Quin privilegi!

Fa 3 setmanes que la Montserrat va sortir d’alta del sociosanitari on va anar a parar per la fractura del seu fèmur, de 85 anys.

Avui és la tercera visita al seu domicili, on malviu amb la seva germana Anna, de 83 anys, que li fa alhora de mare i que fins ara era, suposadament,  la nostra “cuidadora principal”.

La Montserrat va amb caminador per casa i porta bolquer des de l’ingrés. El gosset que les cuida no pot sortir al carrer perquè ningú no el pot treure. Viuen en un edifici d’un carrer angoixant d’un barri complicat, sense ascensor, amb escales traïdores, on la policia sembla que  hi entra sovint buscant traficants, Continua llegint

El privilegi de cuidar del Martí

El Martí té 80 anys i viu amb la Maria, la seva esposa.

És originari de Castella i va venir a Catalunya a treballar quan va acabar el servei militar que  va fer  a Lleida. Una vegada instal·lat aquí i amb feina, es va casar i la Maria va venir del poble a viure amb ell.

Fa temps que es va diagnosticar d’Alzheimer però amb un deteriorament cognitiu lleu. També fa tres anys que està en tractament per un carcinoma epidermoide. Ara la malaltia ha avançat i té una nafra tumoral en coliflor, que exsuda moltíssim i fa molt mala olor. Té dolor que es controla amb pegats de fentanil i altres calmants. Cada dia vaig a curar-lo a casa i crec que és un privilegi poder estar amb ell i la Maria 20 minuts cada dia. Mentre realitzo les cures, parlem de la seva vida de jove, quan era pastor i anava amb les ovelles amb el seu pare, de com li agradava fer el cafè cada matí al bar de la cantonada i parlar amb  altres jubilats, de com està de content amb els nets, que els fills han arreglat la casa del poble i a l’estiu van tots a passar uns dies junts, que allò (la vida al poble) és una altra vida, … Continua llegint

Té criteri, no té criteri…

D’ençà que l’equip de domiciliària va començar a funcionar al CAP –ara ja fa sis mesos- el tema de l’atenció als pacients als domicilis ha canviat molt.

Les infermeres que fa temps que treballem en Atenció Primària sabem que l’atenció que donem al domicili és molt més que una visita. No només traslladem al domicili l’atenció que donem a la consulta, sinó que també realitzem una atenció bidireccional i amb molts agents implicats. Quan visitem als malalts, sovint comptem amb la família, la cuidadora (a vegades assalariada en millors o pitjors condicions laborals) o el veïnat. Tant pacients com professionals en sortim beneficiats. Continua llegint

Dolor i soledat. Soledat i dolor

Vaig a una visita a domicili d’una pacient assignada a una companya.

La Dolores té 92 anys i viu sola. He parlat amb la dona del seu net, que és qui l’ajuda de la família. La Dolores es queixa de dolor, la truca i l’hi diu, i ella no ho pot fer gran cosa. Viu a una hora de distància i només hi pot baixar els caps de setmana. Per això ens ha avisat.

Arribo a casa de la Dolores. M’obre de seguida quan a l’intèrfon em presento com la doctora. La dona del seu net ja l’havia avisada. Les dues treballadores socials de l’ajuntament que van anar-hi fa unes setmanes no van tenir tanta sort: “escolto la ràdio cada nit i sento que hi ha molta gent que es vol aprofitar de les persones grans, no obro a qualsevol”. Com a conseqüència d’això, l’ajuda a domicili a què té dret s’endarrerirà. Continua llegint

Un dia qualsevol de juliol…

Avui he començat la meva jornada laboral a les 7:45 h. M’agrada arribar una mica abans per preparar la consulta, obrir l’ordenador,..

He realitzat 13 analítiques i després he començat la consulta.

La primera persona que ha entrat per la porta era en Josep. Li agrada ser el primer. Venia a que l’administrés el tractament que es posa cada mes. Té un diagnòstic de malaltia mental. Parlem una estona, m’explica com porta la calor, què fa la mare amb la qual viu i ens acomiadem amb una abraçada.

Passa en Lluís. Ve acompanyat de la seva germana. Fa dos dies va anar a l’hospital per un fort dolor abdominal. Està diagnosticat de DM, obesitat, esquizofrènia. A l’hospital han detectat una anèmia important, i per això han hagut de transfondre-li  2 unitats de sang. L’han derivat a la unitat de diagnòstic ràpid i demà passat té visita amb ells. La germana em diu que beu molta coca cola zero i cervesa sense alcohol, que no ha deixat de beure aquests dies. Vol que jo li digui també que no begui. Parlem tots tres del que més li convé en aquests moments. Hi ha molta empatia en la conversa. Però no m’agrada el seu aspecte. Toca esperar fer proves i resultats. Continua llegint

Agraïment a la metgessa de família

Vaig anar al CAP buscant un metge ja que malgrat jo ho soc l’objectivitat quan la malaltia afecta als teus es perd per complet. Sentia soledat, vertigen i molta incertesa amb les proves que mostraven extensió de la malaltia de la meva sogra, que per mi era com una segona mare.

Urgia celeritat en les proves, decisions ràpides, però també tracte humà, acompanyament, confiança i suport, que és el que vam trobar amb la metgessa de família des del primer moment.

Ens calia algú de referent per poder confiar estar a casa en tot el procés i no deshumanitzar moments tan dolorosos. La  metgessa de família ens va estendre la mà i ens va fer saber que hi estaria quan calgués, acompanyant les paraules amb calidesa en la mirada.  Continua llegint

Cuidadores

Anem a veure en Paco i la Juani a casa seva. Dues persones amb més de 10 malalties cròniques cadascun, que prenen entre tots dos més de 15 medicaments. Fa 70 anys que estan junts, des de la seva infantesa en un cortijo d’Andalusia. Han treballat tota la vida. Han criat 5 fills i 7 nets. Ara, en Paco, hemiplègic, no es pot valdre per ell mateix. Necessita ajuda per tot. La Juana, cardiòpata, és la cuidadora principal. La Juani, tan malalta, tan fràgil! Continua llegint