Tristesa

En Jaume necessita la baixa laboral. La seva filla té una recidiva de la seva leucèmia.

Després de 5 anys de lluita. De tants dies passats a l’hospital, sense poder sortir, sense poder abraçar la seva filla, aïllada.

Ara, que fa gairebé un any que semblava lliure de malaltia. Ara, que ja anava a l’escola. Ara, que la vida de la família semblava acostar-se a la normalitat. Ara, que la seva dona i ell havien tornat a treballar. Continua llegint

Anuncis

Ser metgessa de família: un privilegi

Ve a casa, sí, a casa. No és habitual, però a vegades… (sempre per alguna cosa molt personal).

És un avi. Un d’aquells avis amb edat suficient com per vantar-se’n: “estic content, perquè d’aquesta edat ja se’n moren molt pocs…”

L’avi està trist, l’acompanya la filla. Porta una plata de dolços i una ampolla de mistela; la porta de part de la seva esposa, que acaba de morir. “Vinc a complir el que em va encarregar: passi el que passi, porta-li…” Continua llegint

Sóc una privilegiada

Avui m’ha trucat un company metge per demanar-me que visiti una pacient  que porta un DEA incorporat,  volia que revisés el seu estat vacunal. No tenia hora per a mi avui, però la faig passar entre visita i visita. Ve acompanyada del seu marit. Són joves, aproximadament 40 anys. Tenen una filla en comú i cadascú un fill d’una altra relació. Feia unes setmanes que vaig veure a aquesta dona pel passadís del CAP i ens van saludar, tot comentant-li que la veia molt guapa, ja que és una dona que generalment no s’arregla gaire ni cuida massa el seu aspecte i aquell dia estava realment amb una llum especial. Continua llegint

No trobo les paraules

Conec de fa temps la Joana i el seu marit. Vénen sovint a la consulta.

Ja fa més d’un any que la Joana va començar a “canviar”. Estava agressiva, s’enfadava amb facilitat per coses poc importants, fins i tot em renyava per alguna qüestió de l’atenció rebuda… El marit em va posar sobre la pista (ell ja feia uns dies que, sense tests, tenia el diagnòstic!): la Joana s’angoixava molt perquè anava perdent la capacitat per trobar les paraules; semblava que sabia què volia dir però no se’n sortia; a més havia perdut algunes altres capacitats instrumentals. I tot plegat l’angoixava. Continua llegint

La Irene plora. Jo també

Conec la Irene fa més de 12 anys, des que vaig arribar al poble. Era una dona enèrgica, positiva, que ho portava tot endavant. Malgrat la seva malaltia cardíaca, des que va tenir una febre reumàtica a la infància… Va cuidar la seva germana, que va morir de la mateixa cardiopatia… Ha superat dues intervencions cardíaques per posar-li pròtesis (ara mecànica). Diabètica, amb ACxFA, en TAO, polimedicada… Ho tira tot endavant… Les seves malalties, la casa (massa gran, massa lluny de tot), els néts (que cuida quan la filla, separada, els hi deixava), el marit (amb qui no té una bona relació)… Continua llegint

La Rosa

Un company la va fer anar a urgències per un dolor precordial atípic. No diagnostiquen res especial. Continua llegint

No pot més

Entra a la consulta la Maria… amb la seva mare.

Explica que ja no pot més. No dorm. Se’n va a caminar i només plora. Té atacs d’angoixa. Està de mal humor, molt agressiva… I reben els de casa. Es veu “com una merda”… Plora. Continua llegint