El conte de la Primària

(història d’una metgessa de família)

Temps era temps, ara ja fa anys, el dia a dia d’una metgessa de família era molt diferent a la d’ara. Era l’època en què no hi havia ordinadors a la consulta, i les històries eren carpetes, blaves pels pacient de sexe masculí, roses pels de sexe femení. No hi havia internet, no hi havia mail, no hi havia whatss, no estàvem connectats amb l’atenció especialitzada, no teníem Google Maps.

Quan arribàvem al CAP, abans d’anar a la consulta, havíem de passar per l’arxiu per recollir les històries clíniques de les visites d’aquell dia, que d’entrada eren unes 40 (al final del dia acabàvem amb moltes més). Amb les històries sota el braç entràvem a la consulta, ens assèiem a cadira, i dedicàvem uns minuts a segellar el talonari de receptes, una a una, per tenir-les preparades per a la consulta (era un soroll molt característic d’aquella hora, el pum-pum del segell sobre la tinta i sobre el paper). Si teníem temps, preparàvem també els comunicats de confirmació del dia (que també fèiem a mà, i que tenien una periodicitat setmanal). Un cop fet això, començàvem la consulta. 

El ritme era de 5 minuts per cada pacient. Ateníem les demandes, fèiem a mà receptes i comunicats de confirmació, miràvem les radiografies (que arribaven per valisa) al negatoscopi, intentàvem esbrinar què havia dit l’especialista…Fèiem peticions d’analítica en un full de colorins (que havíem d’omplir amb llapis H2), les derivacions en paper autocalcat (una còpia quedava a la carpeta), les declaracions MDI/MDO en un full de color verd…

Treballàvem aïllats a la nostra consulta, ofegats sota l’enorme pressió assistencial, la burocràcia i la sensació de descontrol. 

I aleshores va arribar la informàtica.

Vam haver de passar a les històries clíniques informatitzades les dades de cada pacient, una a una, i la medicació crònica.

Però va ser un gran canvi!! A l’ordinador podíem veure el llistat de medicació crònica, que ara renovàvem amb un sol click. Els resultats d’analítiques també apareixien a l’ordinador, i amb el temps es van començar a bolcar “soletes” al full de  monitoratge. També amb un parell de clicks vam començar a fer els comunicats de confirmació, que a més van deixar de ser setmanals i els podíem fer mensuals. I amb el temps vam poder accedir al curs d’especialitzada. Era com un miracle.

I  vam pensar que a partir d’aleshores treballaríem molt millor….

I ens hem fet grans.  I ara ja no passem per l’arxiu a buscar les carpetes. Ara tenim un ordinador a taula. I quan l’encenem, ens submergim en un nou món.

El primer que veiem son  els AVISOS, de resultats de proves i d’analítiques dels nostres pacients (les que hem demanat nosaltres i les que no), d’informes d’hospital i CUAP, avisos de les farmàcies, avisos de PREALT, de defuncions, alertes de l’ICAM que ens demana informes i que hem de resoldre urgentment. 

Entrant a l’historial dels pacient, podem revisar els cursos de tota l’atenció especialitzada, la medicació que han donat altres professionals, els resultats de proves, les cites programades.

Tenim accés al llistat de medicació propera a caducar, al llistat de SELF-AUDIT (que hem de revisar periòdicament), a les peticions d’analítiques d’altres professionals que podem aprofitar. Podem treure mil llistats més de pacients de no compleixen indicadors d’una bona qualitat assistencial o farmacològica (que ens avaluen cada any).

A poc a poc, hem anat assumint feina que altres nivells no podien assumir:  el control de la TAO, oxigenoteràpia domiciliària, peticions de PAOs, informes de radiologia, retinografies. Hem volgut assumir (perquè volem ser professionals resolutius) la cirurgia menor, les ecografies, la crioteràpia, les infiltracions. Hem assumit també les deficiències de l’atenció especialitzada, i alguns especialistes  ja no permeten (!) que fem derivacions presencials, i tot ho hem de resoldre mitjançant consultes telemàtiques.

Se’ns multipliquen les formes de derivar, per OC, per telèfon, per mail. Se’ns multipliquen els serveis i supraserveis d’atenció especialitzada, que hem d’especificar a les derivacions i que canvien constantment.

Rebem demandes dels usuaris en visita presencial, telefònica i telemàtica, que ens envien els dies hàbils i els dies naturals, les 24 hores del dia, animats per gerents que prometen que respondrem en 48h.

Hem d’estat pendents del mail, del PIDGIN, dels grups de whatss, mantenir-nos actualitzades dels canvis informàtics, del Microsoft 365, del HES.

…

I quan apaguem l’ordinador i deixem de rebre inputs constants, pensem que sí, que ara som més completes i resolutives, les visites que fem (a 10 o 12 minuts) són d’una altíssima qualitat. Però que tot aquest canvi és insostenible, perquè no s’ha acompanyat d’un augment proporcional dels recursos materials i personals.  Seguim essent el mateix nombre de metgesses, les que cada matí passaven per l’arxiu a buscar les carpetes, blaves i roses.

                                 

El refredat

Avui ha vingut la Teresa a la consulta. El motiu que ha dit als administratius era que estava molt refredada. Quan ha entrat, de seguida m’ha dit que no estava refredada, que volia parlar amb mi.

Aviat farà un any de la mort del seu marit, el Josep. Era un home encantador, massa jove per morir. Tots dos estaven molt units. Anaven junts a tot arreu. Ella el troba molt a faltar.

Ha agafat un sobre de la bossa i me’l ha donat dient

• El  Josep sempre pensava en tu per Nadal i quan anaven a comprar algun detall per les nostres amistats, tu estaves present, ja ho saps. Ara que ell no hi és, no tinc ganes d’anar a comprar res, però vull regalar-te aquest número de loteria perquè sàpigues que sempre estaré molt agraïda per tot el que has fet per nosaltres i sobretot per ell.

I no he sabut què dir-li. Només una abraçada llarga i després hem començat a parlar del Josep, recordar-lo com era i com han estat de feliços amb una vida senzilla.

Gracies a la meva professió com infermera he pogut acompanyar a molta gent encantadora i preciosa en moments difícils. Moltes ja no hi són. És de les millors coses que m’ha passat a la vida. Compartir les dificultats de la vida dels altres és un privilegi que m’ajuda a poder gestionar i comprendre les meves. I no entenc el món sense aquesta solidaritat i estima als altres.

Allò excepcional que hauria de ser normal

Avui ha trucat al consultori una metgessa de medicina interna de l’hospital, per explicar-me que donava d’alta una pacient de qui havíem parlat fa pocs dies, i en quines condicions. En els 40 anys que fa que treballo de metgessa de família, és la primera vegada que un especialista d’hospital contacta amb mi per explicar-me l’alta d’un pacient.

Cert que jo l’havia trucat per explicar-li el context sociosanitari de la pacient (de 88 anys, que viu sola, crònica, complexa, i que cap familiar coneix la seva situació) uns dies abans. Molta de la informació que li vaig donar, ella no la coneixia, ja que la pacient no la recordava o no la volia explicar. Li va ser d’utilitat per un millor maneig de la pacient.

Això ho he fet moltes vegades: trucar a l’internista de l’hospital per explicar una informació que, tot i que es faci una bona història clínica, és difícil d’aconseguir (el pacient no la recorda i els familiars la desconeixen).

Habitualment, m’ho agraeixen i ho tenen en compte (unes més que altres).

Però mai (en 40 anys) un especialista de l’hospital havia fet el gest de posar-se en contacte amb mi per comunicar-me la situació d’un pacient a l’alta.

Ella m’informa, jo li agraeixo, em comprometo a seguir la pacient a l’alta i ella s’ofereix per si cal considerar nou ingrés.

Si quan dona d’alta un pacient complex, el metge de l’hospital parlés amb el metge de família, molts accidents de seguretat del pacient s’evitarien.

Volver

Hace unos meses volví al CAP tras tener a mi segundo hijo. La pena de dejar al pequeño y el miedo a no acordarme de hacer de médica me tuvieron muy nerviosa las semanas previas, pero al poner los pies en el CAP la sensación fue como de volver a casa. Una mezcla de sentimientos me invadió. La emoción del reencuentro con compañeros y pacientes, la pena por los que ya no están, la alegría por los que están mejor y la impaciencia por ponerme al día de sus vidas, que también es su salud. Semanas después, todo se fue recolocando y cuando me preguntan cómo llevo la vuelta a la consulta tengo que decir que estoy disfrutando. Después de la pérdida en todos los sentidos que supuso la pandemia, reenamorarse de la profesión ha sido un proceso lento, pero natural y me encuentro en un momento dulce que espero que dure mucho. Estoy disfrutando de los retos que ofrece a diario la consulta, del aprendizaje que nos aportan los pacientes, de los silencios, de las miradas, de los compañeros y, sobre todo, de acompañar a las personas a lo largo de su vida. Y es que la longitudinalidad no solo mejora la calidad y alarga la vida de los pacientes, sino que también da calorcito en el corazón a las médicas. Y creo que esto es lo que nos da fuerza para seguir ejerciendo y luchando por la atención primaria que queremos.

Carta de comiat al meu infermer

Estimat

avui 31 de gener és el teu últim dia com a interí a la UBA que compartim

Fa 9 anys que ets el referent de salut per a les persones que tenim assignades a la UBA.

La nostra no és una professió de “mercenaris” que puguin ser intercanviables els uns per altres: no som especialistes focals com els companys hospitalaris (que són professionals que atenen pacients només per un motiu concret de consulta en un moment concret) Nosaltres som especialistes en persones i famílies: el nostre valor professional, com especialistes en atenció primària, és el coneixement que acreditem al llarg del temps de la persona i el seu context; el vincle que som capaços de crear. Això és el que ha demostrat, reiteradament amb extensa bibliografia, millorar la salut de la població que atenem (i disminuir-ne la seva mortalitat). I això, que seria l’objectiu de la nostra feina, no s’aconsegueix en un dia.

Tu tens aquest vincle amb la població que atens: et reconeixen, t’estimen com a tal i també confien en tu perquè t’ho has guanyat a pols durant tots aquests anys.

Els resultats quantitatius de la nostra UBA (allò que valora anualment la nostra empresa amb el complement de productivitat variable) són impecables i els qualitatius (si hi hagués la voluntat d’analitzar-los) també ho serien. De fet, en aquest moment present has estat capaç d’assumir el maneig de la nostra consulta durant 2 mesos mentre jo estic de baixa i durant tot aquest temps només has tingut un suport puntual mèdic perquè la meva substitució ha estat minsa. Això només ho pot fer algú que coneix i domina la població que atén.

Però, malgrat tot, avui deixes la feina que has estat fent els darrers 9 anys perquè tot això no ha estat suficient. Sabem com funciona el sistema, però no per això compartim decisions com aquesta que el que fan és empitjorar la situació ja prou malmesa dels nostres centres d’atenció primària. Es fa impossible d’entendre que una persona que fa tants anys que està vinculada a l’empresa no tingui un contracte ja, a hores d’ara, estable i de continuïtat.

Por mi parte, querido compañero, gracias infinitas por todo este tiempo compartido. Por haber podido aprender juntos y por creer en una profesión que, a pesar de los embates, resiste con uñas y dientes gracias a profesionales como tu, que creen en el inmenso valor que tiene lo que hacemos dentro de nuestras consultas, en nuestra comunidad y en los domicilios.

Vayas donde vayas, ¡mucha suerte! Fue un placer.

Tot encaixa

Avui hem anat a visitar-la i curar-la per darrer cop.
Hem arribat que li queien les llàgrimes enyorant el seu Incondicional “Pitus” que no es separava mai de la seva falda i que justament avui se l’ha emportat la seva nova família adoptiva que de ben segur el cuidarà molt i molt bé.
Ella demà ingressa a una residència. I amb el seu esperit encara és capaç d’enlairar les seves mans i dedicar-nos una sevillana.
En demanar-li algun consell o alguna petició ens diu generosa i confiada “cap d’especial, fins ara sempre ha encaixat tot, espero que també ara”
I quan ens acomiadem ens diu “con el corasón y con mi alma aquí la espero”.
Si tens raó i al final tot acaba encaixant, només cal confiar i saber gaudir com tu de la companyia d’una Estrella Galicia sobre la taula.
En tan poc temps que et coneixem quant ens has ensenyat estimada Lou.

El meu dia d’avui la consulta:

Explica’ns el teu dia!

Valorar i decidir què fer amb el resultat d’analítiques, radiografies i altres proves de 18 pacients. Com fan els metges d’hospital abans de “passar visita” als pacients ingressats… Però ho he de fer en 30 minuts d’agenda. Per decisió meva, arribo al consultori 30 minuts abans. Així tinc 60 minuts.

Desprès de veure els resultats, trucar al laboratori per ampliar paràmetres de les analítiques de 2 pacients.

Veure els avisos d’altes hospitalàries, informes d’urgències, resultats de proves fetes en altres centres… Avui, pocs, només 6. Els dilluns, poden ser més de 20.

Començo la presencial amb una noia de 15 anys a qui la mare vol que enviï al psicòleg per “problemes de comportament a casa”. És una primera visita.  En 12 minuts programats…

Pacient amb vòmits: acaba sent una ACxFA ràpida. Valorar, decidir, contenir, demanar ambulància… No estava programada. Abans, he hagut de decidir fer-la venir, ja que havia trucat per telèfon…

Pacient de 88 anys amb pèrdua de 7 kg pes i disfàgia. Valorar i activar circuit de diagnòstic ràpid de càncer. 12 minuts programats.

Parlar per telèfon amb la parella i la metgessa d’un pacient de 89 anys que està ingressat a l’hospital, amb molt mal pronòstic. En 5 minuts d’agenda.

Anar a un domicili a veure una parella de 84 i 80 anys que no surten de casa per la complexitat de les seves malalties i les barreres arquitectòniques del seu domicili. En 30 minuts d’agenda. Cal agafar el cotxe per anar a casa seva. Viuen en una urbanització.

A 3 pacients que, amb tota la seva bona fe, venien per més de tres motius de consulta “vinc poc per no molestar”, els he hagut d’explicar que tenen 12 minuts d’agenda… i que més val que vinguin més sovint.

Valorar i decidir 8 consultes de “gestions”: renovació de receptes, baixes, informes… 5 minuts d’agenda per cada consulta.

Validar 16 baixes i/o prescripcions que l’infermer ha fet a persones que han vingut per motius “urgents” o que tenia programades a la seva agenda. Inserides en la meva agenda, sense temps associat.

Valorar 4 ECGs. Inserits en la meva agenda, sense temps associat.

Escoltar activament 3 pacients a qui l’hospital ha anul·lat/endarrerit/no programat la consulta o la prova que estan esperant. A més de resoldre els altres motius de consulta pels quals estaven programats: 12 minuts cadascun.

Una pacient de 62 anys amb demència que no vol prendre la medicació que li prescriuen i a la seva parella, el cuidador principal, que, sense haver programat visita, consulta per sobrecàrrega, TA elevada, nerviosisme, insomni… Programada la visita d’ella en 12 minuts. Ell no tenia temps assignat.

Un pacient de 82 anys crònic molt complex, polimedicat, que consulta amb la cuidadora perquè “no menja i no dorm”. Vol que li “doni alguna cosa”. En 12 minuts.

Un pacient diabètic tipus 1 amb febre i tos. Possible pneumònia. Demano rx. Torna amb la rx feta… 12 minuts d’agenda. A més, vol informe perquè li tornin els diners d’unes entrades a un concert al que no podrà assistir.

Per sort, 3 pacients per seguiment de la baixa laboral estaven bé i he fet l’alta. Dels seus 12 minuts n’han sobrat alguns per destinar a altres pacients.

Un pacient immigrant subsaharià em porta uns resultats analítics de l’hospital… No entenc per què… Per sort, tinc connexió amb el seu programa i veig que té visita programada a dermatologia la setmana que ve: ell no ho sap!!!

Una “urgència” per vaginitis: faig un frotis i el tractament.

Altres 2 pacients per seguiment de baixa laboral no han anat tan bé. He fet la valoració i continuació de la baixa.

Una pacient amb dolor al peu. Un altre amb sospita de gota.

Segurament me n’oblido d’algunes coses…

Per cert, em sembla que avui no he receptat cap paracetamol…

Ajudant a acabar amb el patiment

“Paulina Vargas” i “Andreu Pallars”, infermera i metge de família, expliquen la seva experiència en acompanyar a una persona a morir.

Sanitarios que practican la eutanasia: “No es acabar con la vida de alguien, sino con su sufrimiento” (eldiario.es)

Emotius són tots els comentaris dels lectors, entre els quals, com exemple, podem llegir:

Moltes gràcies a tots els “Andreu Pallars” i “Paulina Vargas” amb què compta el nostre millorable però més que digne sistema sanitari públic. Déu nostre Senyor no ho vulga, però si algun dia em trobe en eixa situació m’agradaria estar en mans gent tan professional, bona, humanitària, com ells. Alguns dels problemes que han tingut que enfrontar tal volta podrien pal·liar-se si la persona que s’hi troba en eixa situació hagués complimentat prèviament el testament vital i implicat els seus familiars. Jo ja ho he fet tot i estar bé de salut, suposadament lluny de la mort. Al meu parer, els familiars hi haurien d’acompanyar pacient i sanitaris; i pense que és responsabilitat del pacient preparar uns i altres per tal que el tràngol pel qual han de passar siga menor. “Andreus i Paulines”, gràcies de nou. Una forta abraçada.

Esanchig

Dedicat a totes les infermeres i metgesses de família que, amb calidesa, proximitat i lleialtat, han ajudat (o ajudaran) a morir a persones amb patiment insuportable. Persones a les qui la vida se’ls ha fet un “no viure”

La calidesa de l’atenció

Ja fa temps que m’hauria d’haver jubilat com a metgessa de família.

M’he entossudit a seguir un temps més. I, sovint, em surt a compte…

Entre molts altres, avui atenc a un home jove, per 3 o 4 consultes aparentment sense massa importància, de les que en podríem dir aparentment fàcils. L’entrevista i tota la visita duren uns 10 minuts (potser menys).

L’atenc en una consulta que no és l’habitual meva, ajudo a una altra companya. No el conec de res, ni ell, crec, a mi.

En aixecar-se em somriu (encara sota la mascareta), i em diu:

“A partir d’ara serà la meva metgessa de capçalera?”

Amb certa tristor li dic que no (ai, la longitudinalitat…!); li explico breument…

Em diu:

“Ah!, entenc…

Doncs, moltes gràcies per decidir seguir!”

El neguit

M. té un càncer de pulmó avançat. Ahir vaig rebre una alerta de l’hospital on me n’informaven. No sabia que estigués ingressat.

M. té 91 anys i és molt fràgil. No hi ha un tractament curatiu per oferir-li. Fins ara ha viscut sol, tot i les seves limitacions, amb la supervisió dels fills. És una persona molt lliure.

Des de l’estiu, l’he visitat moltes vegades a consulta i a casa. Es queixava de diverses coses. Tenia molts motius per les queixes. Jo l’explorava i ho orientava i intentava evitar-li proves i desplaçaments fora de casa.

Em deia que s’ofegava. Però té una malaltia pulmonar obstructiva crònica i un cor dilatat i s’havia ofegat altres vegades. Em deia que perdia pes però continuava enèrgic fent les seves coses com abans.

Jo ajustava el tractament de les seves múltiples malalties. Una mica d’això una mica d’allò, intentant frenar la descompensació. Li trucava i el visitava sovint per veure si millorava. Feia el que podia.

De tant en tant, sentia una remor al cap, la sensació de no entendre per què passaven els mesos i no millorava. Tanmateix hi ha massa soroll al meu voltant. Faig massa coses a l’hora. Sovint no tinc control.

No ho vaig veure venir.

No li he demanat ni una radiografia en tots aquests mesos.

Des d’ahir tinc un neguit. L’intento ensorrar dins meu sota la quantitat de trucades, visites i tràmits que m’ocupen la jornada al CAP. Tinc por de trucar-li i que em confronti. Sé que no hagués canviat gaire el que passarà però no em tranquil·litza.

Finalment, he parlat amb ell. Hem quedat per demà. Cap retret, la confiança de sempre. Però el neguit no marxa.