Tot encaixa

Avui hem anat a visitar-la i curar-la per darrer cop.
Hem arribat que li queien les llàgrimes enyorant el seu Incondicional “Pitus” que no es separava mai de la seva falda i que justament avui se l’ha emportat la seva nova família adoptiva que de ben segur el cuidarà molt i molt bé.
Ella demà ingressa a una residència. I amb el seu esperit encara és capaç d’enlairar les seves mans i dedicar-nos una sevillana.
En demanar-li algun consell o alguna petició ens diu generosa i confiada “cap d’especial, fins ara sempre ha encaixat tot, espero que també ara”
I quan ens acomiadem ens diu “con el corasón y con mi alma aquí la espero”.
Si tens raó i al final tot acaba encaixant, només cal confiar i saber gaudir com tu de la companyia d’una Estrella Galicia sobre la taula.
En tan poc temps que et coneixem quant ens has ensenyat estimada Lou.

El meu dia d’avui la consulta:

Explica’ns el teu dia!

Valorar i decidir què fer amb el resultat d’analítiques, radiografies i altres proves de 18 pacients. Com fan els metges d’hospital abans de “passar visita” als pacients ingressats… Però ho he de fer en 30 minuts d’agenda. Per decisió meva, arribo al consultori 30 minuts abans. Així tinc 60 minuts.

Desprès de veure els resultats, trucar al laboratori per ampliar paràmetres de les analítiques de 2 pacients.

Veure els avisos d’altes hospitalàries, informes d’urgències, resultats de proves fetes en altres centres… Avui, pocs, només 6. Els dilluns, poden ser més de 20.

Començo la presencial amb una noia de 15 anys a qui la mare vol que enviï al psicòleg per “problemes de comportament a casa”. És una primera visita.  En 12 minuts programats…

Pacient amb vòmits: acaba sent una ACxFA ràpida. Valorar, decidir, contenir, demanar ambulància… No estava programada. Abans, he hagut de decidir fer-la venir, ja que havia trucat per telèfon…

Pacient de 88 anys amb pèrdua de 7 kg pes i disfàgia. Valorar i activar circuit de diagnòstic ràpid de càncer. 12 minuts programats.

Parlar per telèfon amb la parella i la metgessa d’un pacient de 89 anys que està ingressat a l’hospital, amb molt mal pronòstic. En 5 minuts d’agenda.

Anar a un domicili a veure una parella de 84 i 80 anys que no surten de casa per la complexitat de les seves malalties i les barreres arquitectòniques del seu domicili. En 30 minuts d’agenda. Cal agafar el cotxe per anar a casa seva. Viuen en una urbanització.

A 3 pacients que, amb tota la seva bona fe, venien per més de tres motius de consulta “vinc poc per no molestar”, els he hagut d’explicar que tenen 12 minuts d’agenda… i que més val que vinguin més sovint.

Valorar i decidir 8 consultes de “gestions”: renovació de receptes, baixes, informes… 5 minuts d’agenda per cada consulta.

Validar 16 baixes i/o prescripcions que l’infermer ha fet a persones que han vingut per motius “urgents” o que tenia programades a la seva agenda. Inserides en la meva agenda, sense temps associat.

Valorar 4 ECGs. Inserits en la meva agenda, sense temps associat.

Escoltar activament 3 pacients a qui l’hospital ha anul·lat/endarrerit/no programat la consulta o la prova que estan esperant. A més de resoldre els altres motius de consulta pels quals estaven programats: 12 minuts cadascun.

Una pacient de 62 anys amb demència que no vol prendre la medicació que li prescriuen i a la seva parella, el cuidador principal, que, sense haver programat visita, consulta per sobrecàrrega, TA elevada, nerviosisme, insomni… Programada la visita d’ella en 12 minuts. Ell no tenia temps assignat.

Un pacient de 82 anys crònic molt complex, polimedicat, que consulta amb la cuidadora perquè “no menja i no dorm”. Vol que li “doni alguna cosa”. En 12 minuts.

Un pacient diabètic tipus 1 amb febre i tos. Possible pneumònia. Demano rx. Torna amb la rx feta… 12 minuts d’agenda. A més, vol informe perquè li tornin els diners d’unes entrades a un concert al que no podrà assistir.

Per sort, 3 pacients per seguiment de la baixa laboral estaven bé i he fet l’alta. Dels seus 12 minuts n’han sobrat alguns per destinar a altres pacients.

Un pacient immigrant subsaharià em porta uns resultats analítics de l’hospital… No entenc per què… Per sort, tinc connexió amb el seu programa i veig que té visita programada a dermatologia la setmana que ve: ell no ho sap!!!

Una “urgència” per vaginitis: faig un frotis i el tractament.

Altres 2 pacients per seguiment de baixa laboral no han anat tan bé. He fet la valoració i continuació de la baixa.

Una pacient amb dolor al peu. Un altre amb sospita de gota.

Segurament me n’oblido d’algunes coses…

Per cert, em sembla que avui no he receptat cap paracetamol…

El neguit

M. té un càncer de pulmó avançat. Ahir vaig rebre una alerta de l’hospital on me n’informaven. No sabia que estigués ingressat.

M. té 91 anys i és molt fràgil. No hi ha un tractament curatiu per oferir-li. Fins ara ha viscut sol, tot i les seves limitacions, amb la supervisió dels fills. És una persona molt lliure.

Des de l’estiu, l’he visitat moltes vegades a consulta i a casa. Es queixava de diverses coses. Tenia molts motius per les queixes. Jo l’explorava i ho orientava i intentava evitar-li proves i desplaçaments fora de casa.

Em deia que s’ofegava. Però té una malaltia pulmonar obstructiva crònica i un cor dilatat i s’havia ofegat altres vegades. Em deia que perdia pes però continuava enèrgic fent les seves coses com abans.

Jo ajustava el tractament de les seves múltiples malalties. Una mica d’això una mica d’allò, intentant frenar la descompensació. Li trucava i el visitava sovint per veure si millorava. Feia el que podia.

De tant en tant, sentia una remor al cap, la sensació de no entendre per què passaven els mesos i no millorava. Tanmateix hi ha massa soroll al meu voltant. Faig massa coses a l’hora. Sovint no tinc control.

No ho vaig veure venir.

No li he demanat ni una radiografia en tots aquests mesos.

Des d’ahir tinc un neguit. L’intento ensorrar dins meu sota la quantitat de trucades, visites i tràmits que m’ocupen la jornada al CAP. Tinc por de trucar-li i que em confronti. Sé que no hagués canviat gaire el que passarà però no em tranquil·litza.

Finalment, he parlat amb ell. Hem quedat per demà. Cap retret, la confiança de sempre. Però el neguit no marxa.

Què més els pot passar?

Feia dies que intentava localitzar a la Manuela sense èxit. Ni el telèfon fix ni el mòbil em donaven senyals. Una companya m’explica que ha vingut la filla d’una pacient a dir-me que la seva mare necessitava que li miressin unes cremades que s’havia fet amb l’”esterilla” . Que no ha pogut trucar perquè tenen talls de llum i no els funciona el telèfon ni poden carregar el mòbil. Et voilà! La pacient de les cremades és la Manuela. Sempre m’ha fascinat com massa sovint penses en un pacient i al cap de pocs dies li ha passat alguna cosa. Programo un domicili perquè jo no podré anar a visitar-la (coses de l’organització). La meva companya infermera em descriu les cremades i el tractament que ha aplicat. Ah! (em diu), molt fort tot plegat, perquè no hi havia llum i he hagut de fer la cura  mentre la filla m’il·luminava amb un lot!

Vaig a veure a la pacient l’endemà. Feia més d’un any que no la veia. Té un deteriorament cognitiu que progressa lentament. La filla que conviu amb ella i és la cuidadora principal m’explica, mentre m’acompanya fins on està la Manuela, que ha fet una davallada molt gran. És cert. Quan la veig em costa reconèixer-la. Ella sí que em reconeix. Alça els braços des del sofà en el qual està asseguda i dient el meu nom m’abraça per la cintura. I em deixo abraçar. I comença a recordar quan venia al grup que fèiem al CAP per persones amb solitud percebuda. I lo bé que ho passàvem… I els mocadors de seda que pintava i que ens va regalar l’últim dia… I se’m fa un nus a la gola i penso: aguanta!. En realitat, m’agradaria deixar-me anar i plorar i seguir molta estona abraçades (coses de la fatiga pandèmica, em dic). Però no ho faig i lentament  me’n separo i m’assec a parlar amb ella i amb la seva filla.

M’explica la filla que el pitjor no ha estat el confinament, que el pitjor ha vingut quan han començat els talls de llum, ara fa dos mesos. Que això no pot ser. Que sempre són les mateixes les afectades. Que, com pots viure sense llum amb el fred que està fent?. Que va haver d’anar a buscar una estufa de butà, però que, és clar, amb la mare té por que passi un accident. M’explica que l’altra nit la mare va caure en aixecar-se per anar al lavabo perquè no hi havia llum, en anar a dormir sí que n’hi havia i se’n va anar durant la nit i no ho van poder preveure (a sobre, sentiment de culpa). Que no poden comprar aliments per molts dies perquè no saben quan serà el pròxim tall de llum.

El pitjor és l’aïllament que pateixen. Sense telèfon. Sense wifi. Sense poder carregar els mòbils. Sense tele-assistència. “Em veig sortint al carrer cridant:  ajuda!, si un dia passa quelcom urgent” diu. Està sobrepassada. Que no pot més, em verbalitza. Que són moltes coses: la COVID, el confinament i ara, els talls de llum. “ La mare no té per què passar per tot això tot just ara que podria gaudir de la seva jubilació”. Llavors s’emociona quan m’explica com la seva mare es pensa que els tallen la llum perquè no han pagat els rebuts i en aquesta consciència d’empobriment fals, diu que no cal que celebrin el Nadal, que millor saldin el deute. I se m’encongeix l’ànima pensant en el patiment gratuït que li produeix a la Manuela tot plegat. No es pot tolerar que ningú visqui en aquestes condicions per la irresponsabilitat d’empreses milionàries que no compleixen amb els seus deures.

Marxo del domicili emprenyada, i molt, per la injustícia tan gran que sempre recau en les més febles. Marxo pensant… què més els pot passar?

Arracades

Recordo el número de l’edifici en el qual viu la senyora Maria, però quan estic al davant de l’intèrfon per marcar el pis, veig que he oblidat el petit informe on hi havia l’adreça exacta. El portal a l’esquerra del de la pacient és una farmàcia. Assumeixo que és la seva així que  pregunto a la farmacèutica si sap on viu la Maria. “Doncs no sé quin pis, però espera que et busco el seu telèfon” diu mentre introdueix els cognoms al sistema. Sort que en el barri és coneixen, penso jo.

Quan comença a dictar-me els números en veu alta l’un darrere de l’altre, surten pel portal de la pacient dues dones. En veure que estic a mig camí entre l’entrada a casa seva i la farmàcia -i imagino que a l’espera que els metges de l’ambulatori passaran a veure la mare al llarg de la tarda- , ens pregunten si venim a veure a la Maria. “Passin, passin. Som les seves filles. La Maria és la nostra mare.” Un vincle que va i que ve. Camí de la porta dels baixos, ressonen les seves veus al rebedor de l’edifici, que ja demanen que el que li passa a la pacient no sigui res.

Quin privilegi!

Fa 3 setmanes que la Montserrat va sortir d’alta del sociosanitari on va anar a parar per la fractura del seu fèmur, de 85 anys.

Avui és la tercera visita al seu domicili, on malviu amb la seva germana Anna, de 83 anys, que li fa alhora de mare i que fins ara era, suposadament,  la nostra “cuidadora principal”.

La Montserrat va amb caminador per casa i porta bolquer des de l’ingrés. El gosset que les cuida no pot sortir al carrer perquè ningú no el pot treure. Viuen en un edifici d’un carrer angoixant d’un barri complicat, sense ascensor, amb escales traïdores, on la policia sembla que  hi entra sovint buscant traficants,

El privilegi de cuidar del Martí

El Martí té 80 anys i viu amb la Maria, la seva esposa.

És originari de Castella i va venir a Catalunya a treballar quan va acabar el servei militar que  va fer  a Lleida. Una vegada instal·lat aquí i amb feina, es va casar i la Maria va venir del poble a viure amb ell.

Fa temps que es va diagnosticar d’Alzheimer però amb un deteriorament cognitiu lleu. També fa tres anys que està en tractament per un carcinoma epidermoide. Ara la malaltia ha avançat i té una nafra tumoral en coliflor, que exsuda moltíssim i fa molt mala olor. Té dolor que es controla amb pegats de fentanil i altres calmants. Cada dia vaig a curar-lo a casa i crec que és un privilegi poder estar amb ell i la Maria 20 minuts cada dia. Mentre realitzo les cures, parlem de la seva vida de jove, quan era pastor i anava amb les ovelles amb el seu pare, de com li agradava fer el cafè cada matí al bar de la cantonada i parlar amb  altres jubilats, de com està de content amb els nets, que els fills han arreglat la casa del poble i a l’estiu van tots a passar uns dies junts, que allò (la vida al poble) és una altra vida, …

Té criteri, no té criteri…

D’ençà que l’equip de domiciliària va començar a funcionar al CAP –ara ja fa sis mesos- el tema de l’atenció als pacients als domicilis ha canviat molt.

Les infermeres que fa temps que treballem en Atenció Primària sabem que l’atenció que donem al domicili és molt més que una visita. No només traslladem al domicili l’atenció que donem a la consulta, sinó que també realitzem una atenció bidireccional i amb molts agents implicats. Quan visitem als malalts, sovint comptem amb la família, la cuidadora (a vegades assalariada en millors o pitjors condicions laborals) o el veïnat. Tant pacients com professionals en sortim beneficiats.

Dolor i soledat. Soledat i dolor

Vaig a una visita a domicili d’una pacient assignada a una companya.

La Dolores té 92 anys i viu sola. He parlat amb la dona del seu net, que és qui l’ajuda de la família. La Dolores es queixa de dolor, la truca i l’hi diu, i ella no ho pot fer gran cosa. Viu a una hora de distància i només hi pot baixar els caps de setmana. Per això ens ha avisat.

Arribo a casa de la Dolores. M’obre de seguida quan a l’intèrfon em presento com la doctora. La dona del seu net ja l’havia avisada. Les dues treballadores socials de l’ajuntament que van anar-hi fa unes setmanes no van tenir tanta sort: “escolto la ràdio cada nit i sento que hi ha molta gent que es vol aprofitar de les persones grans, no obro a qualsevol”. Com a conseqüència d’això, l’ajuda a domicili a què té dret s’endarrerirà.

Un dia qualsevol de juliol…

Avui he començat la meva jornada laboral a les 7:45 h. M’agrada arribar una mica abans per preparar la consulta, obrir l’ordenador,..

He realitzat 13 analítiques i després he començat la consulta.

La primera persona que ha entrat per la porta era en Josep. Li agrada ser el primer. Venia a que l’administrés el tractament que es posa cada mes. Té un diagnòstic de malaltia mental. Parlem una estona, m’explica com porta la calor, què fa la mare amb la qual viu i ens acomiadem amb una abraçada.

Passa en Lluís. Ve acompanyat de la seva germana. Fa dos dies va anar a l’hospital per un fort dolor abdominal. Està diagnosticat de DM, obesitat, esquizofrènia. A l’hospital han detectat una anèmia important, i per això han hagut de transfondre-li  2 unitats de sang. L’han derivat a la unitat de diagnòstic ràpid i demà passat té visita amb ells. La germana em diu que beu molta coca cola zero i cervesa sense alcohol, que no ha deixat de beure aquests dies. Vol que jo li digui també que no begui. Parlem tots tres del que més li convé en aquests moments. Hi ha molta empatia en la conversa. Però no m’agrada el seu aspecte. Toca esperar fer proves i resultats.