Els nostres drets

Era dimecres al matí. El Marco estava treballant com cada dia a l’empresa que el va contractar ja fa cinc anys. Picava una paret de pladur quan va caure d’una alçada aproximada d’un metre. Durant la caiguda, el seu genoll dret va contusionar contra una placa gegant de ferro que hi havia a terra. D’aleshores ençà, no ha pogut tornar a recolzar el peu a terra sense ajuda i utilitza crosses per caminar.

El cap del Marco, que estava present quan va succeir l’accident, li va omplir un paper perquè pogués ser atès a la seva mútua laboral. El Marco i els seus companys saben que tenen dret a ser atesos per la mútua laboral quan hi ha un accident a la feina.

Però ell és un home discret, de somriure plàcid. Com molts dels membres de la seva comunitat d’origen (i que ara formen part de la meva consulta), té un parlar suau i evita les discrepàncies. Em demana sempre permís per parlar i escolta amb atenció tot el que acostumo a dir-li, sense interrompre mai. No té un perfil bel·ligerant i les empreses, igual que jo, ho saben.

El Marco va anar a la mútua i m’ensenya l’informe que li van fer. La companya que el va visitar reflecteix a l’informe de la seva atenció que efectivament ha existit una caiguda i una contusió directa al genoll però que la causa de la impotència actual del genoll del Marco no és la caiguda sinó l’artrosi de genoll ja coneguda que ell pateix des de fa anys. Que el Marco hagués estat capaç de treballar amb la seva artrosi durant mesos no sembla transcendent amb relació a la situació d’impossibilitat per deambular que presenta postcaiguda i contusió. La companya de la mútua el remet a la meva consulta per poder fer-li la baixa per malaltia comuna.

Li explico al Marco que el procediment no és correcte: que la causa de la baixa és laboral i que hi ha uns drets associats a aquest reconeixement que perdrà si soc jo qui emet la baixa. Ell m’escolta astorat. No gosa interrompre’m. No tinc clar que entengui tot el que li dic.

Insisteixo que torni a consultar amb la mútua laboral i li faig un informe perquè li sigui més fàcil d’argumentar quan hi vagi. Li dic que no és bo per a ell que jo li faci la baixa i el remeto novament a la mútua laboral. Ell marxa de la consulta amb les seves crosses i el cap cot.

Passen els dies i oblido el seu cas. La consulta porta altres històries i els dies s’escapen sense que hi pari massa atenció.

Avui he rebut una econsulta del Marco. Em sol·licita que el derivi al traumatòleg. Li truco per telèfon per esbrinar com està. Han passat tres setmanes des que va caure.

M’explica que finalment no van tornar a valorar-lo a la mútua: que quan va anar al taulell d’administració de la mútua amb el meu informe, l’administrativa li va dir que no hi tenia dret a tornar a ser visitat. Com que va entendre (de la nostra visita prèvia) que jo no volia fer-li la baixa, no va veure altra solució que tornar a reincorporar-se a la seva feina. Només va poder treballar un dia perquè el vessament del genoll i el dolor li ho impedia així que va pactar amb la seva empresa l’acomiadament. L’empresa hi va estar d’acord i el van acomiadar. Ell està content perquè l’empresa li ha promès que quan es recuperi el tornarà a admetre.

Ara vol que jo el derivi al traumatòleg perquè creu que aquesta és la via per accelerar la seva recuperació.

A casa del Marco ara només hi ha un ingrés: el que pertoca per la seva situació d’atur. Ell té cinquanta-quatre anys i està casat. Hi viuen 3 fills amb el matrimoni. Veure’m si la recuperació del genoll li permetrà, en un futur pròxim, fer la feina que feia.

Mentrestant, la consciència d’aquesta professional transita remoguda per si va fer allò que calia fer tenint present el Marco i les seves circumstàncies.

Demores en les proves

La Maria, de 70 anys, va trucar al consultori pel juny. Havia anat a urgències de l’hospital per dolor abdominal. Només li havien prescrit analgèsics. Tenia por de venir. Però, quan vaig insistir, va venir. Dolor abdominal… i icterícia conjuntival. Mal assumpte! Demano analítica i ressonància per veure el pàncrees. Els resultats de les anàlisis i l’ecografia urgent que va fer un company de l’equip mostren una colèstasi.

Com que aviat me’n vaig de vacances, truco a una cirurgiana de l’hospital. És juliol. La citen, la visiten, li fan proves. Com sospitava, malauradament, és un càncer de pàncrees.

La deriven a l’hospital de tercer nivell. Fan tots els estudis, li posen una pròtesi biliar, programen la intervenció, la consulta a oncologia…

Al desembre, uns 6 mesos després de demanar la ressonància, l’administrativa que fa les tramitacions em comunica que ara “ja la pot tramitar”. Que si encara la vull demanar.

La Maria, en aquell moment, ja està ingressada a cures pal·liatives. Amb un pronòstic de vida ben curt.

Per al centre que ha de fer les proves diagnòstiques demorar la programació, desprogramar, endarrerir una prova… potser sembla “només” un tema burocràtic. Però per algunes persones una demora diagnòstica pot ser la diferència entre la vida i la mort

Sobre les DPOs (a partir d’un cas)

Benvolgudes,

M’agradaria explicar-vos un fet que vam viure fa uns  dies al CAP, i que vull deixar per a la reflexió.

Acut un noi d’uns 22 anys que refereix  que havia patit una caiguda i s’havia fet mal als dos genolls i a les mans, amb una sospita de possible fractura d’alguna falange.

Al taulell el noi informa que ha caigut.  Al davant hi té un conegut seu que quan el sent es gira i se’l mira de dalt a baix i li demana si la caiguda ha sigut amb moto, ja que pel tipus de lesions que presenta ho suggereixen.  (als dos genolls  i a la mà dreta)

El noi diu que sí, que ha sigut amb la moto. Continua llegint

Té criteri, no té criteri…

D’ençà que l’equip de domiciliària va començar a funcionar al CAP –ara ja fa sis mesos- el tema de l’atenció als pacients als domicilis ha canviat molt.

Les infermeres que fa temps que treballem en Atenció Primària sabem que l’atenció que donem al domicili és molt més que una visita. No només traslladem al domicili l’atenció que donem a la consulta, sinó que també realitzem una atenció bidireccional i amb molts agents implicats. Quan visitem als malalts, sovint comptem amb la família, la cuidadora (a vegades assalariada en millors o pitjors condicions laborals) o el veïnat. Tant pacients com professionals en sortim beneficiats. Continua llegint

L’Antonio i Julian T. Hart

Quan no fa ni quatre dies que va morir Julian T. Hart, la seva llei de cures inverses, es fa present amb tota cruesa a casa l’Antonio.

L’Antonio és un pacient de 67 anys, pràcticament cec i amb una discapacitat intel·lectual lleu. És un senyor extremadament educat, amb unes formes antigues que el fan molt entranyable. Consulta poc, fins ara amb algun amic que s’avé a acompanyar-lo a la consulta. A l’abril se li va diagnosticar un càncer de bufeta urinària arran d’una hematúria que el va dur a l’hospital. Allà li van fer una resecció del tumor, però després no va anar a la visita de seguiment amb l’uròleg que havia d’acabar d’estudiar l’extensió de la malaltia i determinar si s’havien de fer altres tractaments.  Continua llegint

Les noves malalties cròniques

Visito avui a la Francisca, que em diu que es troba cansada i una mica més somnolenta que habitualment.

La Francisca és una dona de 67 anys, que fa dos mesos va ser diagnosticada d’un hiperparatiroidisme primari. Està pendent d’intervenció quirúrgica per extirpar els dos adenomes que té a les paratiroides des del moment del diagnòstic en un hospital de tercer nivell. Continua llegint

Urgències

En Pere torna a venir “d’urgències” (és a dir, sense visita programada…).

Fa uns dies va venir, també “d’urgències”, per unes taques a la pell que tenia feia setmanes. Se’l va atendre i es va prescriure un tractament per 3 setmanes que… segons explica a l’administratiu del taulell, només ha fet dues vegades… perquè “se li posa la pell vermella”… Continua llegint

Entre l’espasa i la paret

Té 30 anys, parella i un fill de 2. I una mare de 50 que agonitza per un càncer de mama. El pare, treballa. I no s’ocupa de res… No hi ha més germans. L’àvia, fràgil i sola.

Fa mesos que va amunt i avall, de l’hospital a casa la mare. De casa la mare a casa seva. De casa seva a casa de l’àvia. A l’hospital. A la guarderia. Continua llegint

Respecte per la capacitació de les infermeres

En Pere, de 40 anys, té una esclerosis múltiple. Necessita una cadira de rodes elèctrica per desplaçar-se. Últimament té més espasmes musculars i no pot posar els peus als pedals de la cadira. Els pedals s’han hagut de reparar i soldar diverses vegades i ja no s’aguanten ni es poden reparar.

En Pere va amb els peus arrossegant per terra, fet que li ha causat diferents lesions als peus i caigudes perquè s’hi entrebanca. Continua llegint

Expectatives…

Molt enfadat, en Jaume m’explica que va venir al consultori (sense visita programada) perquè estava refredat. Tenia tos. No febre, ni ofec, ni signes d’alarma.

 Indignat, m’explica que l’administratiu del taulell li va dir que teníem l’agenda plena i que no hi havia ningú que el pogués visitar “d’urgència” per un refredat. Continua llegint