El meu dia d’avui la consulta:

Explica’ns el teu dia!

Valorar i decidir què fer amb el resultat d’analítiques, radiografies i altres proves de 18 pacients. Com fan els metges d’hospital abans de “passar visita” als pacients ingressats… Però ho he de fer en 30 minuts d’agenda. Per decisió meva, arribo al consultori 30 minuts abans. Així tinc 60 minuts.

Desprès de veure els resultats, trucar al laboratori per ampliar paràmetres de les analítiques de 2 pacients.

Veure els avisos d’altes hospitalàries, informes d’urgències, resultats de proves fetes en altres centres… Avui, pocs, només 6. Els dilluns, poden ser més de 20.

Començo la presencial amb una noia de 15 anys a qui la mare vol que enviï al psicòleg per “problemes de comportament a casa”. És una primera visita.  En 12 minuts programats…

Pacient amb vòmits: acaba sent una ACxFA ràpida. Valorar, decidir, contenir, demanar ambulància… No estava programada. Abans, he hagut de decidir fer-la venir, ja que havia trucat per telèfon…

Pacient de 88 anys amb pèrdua de 7 kg pes i disfàgia. Valorar i activar circuit de diagnòstic ràpid de càncer. 12 minuts programats.

Parlar per telèfon amb la parella i la metgessa d’un pacient de 89 anys que està ingressat a l’hospital, amb molt mal pronòstic. En 5 minuts d’agenda.

Anar a un domicili a veure una parella de 84 i 80 anys que no surten de casa per la complexitat de les seves malalties i les barreres arquitectòniques del seu domicili. En 30 minuts d’agenda. Cal agafar el cotxe per anar a casa seva. Viuen en una urbanització.

A 3 pacients que, amb tota la seva bona fe, venien per més de tres motius de consulta “vinc poc per no molestar”, els he hagut d’explicar que tenen 12 minuts d’agenda… i que més val que vinguin més sovint.

Valorar i decidir 8 consultes de “gestions”: renovació de receptes, baixes, informes… 5 minuts d’agenda per cada consulta.

Validar 16 baixes i/o prescripcions que l’infermer ha fet a persones que han vingut per motius “urgents” o que tenia programades a la seva agenda. Inserides en la meva agenda, sense temps associat.

Valorar 4 ECGs. Inserits en la meva agenda, sense temps associat.

Escoltar activament 3 pacients a qui l’hospital ha anul·lat/endarrerit/no programat la consulta o la prova que estan esperant. A més de resoldre els altres motius de consulta pels quals estaven programats: 12 minuts cadascun.

Una pacient de 62 anys amb demència que no vol prendre la medicació que li prescriuen i a la seva parella, el cuidador principal, que, sense haver programat visita, consulta per sobrecàrrega, TA elevada, nerviosisme, insomni… Programada la visita d’ella en 12 minuts. Ell no tenia temps assignat.

Un pacient de 82 anys crònic molt complex, polimedicat, que consulta amb la cuidadora perquè “no menja i no dorm”. Vol que li “doni alguna cosa”. En 12 minuts.

Un pacient diabètic tipus 1 amb febre i tos. Possible pneumònia. Demano rx. Torna amb la rx feta… 12 minuts d’agenda. A més, vol informe perquè li tornin els diners d’unes entrades a un concert al que no podrà assistir.

Per sort, 3 pacients per seguiment de la baixa laboral estaven bé i he fet l’alta. Dels seus 12 minuts n’han sobrat alguns per destinar a altres pacients.

Un pacient immigrant subsaharià em porta uns resultats analítics de l’hospital… No entenc per què… Per sort, tinc connexió amb el seu programa i veig que té visita programada a dermatologia la setmana que ve: ell no ho sap!!!

Una “urgència” per vaginitis: faig un frotis i el tractament.

Altres 2 pacients per seguiment de baixa laboral no han anat tan bé. He fet la valoració i continuació de la baixa.

Una pacient amb dolor al peu. Un altre amb sospita de gota.

Segurament me n’oblido d’algunes coses…

Per cert, em sembla que avui no he receptat cap paracetamol…

Demores en les proves

La Maria, de 70 anys, va trucar al consultori pel juny. Havia anat a urgències de l’hospital per dolor abdominal. Només li havien prescrit analgèsics. Tenia por de venir. Però, quan vaig insistir, va venir. Dolor abdominal… i icterícia conjuntival. Mal assumpte! Demano analítica i ressonància per veure el pàncrees. Els resultats de les anàlisis i l’ecografia urgent que va fer un company de l’equip mostren una colèstasi.

Com que aviat me’n vaig de vacances, truco a una cirurgiana de l’hospital. És juliol. La citen, la visiten, li fan proves. Com sospitava, malauradament, és un càncer de pàncrees.

La deriven a l’hospital de tercer nivell. Fan tots els estudis, li posen una pròtesi biliar, programen la intervenció, la consulta a oncologia…

Al desembre, uns 6 mesos després de demanar la ressonància, l’administrativa que fa les tramitacions em comunica que ara “ja la pot tramitar”. Que si encara la vull demanar.

La Maria, en aquell moment, ja està ingressada a cures pal·liatives. Amb un pronòstic de vida ben curt.

Per al centre que ha de fer les proves diagnòstiques demorar la programació, desprogramar, endarrerir una prova… potser sembla “només” un tema burocràtic. Però per algunes persones una demora diagnòstica pot ser la diferència entre la vida i la mort

En Pere

En Pere té 60 anys. És divorciat des de fa 10 anys i té un fill de 32 anys que viu en parella i en una altra població. En Pere ha tingut alguna parella des del divorci, però en l’actualitat viu sol.

Fa temps que ens coneixem. Té diabetis i sempre acudeix als controls. Durant les visites parlem de la vida, de com viu ell, els seus pensaments i creences, a més de com es troba de la DM.

Dies enrere, a casa, es va trobar amb pèrdua d’estabilitat sobtada i mal de cap. Ell mateix va trucar al 061 i el van portar a l’hospital. Allà van diagnosticar-li càncer pulmonar amb metàstasi cerebrals. Continua llegint

L’Antonio i Julian T. Hart

Quan no fa ni quatre dies que va morir Julian T. Hart, la seva llei de cures inverses, es fa present amb tota cruesa a casa l’Antonio.

L’Antonio és un pacient de 67 anys, pràcticament cec i amb una discapacitat intel·lectual lleu. És un senyor extremadament educat, amb unes formes antigues que el fan molt entranyable. Consulta poc, fins ara amb algun amic que s’avé a acompanyar-lo a la consulta. A l’abril se li va diagnosticar un càncer de bufeta urinària arran d’una hematúria que el va dur a l’hospital. Allà li van fer una resecció del tumor, però després no va anar a la visita de seguiment amb l’uròleg que havia d’acabar d’estudiar l’extensió de la malaltia i determinar si s’havien de fer altres tractaments.  Continua llegint

Entre l’espasa i la paret

Té 30 anys, parella i un fill de 2. I una mare de 50 que agonitza per un càncer de mama. El pare, treballa. I no s’ocupa de res… No hi ha més germans. L’àvia, fràgil i sola.

Fa mesos que va amunt i avall, de l’hospital a casa la mare. De casa la mare a casa seva. De casa seva a casa de l’àvia. A l’hospital. A la guarderia. Continua llegint

Prepara’t!

Aquest matí, entre visita i visita, la infermera ha tret el cap per dir-me que havia prioritzat una noia que havia vist que feia mala cara, i si me la podia passar a la consulta. I és clar. M’ha dit: “prepara’t”. He obert la història i no hi ha res. És una primera visita.

Entra la noia, una noia francesa de 40 anys, amb part de la família i ella mateixa vivint de fa anys al poble on visito, que porta un mocador al cap, no té celles i té la cara visiblement botida. “Està fent quimioteràpia”, penso. L’acompanya la seva germana. Continua llegint

Entre l’espasa i la paret

Era juny de 2014 aproximadament, quan va entrar a la consulta una dona que no arribava als 35 anys. Em vaig presentar, era la primera vegada que la veia per la consulta, ella va fer el mateix i immediatament va passar a explicar-me el motiu pel qual venia.

Al novembre de 2013 la seva vida havia fet un gir inesperat. Després de visitar a la seva ginecòloga per una cita rutinària, li havien comunicat que el CA19.9 – un marcador tumoral de fetge, pàncrees, colon i recte- sol·licitat en l’anàlisi de sang estava elevat. Continua llegint

L’últim mico

Acabo la guàrdia, com deia un company, per bones que siguin sempre són pesades… això d’estar fora de casa en hores intempestives… bé és i què… no cal que en trenqui massa el cap és el que hi ha… el millor de tot és que ja només em queda mitja hora, ningú a la sala d’espera… M’acosto a la màquina de cafè, em trec un caputxino i m’assec al costat de l’administratiu mentre obro un exemplar del diari gratuït de la jornada (desembre del 2015). En una de les pàgines interiors llegeixo que s’inicia el programa de cribatge de càncer de còlon a les comarques del Camp de Tarragona… Continua llegint

Petites consultes

Home de 42 anys que consulta, amb un to de disculpa, sobre una màcula de menys de 5mm al braç… “He sentit que s’han de vigilar, per si són un càncer”.

Home de 32 anys. “Vinc perquè la tele t’espanta…” A l’analítica de la revisió laboral li han trobat un colesterol de 226… No fuma, no és diabètic, no té HTA, no té AF de cardiopatia. Continua llegint

Iniquitat en seguretat del pacient. No pots triar hospital… Però no tots els hospitals són iguals…

En Ramon, de 82 anys, ve a buscar els resultats de les seves anàlisis. Té una anèmia per falta de ferro.

  • Vas bé de ventre, Ramon?
  • Fa un temps, una mica restret… Però em trobo bé…

Uff! Anèmia ferropènica més restrenyiment en una persona de 82 anys… Igual a càncer de colon mentre no es demostri que no. Faig una derivació per “diagnòstic ràpid” al servei de gastroenterologia de l’hospital… El visita (un internista) i demana una colonoscòpia. Al cap de 4 mesos en Ramon ve a la consulta per un altre motiu. Continua llegint