El conte de la Primària

(història d’una metgessa de família)

Temps era temps, ara ja fa anys, el dia a dia d’una metgessa de família era molt diferent a la d’ara. Era l’època en què no hi havia ordinadors a la consulta, i les històries eren carpetes, blaves pels pacient de sexe masculí, roses pels de sexe femení. No hi havia internet, no hi havia mail, no hi havia whatss, no estàvem connectats amb l’atenció especialitzada, no teníem Google Maps.

Quan arribàvem al CAP, abans d’anar a la consulta, havíem de passar per l’arxiu per recollir les històries clíniques de les visites d’aquell dia, que d’entrada eren unes 40 (al final del dia acabàvem amb moltes més). Amb les històries sota el braç entràvem a la consulta, ens assèiem a cadira, i dedicàvem uns minuts a segellar el talonari de receptes, una a una, per tenir-les preparades per a la consulta (era un soroll molt característic d’aquella hora, el pum-pum del segell sobre la tinta i sobre el paper). Si teníem temps, preparàvem també els comunicats de confirmació del dia (que també fèiem a mà, i que tenien una periodicitat setmanal). Un cop fet això, començàvem la consulta. 

El ritme era de 5 minuts per cada pacient. Ateníem les demandes, fèiem a mà receptes i comunicats de confirmació, miràvem les radiografies (que arribaven per valisa) al negatoscopi, intentàvem esbrinar què havia dit l’especialista…Fèiem peticions d’analítica en un full de colorins (que havíem d’omplir amb llapis H2), les derivacions en paper autocalcat (una còpia quedava a la carpeta), les declaracions MDI/MDO en un full de color verd…

Treballàvem aïllats a la nostra consulta, ofegats sota l’enorme pressió assistencial, la burocràcia i la sensació de descontrol. 

I aleshores va arribar la informàtica.

Vam haver de passar a les històries clíniques informatitzades les dades de cada pacient, una a una, i la medicació crònica.

Però va ser un gran canvi!! A l’ordinador podíem veure el llistat de medicació crònica, que ara renovàvem amb un sol click. Els resultats d’analítiques també apareixien a l’ordinador, i amb el temps es van començar a bolcar “soletes” al full de  monitoratge. També amb un parell de clicks vam començar a fer els comunicats de confirmació, que a més van deixar de ser setmanals i els podíem fer mensuals. I amb el temps vam poder accedir al curs d’especialitzada. Era com un miracle.

I  vam pensar que a partir d’aleshores treballaríem molt millor….

I ens hem fet grans.  I ara ja no passem per l’arxiu a buscar les carpetes. Ara tenim un ordinador a taula. I quan l’encenem, ens submergim en un nou món.

El primer que veiem son  els AVISOS, de resultats de proves i d’analítiques dels nostres pacients (les que hem demanat nosaltres i les que no), d’informes d’hospital i CUAP, avisos de les farmàcies, avisos de PREALT, de defuncions, alertes de l’ICAM que ens demana informes i que hem de resoldre urgentment. 

Entrant a l’historial dels pacient, podem revisar els cursos de tota l’atenció especialitzada, la medicació que han donat altres professionals, els resultats de proves, les cites programades.

Tenim accés al llistat de medicació propera a caducar, al llistat de SELF-AUDIT (que hem de revisar periòdicament), a les peticions d’analítiques d’altres professionals que podem aprofitar. Podem treure mil llistats més de pacients de no compleixen indicadors d’una bona qualitat assistencial o farmacològica (que ens avaluen cada any).

A poc a poc, hem anat assumint feina que altres nivells no podien assumir:  el control de la TAO, oxigenoteràpia domiciliària, peticions de PAOs, informes de radiologia, retinografies. Hem volgut assumir (perquè volem ser professionals resolutius) la cirurgia menor, les ecografies, la crioteràpia, les infiltracions. Hem assumit també les deficiències de l’atenció especialitzada, i alguns especialistes  ja no permeten (!) que fem derivacions presencials, i tot ho hem de resoldre mitjançant consultes telemàtiques.

Se’ns multipliquen les formes de derivar, per OC, per telèfon, per mail. Se’ns multipliquen els serveis i supraserveis d’atenció especialitzada, que hem d’especificar a les derivacions i que canvien constantment.

Rebem demandes dels usuaris en visita presencial, telefònica i telemàtica, que ens envien els dies hàbils i els dies naturals, les 24 hores del dia, animats per gerents que prometen que respondrem en 48h.

Hem d’estat pendents del mail, del PIDGIN, dels grups de whatss, mantenir-nos actualitzades dels canvis informàtics, del Microsoft 365, del HES.

…

I quan apaguem l’ordinador i deixem de rebre inputs constants, pensem que sí, que ara som més completes i resolutives, les visites que fem (a 10 o 12 minuts) són d’una altíssima qualitat. Però que tot aquest canvi és insostenible, perquè no s’ha acompanyat d’un augment proporcional dels recursos materials i personals.  Seguim essent el mateix nombre de metgesses, les que cada matí passaven per l’arxiu a buscar les carpetes, blaves i roses.

                                 

Ens cal optimisme

He arribat d’hora avui. Només hi ha 3 administratius al meu CAP. Ells sempre arriben els primers.

Saludo amb energia, al matí tot està per descobrir encara.

El CAP està adormit.

Treballo en un centre molt gran a la ciutat. El ritme s’engega a poc a poc: fins d’aquí una hora no estarà a ple rendiment. A hores d’ara només hi ha soroll a la planta 0; és l’hora d’extraccions.

Entro a la meva consulta i obro l’ordinador. Em costa uns 10 minuts tenir el programa encès i les diferents pantalles amb material d’ajuda a consulta obertes en altres pestanyes.

El relato, la medicina que los pacientes nos enseñan

Conozco a Pilar y Juan desde hace más de ocho años. Siempre se han visitado en su mutua privada, venían a la  consulta a enseñarme la multitud de informes y pruebas complementarias de los diferentes especialistas que les llevaban, y por supuesto a pedir las recetas, a veces interminables listas de la compra, que debían a la farmacia.

Tras la consulta habitualmente me sentía frustrada, ocupaban mucho del escaso tiempo que tenía y sin embargo, tenía la sensación de que como médico no había aportado absolutamente nada. Media hora, que restaba de una correcta atención a otros pacientes, que quizá lo necesitaran más.

El regal d’un pacient

“Perquè no s’oblidi d’escriure, ara que tenen tant de temps a l’ordinador”

Anys més tard

El pacient de les onze arriba tard i tot just fa cinc minuts que ha acomiadat la Conxita, que ha marxat amb un parell de receptes, vaja, el de sempre. La sala d’espera, inusualment, és buida. Assegut davant l’ordinador, sense les mans sobre el teclat i amb el ratolí a una distància considerable com per no tenir la temptació de tocar-lo, observa el fons de la pantalla.

Què volen aquesta gent?

Cada cop es fa més difícil portar una consulta amb una certa organització. Ho és per tots els canvis que ens fan introduir a les histories clíniques i perquè tinc la sensació que cada cop més estaré més pendent del ordinador que de mirar la cara de les persones que vénen a veure’m. Això em fa pensar molt i molt en un tema ètic i fa que doni moltes voltes i no sàpiga com sortir-me’n.

El metge informàtic

En Manuel pateix un cancer de laringe que estan tractant en un hospital de tercer nivell. La setmana passada va tenir un control post tractament amb l’especialista que el porta. Avui ve molt espantat a la consulta, te mal de coll, i li recorda el que tenia abans de ser intervingut. El visito i veig una faringitis, pregunto per la visita a l’hospital i em contesta:

“Em va dir el metge que estava tot bé, però perquè jo li vaig preguntar, que ell no em deia res. Només mira l’ordinador, no em mira a mi i gairebé no em parla. Més que metge sembla un informàtic. Sort que tenim els metges de capçalera perquè ens escoltin i ens expliquin sino, estaríem perduts”.

Escoltar, mirar, explicar, consolar, acompanyar, entendre, confortar, animar, tranquilitzar… són accions pròpies dels professionals sanitaris. Quant més tecnificada és l’atenció especialitzada, més sentit té per als malalts la nostra feina. En Manuel ho té clar.