Què fem amb el gos?

Ja havíem baixat persiana del consultori. Estàvem dinant. Pica la porta la companya que ha marxat a casa. Ha vist una dona en un banc, sembla que marejada mentre passejava el gos.

Surten dos infermers i l’administratiu a veure què passa. Poc després, truquen al consultori: “la portem cap aquí”. “Hem activat el SEM”. Venen amb els companys de l’ambulància que la porta.

Arriba i és l’Alfonsina. Cardiopatia isquèmica. Depressió major. Viu amb un gos.

Fem ECG, cateteritzem una vena, prenem TA, saturació, glucèmia, fem un ECG… ACXFA ràpida.

Arriba el SEM. Administren amiodarona EV i la traslladen a l’hospital.

Què fem amb el gos? Aquesta és la gran preocupació de l’Alfonsina! La seva filla viu a Tarragona. La policia municipal se’n farà càrrec, de moment. El portarà a una gossera, si l’Alfonsina no torna aviat.

Per sort, quan l’Alfonsina arriba a urgències ja li ha fet efecte l’amiodarona. La tenen unes hores en observació i la donen d’alta. La policia municipal li retorna el seu gos.

Aquest cop no ha acabat a la gossera.

El meu dia d’avui la consulta:

Explica’ns el teu dia!

Valorar i decidir què fer amb el resultat d’analítiques, radiografies i altres proves de 18 pacients. Com fan els metges d’hospital abans de “passar visita” als pacients ingressats… Però ho he de fer en 30 minuts d’agenda. Per decisió meva, arribo al consultori 30 minuts abans. Així tinc 60 minuts.

Desprès de veure els resultats, trucar al laboratori per ampliar paràmetres de les analítiques de 2 pacients.

Veure els avisos d’altes hospitalàries, informes d’urgències, resultats de proves fetes en altres centres… Avui, pocs, només 6. Els dilluns, poden ser més de 20.

Començo la presencial amb una noia de 15 anys a qui la mare vol que enviï al psicòleg per “problemes de comportament a casa”. És una primera visita.  En 12 minuts programats…

Pacient amb vòmits: acaba sent una ACxFA ràpida. Valorar, decidir, contenir, demanar ambulància… No estava programada. Abans, he hagut de decidir fer-la venir, ja que havia trucat per telèfon…

Pacient de 88 anys amb pèrdua de 7 kg pes i disfàgia. Valorar i activar circuit de diagnòstic ràpid de càncer. 12 minuts programats.

Parlar per telèfon amb la parella i la metgessa d’un pacient de 89 anys que està ingressat a l’hospital, amb molt mal pronòstic. En 5 minuts d’agenda.

Anar a un domicili a veure una parella de 84 i 80 anys que no surten de casa per la complexitat de les seves malalties i les barreres arquitectòniques del seu domicili. En 30 minuts d’agenda. Cal agafar el cotxe per anar a casa seva. Viuen en una urbanització.

A 3 pacients que, amb tota la seva bona fe, venien per més de tres motius de consulta “vinc poc per no molestar”, els he hagut d’explicar que tenen 12 minuts d’agenda… i que més val que vinguin més sovint.

Valorar i decidir 8 consultes de “gestions”: renovació de receptes, baixes, informes… 5 minuts d’agenda per cada consulta.

Validar 16 baixes i/o prescripcions que l’infermer ha fet a persones que han vingut per motius “urgents” o que tenia programades a la seva agenda. Inserides en la meva agenda, sense temps associat.

Valorar 4 ECGs. Inserits en la meva agenda, sense temps associat.

Escoltar activament 3 pacients a qui l’hospital ha anul·lat/endarrerit/no programat la consulta o la prova que estan esperant. A més de resoldre els altres motius de consulta pels quals estaven programats: 12 minuts cadascun.

Una pacient de 62 anys amb demència que no vol prendre la medicació que li prescriuen i a la seva parella, el cuidador principal, que, sense haver programat visita, consulta per sobrecàrrega, TA elevada, nerviosisme, insomni… Programada la visita d’ella en 12 minuts. Ell no tenia temps assignat.

Un pacient de 82 anys crònic molt complex, polimedicat, que consulta amb la cuidadora perquè “no menja i no dorm”. Vol que li “doni alguna cosa”. En 12 minuts.

Un pacient diabètic tipus 1 amb febre i tos. Possible pneumònia. Demano rx. Torna amb la rx feta… 12 minuts d’agenda. A més, vol informe perquè li tornin els diners d’unes entrades a un concert al que no podrà assistir.

Per sort, 3 pacients per seguiment de la baixa laboral estaven bé i he fet l’alta. Dels seus 12 minuts n’han sobrat alguns per destinar a altres pacients.

Un pacient immigrant subsaharià em porta uns resultats analítics de l’hospital… No entenc per què… Per sort, tinc connexió amb el seu programa i veig que té visita programada a dermatologia la setmana que ve: ell no ho sap!!!

Una “urgència” per vaginitis: faig un frotis i el tractament.

Altres 2 pacients per seguiment de baixa laboral no han anat tan bé. He fet la valoració i continuació de la baixa.

Una pacient amb dolor al peu. Un altre amb sospita de gota.

Segurament me n’oblido d’algunes coses…

Per cert, em sembla que avui no he receptat cap paracetamol…

URGÈNCIES!!!!

Tarda d’estiu. Molts companys ja estan de vacances. Fa una calor sufocant!. Les agendes estan retallades al 50% i s’obren al dia. Sembla que avui el món s’aturi amb aquesta calor.

A les 17,30 s’obre la porta de la consulta de cop i entra esverada una administrativa amb un senyor de mitjana edat assegut en una cadira de rodes. Està pàl·lid a més no poder. Porta embolicat en un drap, un dit de la mà. S’ha tallat amb una serra elèctrica al taller de fusteria mentre treballava.

Qué hacer en Denver cuando estas muerto

Abans -i parlo de fa pocs anys- quan es moria algú i el metge estava visitant, el primer que rebia la trucada era el metge del poble, el recurs més proper i fiable. Era l’únic recurs, el més sensat i econòmic, i el mes lògic.
Ara no, ara truquen al 112…
Trucada d’una senyora del Penedès fa 15 dies, advertint que el seu home no respira i no sap que fer..

Com ajuda treballar en un poble!

Finalment, hem hagut d’enviar la Mercè que li facin una valoració psiquiàtrica urgent. Ha quedat ingressada a l’hospital de psiquiàtrics aguts. Hem hagut de mobilitzar molts recursos: nosaltres, la policia local, les ambulàncies, la filla de la pacient, el seu gestor…

Problemes amb els malalts terminals

Ja feia temps que tenia un càncer d’estómac i ara arribava el final. La Teresa ja estava molt dèbil i menjava poc, ja gairebé no es llevava. Durant la malaltia no havia volgut parlar mai de la gravetat, ni de la seva voluntat respecte els últims dies, era més fàcil parlar-ho amb el seu marit, que sempre l’acompanyava. Però vista la imminència de la mort calia plantejar d’alguna manera com volia el final. Un dia, en una visita a casa, amb el dolor controlat i amb tranquil·litat em diu que vol seguir a casa, que no vol anar a l’hospital. De vegades sembla que no serveix de res el que parlem amb els malalts, però sí que serveix. Quedem d’acord amb la pacient, el marit i els fills que li farem assistència a casa si no es presenta cap situació incontrolable. Quan gairebé no ingereix,

Domicili surrealista

Divendres de consulta habitual. A quarts de 3 avisen des del SEM perquè sortim a un domicili per atendre un pacient que necessita analgèsia per poder ser traslladat amb ambulància…. Queden 2 visites a la sala d’espera i el company ha sortit a fer 2 domicilis més…

Davant la urgència, resident i adjunt agafem tractament injectable i sortim cap al domicili.

Por

Negra nit. De guàrdia al centre de salut. Truquen per una urgència: una atenció a domicili d’una noia que s’ofega. El domicili és desconegut per a mi. Pujo les escales, truco. M’obre una noia jove, molt nerviosa, quasi no l’entenc; em diu alguna cosa del seu company, d’una persecució.

Passem a l’habitació. L’ausculto, intento parlar amb ella…

Truquen a la porta. Em demana que obri jo mateix. Entra un home jove, amb múltiples cops, sagna una ferida de la cara; està molt esverat, porta una pistola. Es queixa de dolor intens al tòrax. Em commina que no obri la porta a ningú.