amb qui més facilitat té per desplaçar-se per posar-se la vacuna. La meva pacient hemiplègica i sense cotxe d’un barri socioeconòmicament deprimit d’una ciutat gran trucava angoixada per preguntar si perdia l’oportunitat de vacunar-se si no anava a Igualada, que és el lloc que li van proposar quan va poder fer anar l’enllaç. Els meus tiets ja estan vacunats perquè estan bé de salut, són hàbils informàticament i han pogut recórrer 50 kilòmetres per posar-se la vacuna.
- hem decidit centralitzar la vacunació en vacunòdroms i l’hem allunyat dels CAPs on la gent segueix anant a demanar consell mèdic, ajuda per programar-se i a expressar les seves queixes perquè no els arriba l’hora i no entenen per què altres ja estan vacunats.
- hem decidit prioritzar professions, amb un clar biaix de classe, amb persones que no tenen atenció al públic, obviant altres feines que es van considerar essencials i han estat particularment exposades des de la primera onada (p. Ex. caixeres de supermercat, repartidors).
- hem decidit utilitzar llistats centralitzats de dades fredes, quan als CAPs podríem prioritzar de forma equitativa per edat i necessitats clíniques i socials.
- hem obviat que la precarietat vital, l’infrahabitatge i la infraocupació laboral han estat i són factors de contagi fonamental que s’ha repetit als barris pobres de tota Catalunya, a les indústries càrnies, a la recollida de la fruita… i seguim sense cap pla per vacunar-los.
Estic decebuda per la mala planificació i la política de números fàcils que s’ha aplicat, estic decebuda per la pèssima política comunicativa que han dut a terme polítics i gestors.
Estic decebuda per la manca d’interès dels mitjans de comunicació per fer de debò servei públic i ajudar a informar bé a la població.
Estic decebuda per les decisions individuals de les persones que han aprofitat els seus privilegis per vacunar-se, tot i saber que la seva exposició al virus no era especial, perquè han endarrerit la vacunació de les persones més vulnerables. Per mantenir viva una mica d’esperança, també he vist tècniques de salut renunciar a la vacunació perquè no fan atenció a pacients i dones en permís de maternitat que la posposaven fins a reprendre l’assistència.
Estic decebuda perquè pensava que érem capaços de protegir els més febles i vulnerables, perquè pensava que compensaríem el patiment immens que ha tingut i té la gent gran, protegint-los com més aviat millor, que voldríem honorar totes les morts que ha patit aquest grup de població, fent-ho bé aquesta vegada. Estic decebuda perquè creia que havíem après que la nostra vulnerabilitat i interdependència, que la pandèmia ens ha fet evidents, es combat amb solidaritat i cures.
Si això no ho hem sabut fer amb els nostres, a casa nostra, no vull ni esmentar la solidaritat internacional que caldria per afrontar de manera més eficaç, justa i humana el repte sanitari, social i polític que tenim al davant amb aquesta pandèmia.
M'agrada S'està carregant...
Diaris de trinxera 