Allò excepcional que hauria de ser normal

Avui ha trucat al consultori una metgessa de medicina interna de l’hospital, per explicar-me que donava d’alta una pacient de qui havíem parlat fa pocs dies, i en quines condicions. En els 40 anys que fa que treballo de metgessa de família, és la primera vegada que un especialista d’hospital contacta amb mi per explicar-me l’alta d’un pacient.

Cert que jo l’havia trucat per explicar-li el context sociosanitari de la pacient (de 88 anys, que viu sola, crònica, complexa, i que cap familiar coneix la seva situació) uns dies abans. Molta de la informació que li vaig donar, ella no la coneixia, ja que la pacient no la recordava o no la volia explicar. Li va ser d’utilitat per un millor maneig de la pacient.

Això ho he fet moltes vegades: trucar a l’internista de l’hospital per explicar una informació que, tot i que es faci una bona història clínica, és difícil d’aconseguir (el pacient no la recorda i els familiars la desconeixen).

Habitualment, m’ho agraeixen i ho tenen en compte (unes més que altres).

Però mai (en 40 anys) un especialista de l’hospital havia fet el gest de posar-se en contacte amb mi per comunicar-me la situació d’un pacient a l’alta.

Ella m’informa, jo li agraeixo, em comprometo a seguir la pacient a l’alta i ella s’ofereix per si cal considerar nou ingrés.

Si quan dona d’alta un pacient complex, el metge de l’hospital parlés amb el metge de família, molts accidents de seguretat del pacient s’evitarien.

Sembla que ets sents més segura

Parlo per telèfon amb la Maria. 86 anys. Donada d’alta de l’hospital fa 8 dies per una pneumònia COVID19. Ha estat 10 dies ingressada. Des de l’alta, li he trucat a dies alterns.

Es troba bé. Sense febre ni ofec. Li han recomanat aïllament 14 dies. Ho compleix rigorosament. El seu marit, de 87 anys portador de dues pròtesis de genoll i amb una rizartrosi severa es fa càrrec de cuidar-la. Té fills. Però ja veus, no els agrada molestar.

Són una parella que més aviat peca de prudent a l’hora de consultar. Tampoc els agrada donar-nos feina. Continua llegint

Queixes

Al menjador del CAP, la Dra Garcia es queixa de les persones que venen “d’urgències” per motius banals, burocràtics, crònics. Explica un cas, un altre. Una infermera li fa costat, explicant altres casos igualment “banals”. Altres metges i infermers participen en el debat qüestionant la conducta dels pacients i queixant-se de la mala utilització del servei “d’urgències”.

La realitat en el nostre EAP és que la majoria de metges tenen més de 10 dies de demora per cita prèvia. I no hi ha altra opció que “venir d’urgències” per accedir a visita en el dia per un problema agut o un assumpte burocràtic (IT, recepta…) que cal resoldre sense demora.

Què han de fer les persones que necessiten que se’ls resolgui el seu problema avui? Continua llegint

Xarxa de seguretat

Vaig a veure l’Amàlia a casa seva. Fa poc que treballo en aquest centre i encara no la conec. No contesta. Al cap d’una estona pico el timbre de la veïna, la Remei, que tinc apuntada a la llista de contactes, i que m’envia el seu fill, que viu al pis de dalt, a obrir el portal. Continua llegint

Conflictes

En Pere ha anat al cardiòleg de l’hospital. Un de nou. El de sempre, s’ha jubilat.

Fa uns 10 anys va tenir un infart i li van posar 3 stents. Des d’aleshores pren àcid acetil salicílic, beta blocador i simvastatina. Va al gimnàs. Camina 3-4 km. Fa anys que està estable. Amb el mateix tractament. Els seus nivells de colesterol són ben baixos.

Li ha dit al cardiòleg que, de vegades, es mareja. Especialment quan fa una sessió intensiva de gimnàs. Segurament, els seus prop de 80 anys i el beta blocador hi tenen alguna cosa a veure… Continua llegint

Seguretat del pacient

Avui he vist 41 persones: 24 programades i 17 “urgències”.

Les programades tenen 10 minuts de temps a l’agenda. 240 minuts, 4 hores. I mai n’hi ha prou amb 10 minuts per persona. Consulten per 2-3-4 motius diferents… impossible abordar-los tots en 10 minuts.

Les “urgències” són persones sense visita programada. Es presenten al taulell demanant ser ateses ja. Es van “col·locant” enmig de les programades. La infermera fa la primera atenció i, si considera necessària una visita mèdica, les atenc quan em queda un espai de temps lliure enmig de les programades. Continua llegint

Diari d’estiu (única nota)

No acostumo a agafar vacances a l’agost… però aquest any se m’està fent llarg. No puc culpar l’aire condicionat del centre, aquest any funciona bé. Suposo que els motius són diversos: l’excés de guàrdies, el saber que una companya que dibuixa còmics ha fet publica la renúncia a la seva feina i veure’m reflectit en el mail en què ho comunicava. Tampoc ajuda la baixa de la companya, ni la del company del centre, ni el fet que en el torn de tarda només siguem dos metges, ni el fet que l’agenda s’obri al dia amb només 4 visites programades i que a més no s’utilitzin per als pacients del meu “cupo”, sinó per a altres pacients que tenen els seus professionals de vacances o de baixa… La salut tampoc em somriu, fa un mes que tinc l’espatlla dreta feta pols; el supraespinós suposo; de ben segur que he remat amb massa energia intentant expulsar-me les penes al nadar… ara només puc fer peus.

301diaridestiuimatge
Continua llegint

Fer puntes de coixí

La Neus ha anat al traumatòleg privat.

Li ha prescrit celecoxib 200 mg. Ve perquè “li passi” la recepta. És un medicament massa car per al seu nivell adquisitiu.

A la Neus li fan mal les dues mans i els dos colzes. Assenyala la zona de la tabaquera anatòmica. I els epicòndils.

Treballa cuidant persones dependents. Ha d’aixecar-los del llit, de la cadira… Dutxar-los. Fer les transferències de la cadira al llit, del llit a la cadira…

Té una tendinitis, queda ben clar. Un medicament antiinflamatori li pot anar bé… Sempre que deixi de forçar les seves articulacions, és clar.

Si el traumatòleg vol indicar un antiinflamatori… Perquè no prescriu un dels antics, ben coneguts, de seguretat més alta (tot i que cap antiinflamatori és segur) i barats?

Què fa que recomani un medicament que no té cap avantatge sobre els recomanats i que, a més, és molt més car?

Potser no té prou informació? D’on treu la que té? Del comercial del laboratori? Si és així, difícilment tindrà informació objectiva…

No vull ni pensar que el problema no és la informació incompleta o esbiaixada, sinó d’altres conflictes d’interès, com el finançament de les despeses per anar a congressos, jornades, aperitius, dinars, sopars…

I jo… Què li dic a la Neus? Com explico que no “li passo” la recepta, i que li recomano que prengui naproxèn o ibuprofèn, sense deixar en evidència al traumatòleg?

Sort que els metges de capçalera hem aprés a fer puntes de coixí!

Alertes de seguretat

L’ecap m’informa d’una alerta de seguretat en la prescripció de medicaments.

A la Rosa algú li ha prescrit rosuvastatina…

Com pot ser?

La Rosa a qui seguim fa més de 10 anys té una cardiopatia isquèmica i hem provat molts tractaments per rebaixar el seu LDL. Ha tingut reaccions adverses a estatines, fibrats i ezetimiba. Amb l’acord del cardiòleg hem renunciat a tractar-li la dislipèmia…I ho hem fet constar en el registre d’efectes adversos de la seva història clínica, el Prefaseg. Continua llegint

La farmàcia

farmacia

Porto alguns anys exercint la medicina. N’he vist de bastants colors però una de les coses que m’han xocat més ha estat aquest consell televisiu que es veu al final dels anuncis comercials televisius.

Penso que en el consell no es fa diferenciació entre la persona que despatxa a la farmàcia i el llicenciat en farmàcia. Amb tota seguretat el llicenciat, com es diu vulgarment, en sap un pou; els seus estudis l’avalen. També estic convençut que el senyor o senyora que despatxa a la farmàcia, ha rebut els coneixements necessaris per realitzar la tasca que fa. Tot i així, hi ha coses que vistes des d’un consultori xoquen…Tot seguit ho intento explicar. Continua llegint