Què fem amb el gos?

Ja havíem baixat persiana del consultori. Estàvem dinant. Pica la porta la companya que ha marxat a casa. Ha vist una dona en un banc, sembla que marejada mentre passejava el gos.

Surten dos infermers i l’administratiu a veure què passa. Poc després, truquen al consultori: “la portem cap aquí”. “Hem activat el SEM”. Venen amb els companys de l’ambulància que la porta.

Arriba i és l’Alfonsina. Cardiopatia isquèmica. Depressió major. Viu amb un gos.

Fem ECG, cateteritzem una vena, prenem TA, saturació, glucèmia, fem un ECG… ACXFA ràpida.

Arriba el SEM. Administren amiodarona EV i la traslladen a l’hospital.

Què fem amb el gos? Aquesta és la gran preocupació de l’Alfonsina! La seva filla viu a Tarragona. La policia municipal se’n farà càrrec, de moment. El portarà a una gossera, si l’Alfonsina no torna aviat.

Per sort, quan l’Alfonsina arriba a urgències ja li ha fet efecte l’amiodarona. La tenen unes hores en observació i la donen d’alta. La policia municipal li retorna el seu gos.

Aquest cop no ha acabat a la gossera.

Demores en les proves

La Maria, de 70 anys, va trucar al consultori pel juny. Havia anat a urgències de l’hospital per dolor abdominal. Només li havien prescrit analgèsics. Tenia por de venir. Però, quan vaig insistir, va venir. Dolor abdominal… i icterícia conjuntival. Mal assumpte! Demano analítica i ressonància per veure el pàncrees. Els resultats de les anàlisis i l’ecografia urgent que va fer un company de l’equip mostren una colèstasi.

Com que aviat me’n vaig de vacances, truco a una cirurgiana de l’hospital. És juliol. La citen, la visiten, li fan proves. Com sospitava, malauradament, és un càncer de pàncrees.

La deriven a l’hospital de tercer nivell. Fan tots els estudis, li posen una pròtesi biliar, programen la intervenció, la consulta a oncologia…

Al desembre, uns 6 mesos després de demanar la ressonància, l’administrativa que fa les tramitacions em comunica que ara “ja la pot tramitar”. Que si encara la vull demanar.

La Maria, en aquell moment, ja està ingressada a cures pal·liatives. Amb un pronòstic de vida ben curt.

Per al centre que ha de fer les proves diagnòstiques demorar la programació, desprogramar, endarrerir una prova… potser sembla “només” un tema burocràtic. Però per algunes persones una demora diagnòstica pot ser la diferència entre la vida i la mort

Dues històries

Aquest matí, entre moltes consultes telefòniques, hem viscut dues històries que mostren dos extrems del comportament de les persones en una situació crítica, com la que estem vivint arran de la pandèmia.

En Miquel, amb una neoplàsia hematològica molt avançada en fase de tractament compassiu, truca per si podria venir a la consulta: “em costa molt respirar”. “Quant fa?”. “Fa molts dies”. “Has tingut febre?”. “No, només ofec i una mica de tos. No us volia molestar, amb la feina que teniu”.

Què he de fer?

En Joan ve “d’urgències”. Se sent marejat. Li roda el cap en aixecar-se del llit. I en canviar de posició. Així no pot conduir. No pot anar a treballar. Ni pot baixar al poble per fer qualsevol activitat.

Té 58 anys. Separat. Viu sol. Té un fill discapacitat que vivia amb ell fins que va tenir un infart de miocardi que el va deixar amb una fracció d’ejecció del 30%.

Fa 7 mesos va morir la seva mare. El pare havia mort fa anys.

El dia de demà!!!

Ahir  estava a la consulta amb una pacient, quan de sobte ve una companya infermera demanant-me ajuda perquè tenia una persona amb dolor toràcic a la consulta del metge del costat.

Normalment, si hi ha sospita d’un possible IAM, es col·loca el pacient a una consulta del CAP determinada. Però ahir va ser diferent. El pacient va anar directament  a la consulta del seu metge per explicar-li que tenia un dolor molt fort al pit.

La recepta urgent

La Maria es presenta al taulell demanant ser atesa “urgent”. Ahir va anar a la consulta del traumatòleg de l’hospital, que li va treure el guix del turmell.

Segons explica, el traumatòleg li va dir que havia de seguir amb heparina 10 dies més. La Maria li diu que només li queda heparina per a un dia.

Urgències

En Pere torna a venir “d’urgències” (és a dir, sense visita programada…).

Fa uns dies va venir, també “d’urgències”, per unes taques a la pell que tenia feia setmanes. Se’l va atendre i es va prescriure un tractament per 3 setmanes que… segons explica a l’administratiu del taulell, només ha fet dues vegades… perquè “se li posa la pell vermella”…

L’especialitzada no respon

La dona del Sr. Antoni, que està inclòs en ATDOM des de fa temps, acut a la consulta d’infermeria a comentar que veu les cames del seu marit malament, m’explica que té els peus sempre freds i amb dolor, fins i tot a la nit. Quedem que al final de dia passaré a veure’l al domicili.

Té 90 anys i una molt bona qualitat de vida

By the way… la seva dona explica, en una visita de la infermera, que fa 4 dies “no s’entenia que deia”… “no em sortia allò que volia dir”… però… “em va passar de seguida”…

De fet, venen per un dolor al peu de tipus mecànic.

Merda! Això és un codi ictus… Molt probable accident isquèmic transitori fa menys de 7 dies… Seguint el protocol del Departament de Salut, el derivo a urgències de l’hospital de referència. Cal fer-li una prova d’imatge per veure si hi ha una hemorràgia o una isquèmia…

Urgències generades per altres departaments de la Generalitat

Avui, enrenou al CAP…

Les pediatres, aclaparades. Per què? Els informes per a les “beques”! Quines beques? A mi, metge de capçalera també m’ha esquitxat el tema. Mares (i algun pare) demanant visita urgent perquè s’han assabentat avui que demà es tanca el termini per demanar una ajuda per a estudiants amb problemes d’aprenentatge (bàsicament amb trastorn per dèficit d’atenció) i necessiten un “informe del metge” per fer la sol·licitud. Molts nois, com el que ha vingut a la meva consulta, han estat diagnosticats (i estan sent tractats) en centres privats que, molt correctament, han fet l’informe que pertoca. Però… No val aquest informe!!! Ha de ser d’un metge del sistema sanitari públic… Encara que el pediatra no conegui el nen. Encara que el metge de capçalera no l’hagi vist mai. Quina situació més ridícula!!! He hagut de fer (en visita urgent) un informe que transcriu l’informe del centre privat que atén a un pacient que és la primera vegada que veig… Què tenen al cap en el departament d’ensenyament? Quina pantomima és aquesta? Hem de fer veure que el sistema públic s’està fent càrrec d’aquests nois? No es refien dels informes dels centres privats? Llavors… Com és que hi ha tanta manca de recursos públics? Hem tingut tot l’estiu per fer informes… Quina manca de planificació! No veuen que col·lapsen els serveis sanitaris amb els seus requeriments burocràtics? Què hi ha de dir el conseller de salut? Potser que “defensi” el valor del temps dels professionals sanitaris. Per “fer un paper urgent per al departament d’ensenyament” els meus pacients (amb algun problema de salut) programats han tingut menys minuts de visita. El temps no s’eixampla… Jo només n’he tingut un… No vull ni pensar en el que han patit avui els centenars de pediatres del sistema públic del país!