El conte de la Primària

(història d’una metgessa de família)

Temps era temps, ara ja fa anys, el dia a dia d’una metgessa de família era molt diferent a la d’ara. Era l’època en què no hi havia ordinadors a la consulta, i les històries eren carpetes, blaves pels pacient de sexe masculí, roses pels de sexe femení. No hi havia internet, no hi havia mail, no hi havia whatss, no estàvem connectats amb l’atenció especialitzada, no teníem Google Maps.

Quan arribàvem al CAP, abans d’anar a la consulta, havíem de passar per l’arxiu per recollir les històries clíniques de les visites d’aquell dia, que d’entrada eren unes 40 (al final del dia acabàvem amb moltes més). Amb les històries sota el braç entràvem a la consulta, ens assèiem a cadira, i dedicàvem uns minuts a segellar el talonari de receptes, una a una, per tenir-les preparades per a la consulta (era un soroll molt característic d’aquella hora, el pum-pum del segell sobre la tinta i sobre el paper). Si teníem temps, preparàvem també els comunicats de confirmació del dia (que també fèiem a mà, i que tenien una periodicitat setmanal). Un cop fet això, començàvem la consulta. 

El ritme era de 5 minuts per cada pacient. Ateníem les demandes, fèiem a mà receptes i comunicats de confirmació, miràvem les radiografies (que arribaven per valisa) al negatoscopi, intentàvem esbrinar què havia dit l’especialista…Fèiem peticions d’analítica en un full de colorins (que havíem d’omplir amb llapis H2), les derivacions en paper autocalcat (una còpia quedava a la carpeta), les declaracions MDI/MDO en un full de color verd…

Treballàvem aïllats a la nostra consulta, ofegats sota l’enorme pressió assistencial, la burocràcia i la sensació de descontrol. 

I aleshores va arribar la informàtica.

Vam haver de passar a les històries clíniques informatitzades les dades de cada pacient, una a una, i la medicació crònica.

Però va ser un gran canvi!! A l’ordinador podíem veure el llistat de medicació crònica, que ara renovàvem amb un sol click. Els resultats d’analítiques també apareixien a l’ordinador, i amb el temps es van començar a bolcar “soletes” al full de  monitoratge. També amb un parell de clicks vam començar a fer els comunicats de confirmació, que a més van deixar de ser setmanals i els podíem fer mensuals. I amb el temps vam poder accedir al curs d’especialitzada. Era com un miracle.

I  vam pensar que a partir d’aleshores treballaríem molt millor….

I ens hem fet grans.  I ara ja no passem per l’arxiu a buscar les carpetes. Ara tenim un ordinador a taula. I quan l’encenem, ens submergim en un nou món.

El primer que veiem son  els AVISOS, de resultats de proves i d’analítiques dels nostres pacients (les que hem demanat nosaltres i les que no), d’informes d’hospital i CUAP, avisos de les farmàcies, avisos de PREALT, de defuncions, alertes de l’ICAM que ens demana informes i que hem de resoldre urgentment. 

Entrant a l’historial dels pacient, podem revisar els cursos de tota l’atenció especialitzada, la medicació que han donat altres professionals, els resultats de proves, les cites programades.

Tenim accés al llistat de medicació propera a caducar, al llistat de SELF-AUDIT (que hem de revisar periòdicament), a les peticions d’analítiques d’altres professionals que podem aprofitar. Podem treure mil llistats més de pacients de no compleixen indicadors d’una bona qualitat assistencial o farmacològica (que ens avaluen cada any).

A poc a poc, hem anat assumint feina que altres nivells no podien assumir:  el control de la TAO, oxigenoteràpia domiciliària, peticions de PAOs, informes de radiologia, retinografies. Hem volgut assumir (perquè volem ser professionals resolutius) la cirurgia menor, les ecografies, la crioteràpia, les infiltracions. Hem assumit també les deficiències de l’atenció especialitzada, i alguns especialistes  ja no permeten (!) que fem derivacions presencials, i tot ho hem de resoldre mitjançant consultes telemàtiques.

Se’ns multipliquen les formes de derivar, per OC, per telèfon, per mail. Se’ns multipliquen els serveis i supraserveis d’atenció especialitzada, que hem d’especificar a les derivacions i que canvien constantment.

Rebem demandes dels usuaris en visita presencial, telefònica i telemàtica, que ens envien els dies hàbils i els dies naturals, les 24 hores del dia, animats per gerents que prometen que respondrem en 48h.

Hem d’estat pendents del mail, del PIDGIN, dels grups de whatss, mantenir-nos actualitzades dels canvis informàtics, del Microsoft 365, del HES.

…

I quan apaguem l’ordinador i deixem de rebre inputs constants, pensem que sí, que ara som més completes i resolutives, les visites que fem (a 10 o 12 minuts) són d’una altíssima qualitat. Però que tot aquest canvi és insostenible, perquè no s’ha acompanyat d’un augment proporcional dels recursos materials i personals.  Seguim essent el mateix nombre de metgesses, les que cada matí passaven per l’arxiu a buscar les carpetes, blaves i roses.

                                 

Gran angular

Estic molesta per aquesta visió que es transmet des dels mitjans de comunicació hospitalocèntric de la COVID. Inspirada en Maria Callas diré que: La COVID comença molt abans que un pacient arribi a l’hospital i acaba molt després que sigui donat d’alta.
La COVID s’inicia en la comunitat, en el moment que hi ha la transmissió  del virus. Posteriorment el pacient pateix diferents símptomes i s’encén la guspira de la sospita! D’allà l’angoixa, el dubte entre m’escolto massa o massa poc.  Fins arribar a la necessitat de consultar. Sovint s’intenta contactar amb la primària, 061, CUAP i alguns tiren pel dret i van a l’hospital directament.
A primària s’avalua inicialment per un administratiu que fa un primer filtratge i posteriorment entra en contacte si s’escau amb un professional sanitari ( metgessa o infermera). Des de primària s’avalua i s’acompanya de la millor manera possible. En aquells casos que l’evolució de la malaltia es complica, es deriva a l’hospital. Allà s’acompanya, es valora i es tracta, en períodes de temps que van des de minuts fins a mesos. Posteriorment el pacient en la majoria dels casos torna a casa i torna a fer el seu seguiment per la primària. En el pitjor dels casos, des de primària es fa el seguiment i acompanyament de la família que pateix la pèrdua. Quan el pacient torna a casa, se’l valora i se l’acompanya en la mesura de les seves necessitats.

Hi ha aspectes a millorar des de l’atenció primària? Sense cap mena de dubte la resposta és sí! Però per tal de millorar, cal posar el focus en gran angular!

He tornat de l’altra banda

He vuelto del otro lado

(texto en español)

No recordo haver estat malalta en els darrers 7 anys de la meva vida. El meu historial d’absències laborals per malaltia recull 3 embarassos i una intervenció quirúrgica per ruptura de lligament creuat anterior al 2011.

Tinc 44 anys, no tinc cap malaltia crònica i soc esportista des que tenia 14 anys.

Avui fa 23 dies que he hagut de deixar la feina.
Des d’aquell dia, visc en una habitació de 9 metres quadrats, aïllada del meu home i dels meus 3 fills. Ens comuniquem a través d’una finestra petita que dona al pati de llums de casa meva. La finestra és el meu contacte amb el món, el lloc per on entra el meu menjar i per on parlo (i veig) la meva família.

Soc metgessa de família i comunitària. La setmana del 9 de març vaig atendre a 5 pacients afectats pel coronavirus (2 a domicili i 3 a consulta). Aquella setmana encara no s’havia acceptat la transmissió comunitària i vaig visitar als 5 (que no complien criteris epidemiològics) sense mesures de protecció.

El dia 13 de març em van notificar que 2 d’ells havien donat positiu: vaig entrar en aïllament.

Durant 8 dies vaig fer vida normal dins d’aquesta habitació. Soc una persona disciplinada així que vaig organitzar-me una rutina saludable per tal de passar l’aïllament en les millors condicions possibles: gimnàstica 2 cops al dia, lectura evasiva, estudi i alguna pel·lícula per passar l’estona. Sense pràcticament adonar-me va passar el temps i ja estava preparada per reincorporar-me a la meva feina habitual.

A 1 o 2 metres de distància

Avui és el primer dia de guàrdia setmanal, d’aquelles que fas en un servei d’urgències en hora complementària establerta per contracte de la jornada laboral. És el primer cap de setmana després del confinament. Una guàrdia tranquil·la en volum però intensa a nivell emocional. Hi ha hagut molta angoixa i histèria, però en el límit, històries que et deixen el cor encongit.

La Maria, de 84 anys, havia anat a Castelló després que, durant anys, la seva filla Quima havia insistit que sortís de viatge. Mai havia fet res, havia tingut una vida d’ermitana i de barri, mai no havia fet cap viatge. En tornar, la Maria comença amb tos, febre i sensació de falta d’aire. Però està vivint sola, vídua. I la seva filla no l’ha visitat fins avui, després duna trucada en què l’ha sentit malament per telèfon. Per què?

Perdonin, vaig amb una hora de retard!

Primer dia de feina després de les vacances d’estiu. Vinc amb ganes.

8:00h: Obro l’e-cap. Entro en la meva agenda del dia per intentar organitzar-me el matí:
31 cites prèvies (cadascuna de 7 minuts), 2 visites telefòniques i 5 e-consultes. Em veig amb força: avui puc amb tot!

8:30h: Primera visita. La Mercè està en un moment vital difícil. Després de 41 anys al peu del canó, sembla que ha de tancar la botiga de tota la vida. Aquest any es jubila. Fa mesos que ve a consulta per molts símptomes variats. Avui em confessa que creu que tenen relació amb la jubilació. No se’n fa a la idea. Parlem de recursos, emocions, famílies, projectes de vida…21 minuts de consulta. No passa res. Acaba de començar el dia.

Surto a cridar el següent.

En José és cardiòpata.

Prioritats

 

Avui hem hagut de dir a les 14 persones que han vingut (a les 8 del matí i en dejú) per fer-se una extracció de sang que se’n tornessin a casa; que els havíem de reprogramar.

No hi ha cap  professional d’infermeria per fer les extraccions programades. Segons la programació feta per la direcció, el professional que ha de ser a les 8 hores al consultori està sortint de guàrdia del CUAP (a uns 15 km de distància), si tot va bé, a les 8 hores.

La Rosa ha mort avui a urgències de l’hospital

Amb 94 anys, feia temps que estava enllitada, totalment dependent de la seva cuidadora, que la tenia que feia goig veure-la. S’havia aprimat tant, que era pell i ós. Les nafres de decúbit es tancaven de forma miraculosa, amb les cures de la cuidadora i la supervisió de la infermera.

Fa temps, un assistent social va proposar ingressar-la en un centre sociosanitari. Li semblava que les condicions de la casa on la pacient havia viscut sempre “no eren adequades”… Vam parlar amb els fills: el que vivia amb ella i el de fora. Coneixíem la pacient des que era una persona vàlida i sabíem que era feta a “l’antiga”, de les que les residències li semblen llocs on familiars irresponsables abandonen les persones que haurien de cuidar a casa. Ella mateixa va cuidar el seu marit a casa fins a la seva mort…

Un rosari

Una pacient de la meva llista:

– la visito un dia en el seu domicili, desprès que hagués trucat el 061. Presenta febre de més de 38 en la visita. Com que no objectivo cap focus, recomano pautes i trucar si no hi ha millora.