Problemes amb els malalts terminals

Ja feia temps que tenia un càncer d’estómac i ara arribava el final. La Teresa ja estava molt dèbil i menjava poc, ja gairebé no es llevava. Durant la malaltia no havia volgut parlar mai de la gravetat, ni de la seva voluntat respecte els últims dies, era més fàcil parlar-ho amb el seu marit, que sempre l’acompanyava. Però vista la imminència de la mort calia plantejar d’alguna manera com volia el final. Un dia, en una visita a casa, amb el dolor controlat i amb tranquil·litat em diu que vol seguir a casa, que no vol anar a l’hospital. De vegades sembla que no serveix de res el que parlem amb els malalts, però sí que serveix. Quedem d’acord amb la pacient, el marit i els fills que li farem assistència a casa si no es presenta cap situació incontrolable. Quan gairebé no ingereix, posem una via subcutània per a l’administració de medicació pal·liativa i  expliquem mesures d’higiene, de canvis posturals, de cura de la pell. Tot queda registrat a la història clínica: queda clar que és un MACA (malaltia crònica avançada) i escrivim en el PIIC (pla d’intervenció individualitzada compartida) entre altres coses, la voluntat de la pacient i família d’estar i morir a casa. També deixem al domicili documents amb informació clínica i de voluntats per si ha d’intervenir algun altre professional i, com és habitual, el meu telèfon personal. Tot controlat, semblava, de cara el cap de setmana. També explico que, en cas de necessitat, poden posar-se en contacte amb el nostre servei d’atenció continuada, a través del 112.

El diumenge al migdia rebo una trucada del marit dient que havien tingut  un dubte amb la dosificació dels medicaments i que havien trucat al 112 demanant parlar amb el metge d’atenció continuada.  Però  en comptes de posar-los en contacte amb el metge de guàrdia els van enviar una ambulància per traslladar la malalta a l’hospital.  Parlo amb els tècnics de l’ambulància i quedem que deixen la malalta a casa, jo soluciono el tema de la medicació. La família estava molt enfadada, li costava d’entendre perquè els enviaven una ambulància, quan ells volien fer una consulta a un metge.

L’actual model d’atenció continuada no funciona bé, cal revisar-lo. És un disbarat traslladar una malalta en situació terminal controlada a un servei d’urgències hospitalàries. En comptes de tants MACA, PCC (pacient crònic complex), NECPAL(necessitats pal.liatives), PIIC i altres andròmines centrades en els programes informàtics, potser que se centressin en els pacients, el sentit comú i donessin més accessibilitat i capacitat d’acció als metges i infermeres de família. Tan difícil és?