Deixar de fumar és difícil

El Miquel és un pacient que porta oxigen des de fa gairebé 1 any per un MPOC molt sever. Té 69 anys.

El seu IMC és molt baix. Mai té gana i a l’hospital li proporcionen productes hiperproteics.

És viudo i viu amb el seu fill i un net. La seva dona era una gran cuinera. Troba molt a faltar la seva cuina.

Tota la vida ha estat un gran fumador. L’any passat, quan havien de posar-li l’oxigen a casa, va decidir que havia de deixar de fumar. No sé qui estava més content, si ell o jo.

Va demanar ajuda per deixar-ho. Sabia que no seria fàcil i li vam recomanar tractament farmacològic. I ho va aconseguir: va estar 3 mesos sense fumar.

Però un dia, l’estiu passat, va fer una pipada pensant que per una pipada no passaria res,  que no recauria, i es va enganxar de nou.

Aquesta setmana ha vingut a consulta pel mateix motiu. Portava la motxilla portàtil  d’oxigen i s’ofegava. Està decidit a intentar-ho una altra vegada. La medicació li va anar bé i vol tornar de nou a prendre-la perquè sap que li va ajudar. Ha tornat a demanar ajuda.

Les recaigudes mai són un fracàs. Formen part del procés de deixar de fumar. Hem de veure una recaiguda com un principi de l’èxit en l’abandó de l’hàbit. Felicitar-lo per la decisió i acompanyar-lo és responsabilitat nostra, sense jutjar ni culpabilitzar. Aquest és el nostre gran repte com professionals.

Ressonància de control

Avui ha vingut l’Albert. És un home de 50 anys, alt, robust i molt agradable de tracte. Està casat i té una filla adolescent. És una persona amb una ment molt clara i ràpida. Fa 4 anys va estar intervingut d’un macroadenoma hipofisiari.

Volia explicar-me que ja té el resultat de la ressonància cerebral de control, a la meva salut. El macroadenoma hipofisiari que l’havien intervingut fa quatre anys i fins ara estava estable, ha augmentat de mida. Coneix i entén perfectament la seva situació de salut i el seu pronòstic.

Està preocupat i trist. Té por del que l’espera en el futur.

La complexitat clínica del seu cas no ho fa fàcil.

Hem estat gairebé 20 minuts parlant i escoltant. M’ha donat una lliçó de vida. Jo només l’estic acompanyant.

El refredat

Avui ha vingut la Teresa a la consulta. El motiu que ha dit als administratius era que estava molt refredada. Quan ha entrat, de seguida m’ha dit que no estava refredada, que volia parlar amb mi.

Aviat farà un any de la mort del seu marit, el Josep. Era un home encantador, massa jove per morir. Tots dos estaven molt units. Anaven junts a tot arreu. Ella el troba molt a faltar.

Ha agafat un sobre de la bossa i me’l ha donat dient

• El  Josep sempre pensava en tu per Nadal i quan anaven a comprar algun detall per les nostres amistats, tu estaves present, ja ho saps. Ara que ell no hi és, no tinc ganes d’anar a comprar res, però vull regalar-te aquest número de loteria perquè sàpigues que sempre estaré molt agraïda per tot el que has fet per nosaltres i sobretot per ell.

I no he sabut què dir-li. Només una abraçada llarga i després hem començat a parlar del Josep, recordar-lo com era i com han estat de feliços amb una vida senzilla.

Gracies a la meva professió com infermera he pogut acompanyar a molta gent encantadora i preciosa en moments difícils. Moltes ja no hi són. És de les millors coses que m’ha passat a la vida. Compartir les dificultats de la vida dels altres és un privilegi que m’ajuda a poder gestionar i comprendre les meves. I no entenc el món sense aquesta solidaritat i estima als altres.

Volver

Hace unos meses volví al CAP tras tener a mi segundo hijo. La pena de dejar al pequeño y el miedo a no acordarme de hacer de médica me tuvieron muy nerviosa las semanas previas, pero al poner los pies en el CAP la sensación fue como de volver a casa. Una mezcla de sentimientos me invadió. La emoción del reencuentro con compañeros y pacientes, la pena por los que ya no están, la alegría por los que están mejor y la impaciencia por ponerme al día de sus vidas, que también es su salud. Semanas después, todo se fue recolocando y cuando me preguntan cómo llevo la vuelta a la consulta tengo que decir que estoy disfrutando. Después de la pérdida en todos los sentidos que supuso la pandemia, reenamorarse de la profesión ha sido un proceso lento, pero natural y me encuentro en un momento dulce que espero que dure mucho. Estoy disfrutando de los retos que ofrece a diario la consulta, del aprendizaje que nos aportan los pacientes, de los silencios, de las miradas, de los compañeros y, sobre todo, de acompañar a las personas a lo largo de su vida. Y es que la longitudinalidad no solo mejora la calidad y alarga la vida de los pacientes, sino que también da calorcito en el corazón a las médicas. Y creo que esto es lo que nos da fuerza para seguir ejerciendo y luchando por la atención primaria que queremos.

Gran angular

Estic molesta per aquesta visió que es transmet des dels mitjans de comunicació hospitalocèntric de la COVID. Inspirada en Maria Callas diré que: La COVID comença molt abans que un pacient arribi a l’hospital i acaba molt després que sigui donat d’alta.
La COVID s’inicia en la comunitat, en el moment que hi ha la transmissió  del virus. Posteriorment el pacient pateix diferents símptomes i s’encén la guspira de la sospita! D’allà l’angoixa, el dubte entre m’escolto massa o massa poc.  Fins arribar a la necessitat de consultar. Sovint s’intenta contactar amb la primària, 061, CUAP i alguns tiren pel dret i van a l’hospital directament.
A primària s’avalua inicialment per un administratiu que fa un primer filtratge i posteriorment entra en contacte si s’escau amb un professional sanitari ( metgessa o infermera). Des de primària s’avalua i s’acompanya de la millor manera possible. En aquells casos que l’evolució de la malaltia es complica, es deriva a l’hospital. Allà s’acompanya, es valora i es tracta, en períodes de temps que van des de minuts fins a mesos. Posteriorment el pacient en la majoria dels casos torna a casa i torna a fer el seu seguiment per la primària. En el pitjor dels casos, des de primària es fa el seguiment i acompanyament de la família que pateix la pèrdua. Quan el pacient torna a casa, se’l valora i se l’acompanya en la mesura de les seves necessitats.

Hi ha aspectes a millorar des de l’atenció primària? Sense cap mena de dubte la resposta és sí! Però per tal de millorar, cal posar el focus en gran angular!