Però el problema és un altre

El senyor Joan té 84 anys, viu i està sol, té dolor.

Tinc escales per avaluar el seu dolor, tinc un arsenal terapèutic que no li basta el que li quedi de vida, per assajar-los tots, però…… pel que crec que seria el conhort més important per al seu dolor: NO ESTAR SOL… no tinc res! Continua llegint

Desigualtats amb el mateix codi postal. No m’hi acostumo.

És molta la gent i diversa, són molts els motius i diversos els que els porten  fins a la consulta.

Estic acostumada a gent de tota mena, m´agrada aquesta diversitat que m´ofereix el lloc on treballo. Al que no m´acostumo, el que no m´agrada, és que cada vegada veig més desigualtats en salut, desigualtats enfront les quals em sento impotent i m´indigno. Continua llegint

Allò que no es pot explicar

A la consulta, de vegades tinc la sensació que hi ha dies temàtics. Aquells en els quals els diagnòstics s’agrupen al voltant d’un òrgan, una especialitat, una patologia, un patiment. No només l’estacionalitat agrupa els diagnòstics (grips i pneumònies a l’hivern, malalties exantemàtiques a la primavera) sinó les polítiques, les lleis, els codis postals, la pobresa. Aquestes consultes tenen una densitat específica. Les paraules es condensen a l’aire a mesura que es pronuncien, algunes fins i tot, sembla que cristal·litzin i, en contacte amb la pell, amb les orelles, esquincin. Aquesta densitat fa que l’ambient sigui poc o gens respirable per ambdues persones presents. El ball de l’anamnesi i el temps, s’aturen. Una persona es buida (temporalment) i l’altra és sobrepassada per les paraules, el patiment, la impotència. Continua llegint

Diaris de trinxera: més de 3 anys i gairebé 250 històries al bloc

L’abril del 2012 començava aquesta aventura que ha anat ampliant la seva audiència, 11134 visites el 2012, 16293 el 2014 i, a primers de juliol d’enguany ja en portem 13357.

I quins són els temes que han tingut més èxit?

Intentant fer-ne una agrupació, que podria ser una altra, mirem quins temes motiven més els nostres lectors, triades de les històries amb més  de 300 visites, tot i que n’hi ha moltes més de cadascun dels temes triats:

En general, totes les històries demostren preocupació, angoixa, a moments cansament, però també compromís i ganes de fer-ho més bé. Potser seria bo que els que administren el sistema sanitari fossin lectors i reflexionessin a partir dels diaris.

Perquè ho puguin fer cal, però, que segueixin arribant més històries, que se’ns acaben…

Ho esperem per compartir-les!

Ja són dues-centes!

Els diaris de trinxera ja ha publicat dues-centes històries de la realitat de l’atenció primària.

L’aventura començava l’abril del 2012 i ara hem assolit aquesta fita.

La feina dels editors només és la seva revisió i posar-hi títol quan l’autor no li ha posat.

Hi ha  34 autors de les històries. La revisió ortogràfica la fa la Sigrid, una col.laboradora  més però bàsica i que ha llegit totes les històries. Continua llegint

No pot més

Entra a la consulta la Maria… amb la seva mare.

Explica que ja no pot més. No dorm. Se’n va a caminar i només plora. Té atacs d’angoixa. Està de mal humor, molt agressiva… I reben els de casa. Es veu “com una merda”… Plora. Continua llegint

Què és urgent?

La Maria, de 32 anys, ve a la consulta acompanyada de la seva mare. Explica que, fa uns temps, té sensació d’ofec, amb opressió al mig del pit…

“Potser són els nervis…”

Viu amb la seva parella a casa dels pares. Fa més d’un any que l’empresa no li paga el sou… Però segueix treballant, perquè com que l’assumpte “està pendent de judici”, no vol perdre la feina… Què no vol perdre? Una feina per la qual no cobra!

No busca una altra feina… Perquè… No perdrà la que fa temps que té, sense dret a l’atur, ni indemnització… Si marxés, encara que sigui amb l’argument que fa més d’un any que no li paguen, no tindria dret a l’atur…

Una persona ha de treballar sense cobrar “ad infinitum”? De què ha de viure? Potser “els que manen” creuen que es pot deturar el temps de pagar factures, d’haver de comprar menjar…

D’altra banda em pregunto… Si els sanitaris hem d’atendre els problemes de salut “urgents” al moment… Com és que els jutges no ho han de fer?

Són més urgents els mocs d’un nen que els ingressos d’una família?