Pena

Torno de vacances. Quan arribo, l’administratiu el primer que em diu és: – Ha mort l’Eugènia. Va venir a dir-nos-ho en Paco. Plorant al taulell, pobre. L’Eugènia era una pacient crònica molt i molt complexa. Amb una malaltia “rara”, d’aquelles que segueixen a l’hospital fins que el pacient ja està tant i tan complicat que farien falta molts especialistes per “controlar-la”. Així que, amb l’argument que és molt complicat que es desplaci, recomanen seguiment pel metge de família. Ens veiem, feia temps, gairebé cada setmana. Prenia 21 medicaments diferents. En Paco la cuidava com si fos una flor. Amb amor, ocupació, preocupació. Ella era molt positiva. Afrontava amb humor la seva situació. No deixava de fer les activitats que podia. Per Nadal ens va portar un pastís de xocolata. Ja no el va fer ella, com solia. No va poder. El va fer el Paco amb les seves instruccions. I va ser tan bo com cada Nadal. Va morir a casa, de matinada. En Paco va trucar a emergències. Quan vam arribar, ja era morta. Quan entra en Paco a la consulta ens abracem sense dir res. M’explica les circumstàncies de la mort de l’Eugènia. I tot allò que ell va fer. I com la va abraçar mentre esperava l’ajuda del SEM. Al cap d’una estona de silenci, em diu: – Gràcies per tot. Ella t’apreciava molt. I jo també. I se’n va plorant.

Pep, que no entri ningú a la consulta encara. Els 10 minuts de l’agenda no són prou per processar aquesta pena.

No vull ser una càrrega!

Avui he començat el dia amb una molt mala notícia: un pacient que havíem seguit durant molts mesos ha decidit acabar amb la seva vida. I ho ha aconseguit.

La seva preocupació principal, a part del trastorn mental pel qual el seguíem? “Ser una càrrega per a la seva família”.

Durant aquests mesos l’hem acompanyat, l’hem seguit i citat fora d’hores. Tot això, a càrrec del nostre propi temps personal. Però no ha estat suficient. No li hem pogut donar resposta a aquest patiment. I no li hem pogut donar perquè el sistema és insuficient i deixa fora els més vulnerables.

Això no s’arregla posant més professionals especialitzats en salut mental als centres. Els més vulnerables no són els que no es poden pagar una teràpia psicològica. Això és simplista i, a més a més, és insultant.

Els més vulnerables són els que el sistema els fa emmalaltir: perquè no tenen un lloc on viure, perquè no poden accedir a una feina o tenir uns drets laborals dignes. Al cap i a la fi, cobrir unes necessitats bàsiques. Quan aquestes necessitats bàsiques són difícils de cobrir i les responsabilitats del dia a dia no es poden assolir (pagar un lloguer o acabar una jornada laboral sense dolor, per exemple), és quan comencen els problemes de tristesa, angoixa o desesperança.

Quan algú, dins un entorn familiar vulnerable, cau i trenca aquest difícil equilibri de “seguir endavant amb la vida” es converteix en una càrrega. Fent a la persona encara més culpable del seu propi patiment i del patiment aliè.

Mentre el sistema en el qual vivim no sigui capaç de construir un sistema de cures fort, posant-lo al centre, deixarem sense alternatives per seguir endavant a la gent que es troba a la perifèria.

El dia ha continuat amb un altre pacient que ahir va venir a Urgències. L’estàvem seguint per una tristesa vital de mesos d’evolució, que finalment havia explotat perquè porta 5 mesos esperant una visita amb Psiquiatria. Ahir va venir perquè es volia suïcidar, va venir a demanar ajuda… El motiu pel qual es volia suïcidar? “No vull fer patir al meu voltant” “Sóc massa jove per ser una càrrega”.

Entremig hi ha hagut diversos pacients amb problemes menys aguditzats, però no menys importants, molts d’ells desencadenats per abusos a la feina, crisis existencials moltes vegades secundàries a aquest sistema capitalista i patriarcal, on només compta qui produeix més i qui s’ajusta més a la normativitat que imposa la societat.

El dia ha acabat amb un altre pacient que hem estat seguint per una malaltia orgànica. Aquesta malaltia no li permet treballar. Està sol a Barcelona. La seva família viu en un altre país amb una situació molt difícil, i depenen d’ell per poder sobreviure. Abans que aparegués aquesta malaltia, ell treballava (produïa per al sistema) però en una feina precària i sense contracte. Quan ha emmalaltit, el sistema no l’ha pogut ajudar, no ha pogut rebre cap compensació econòmica. L’altre dia ens va confessar que s’ha prostituït en una ocasió per poder aconseguir diners i tot això ha fet minvar encara més la seva salut mental. Un familiar l’ajuda quan pot… i un cop més, la ideació suïcida i la maleïda resposta han aparegut: “No vull ser una càrrega per a la meva família”. S’ha donat de marge fins l’estiu per intentar-ho i ja ha preparat les cartes de comiat.

Quant temps ens donarem nosaltres per reaccionar? Com a professionals de la salut no podem contenir-ho tot, i aquesta allau ens aixafarà.

Actualment hi ha moltes campanyes per “permetre’ns estar malament”. I hem de poder estar-ho i anar al psicòleg si així ho necessitem. Però el psicòleg no ha de ser una eina per tenir una resiliència encara més infinita, el psicòleg ens ha de servir per poder afrontar problemes del dia a dia o trastorns mentals que no estiguin causats per dèficits estructurals de la nostra societat. Aquest sistema ens anestesia i ens fa insensibles a les injustícies del dia a dia normalitzant-les o mirant cap a una altra banda.

Treballar a la Primària ens dona el privilegi d’entrar en tot tipus de realitats, ens dona el privilegi de sentir-nos privilegiats i tenir una consciència de classe cada dia. És un privilegi, però de vegades aquestes realitats es fan massa dures i difícils de pair.  

Agraïment a la metgessa de família

Vaig anar al CAP buscant un metge ja que malgrat jo ho soc l’objectivitat quan la malaltia afecta als teus es perd per complet. Sentia soledat, vertigen i molta incertesa amb les proves que mostraven extensió de la malaltia de la meva sogra, que per mi era com una segona mare.

Urgia celeritat en les proves, decisions ràpides, però també tracte humà, acompanyament, confiança i suport, que és el que vam trobar amb la metgessa de família des del primer moment.

Ens calia algú de referent per poder confiar estar a casa en tot el procés i no deshumanitzar moments tan dolorosos. La  metgessa de família ens va estendre la mà i ens va fer saber que hi estaria quan calgués, acompanyant les paraules amb calidesa en la mirada. 

Comiats en 12 minuts

En Miquel i la Rosa venen a la consulta després que el neuròleg ha visitat en Miquel fa uns dies. Ja fa temps que la Rosa veia que la conducta i la memòria del Miquel no anaven alhora. Des de la jubilació, no feia cap activitat i no mostrava interès per res. En Miquel no hi donava importància. Deia que ja havia fet prou coses a la vida.

Fa 30 anys havien perdut un fill en accident de cotxe. Sempre que en parlàvem a la consulta amb la Rosa al Miquel li pujaven les llàgrimes als ulls. Però mai no en parlava. Es limitava a baixar el cap i perdre’s en els seus pensaments.

Tristesa

En Jaume necessita la baixa laboral. La seva filla té una recidiva de la seva leucèmia.

Després de 5 anys de lluita. De tants dies passats a l’hospital, sense poder sortir, sense poder abraçar la seva filla, aïllada.

Ara, que fa gairebé un any que semblava lliure de malaltia. Ara, que ja anava a l’escola. Ara, que la vida de la família semblava acostar-se a la normalitat. Ara, que la seva dona i ell havien tornat a treballar.

Ser metgessa de família: un privilegi

Ve a casa, sí, a casa. No és habitual, però a vegades… (sempre per alguna cosa molt personal).

És un avi. Un d’aquells avis amb edat suficient com per vantar-se’n: “estic content, perquè d’aquesta edat ja se’n moren molt pocs…”

L’avi està trist, l’acompanya la filla. Porta una plata de dolços i una ampolla de mistela; la porta de part de la seva esposa, que acaba de morir. “Vinc a complir el que em va encarregar: passi el que passi, porta-li…”

Sóc una privilegiada

Avui m’ha trucat un company metge per demanar-me que visiti una pacient  que porta un DEA incorporat,  volia que revisés el seu estat vacunal. No tenia hora per a mi avui, però la faig passar entre visita i visita. Ve acompanyada del seu marit. Són joves, aproximadament 40 anys. Tenen una filla en comú i cadascú un fill d’una altra relació. Feia unes setmanes que vaig veure a aquesta dona pel passadís del CAP i ens van saludar, tot comentant-li que la veia molt guapa, ja que és una dona que generalment no s’arregla gaire ni cuida massa el seu aspecte i aquell dia estava realment amb una llum especial.

No trobo les paraules

Conec de fa temps la Joana i el seu marit. Vénen sovint a la consulta.

Ja fa més d’un any que la Joana va començar a “canviar”. Estava agressiva, s’enfadava amb facilitat per coses poc importants, fins i tot em renyava per alguna qüestió de l’atenció rebuda… El marit em va posar sobre la pista (ell ja feia uns dies que, sense tests, tenia el diagnòstic!): la Joana s’angoixava molt perquè anava perdent la capacitat per trobar les paraules; semblava que sabia què volia dir però no se’n sortia; a més havia perdut algunes altres capacitats instrumentals. I tot plegat l’angoixava.

La Irene plora. Jo també

Conec la Irene fa més de 12 anys, des que vaig arribar al poble. Era una dona enèrgica, positiva, que ho portava tot endavant. Malgrat la seva malaltia cardíaca, des que va tenir una febre reumàtica a la infància… Va cuidar la seva germana, que va morir de la mateixa cardiopatia… Ha superat dues intervencions cardíaques per posar-li pròtesis (ara mecànica). Diabètica, amb ACxFA, en TAO, polimedicada… Ho tira tot endavant… Les seves malalties, la casa (massa gran, massa lluny de tot), els néts (que cuida quan la filla, separada, els hi deixava), el marit (amb qui no té una bona relació)…

La Rosa

Un company la va fer anar a urgències per un dolor precordial atípic. No diagnostiquen res especial.