El conte de la Primària

(història d’una metgessa de família)

Temps era temps, ara ja fa anys, el dia a dia d’una metgessa de família era molt diferent a la d’ara. Era l’època en què no hi havia ordinadors a la consulta, i les històries eren carpetes, blaves pels pacient de sexe masculí, roses pels de sexe femení. No hi havia internet, no hi havia mail, no hi havia whatss, no estàvem connectats amb l’atenció especialitzada, no teníem Google Maps.

Quan arribàvem al CAP, abans d’anar a la consulta, havíem de passar per l’arxiu per recollir les històries clíniques de les visites d’aquell dia, que d’entrada eren unes 40 (al final del dia acabàvem amb moltes més). Amb les històries sota el braç entràvem a la consulta, ens assèiem a cadira, i dedicàvem uns minuts a segellar el talonari de receptes, una a una, per tenir-les preparades per a la consulta (era un soroll molt característic d’aquella hora, el pum-pum del segell sobre la tinta i sobre el paper). Si teníem temps, preparàvem també els comunicats de confirmació del dia (que també fèiem a mà, i que tenien una periodicitat setmanal). Un cop fet això, començàvem la consulta. 

El ritme era de 5 minuts per cada pacient. Ateníem les demandes, fèiem a mà receptes i comunicats de confirmació, miràvem les radiografies (que arribaven per valisa) al negatoscopi, intentàvem esbrinar què havia dit l’especialista…Fèiem peticions d’analítica en un full de colorins (que havíem d’omplir amb llapis H2), les derivacions en paper autocalcat (una còpia quedava a la carpeta), les declaracions MDI/MDO en un full de color verd…

Treballàvem aïllats a la nostra consulta, ofegats sota l’enorme pressió assistencial, la burocràcia i la sensació de descontrol. 

I aleshores va arribar la informàtica.

Vam haver de passar a les històries clíniques informatitzades les dades de cada pacient, una a una, i la medicació crònica.

Però va ser un gran canvi!! A l’ordinador podíem veure el llistat de medicació crònica, que ara renovàvem amb un sol click. Els resultats d’analítiques també apareixien a l’ordinador, i amb el temps es van començar a bolcar “soletes” al full de  monitoratge. També amb un parell de clicks vam començar a fer els comunicats de confirmació, que a més van deixar de ser setmanals i els podíem fer mensuals. I amb el temps vam poder accedir al curs d’especialitzada. Era com un miracle.

I  vam pensar que a partir d’aleshores treballaríem molt millor….

I ens hem fet grans.  I ara ja no passem per l’arxiu a buscar les carpetes. Ara tenim un ordinador a taula. I quan l’encenem, ens submergim en un nou món.

El primer que veiem son  els AVISOS, de resultats de proves i d’analítiques dels nostres pacients (les que hem demanat nosaltres i les que no), d’informes d’hospital i CUAP, avisos de les farmàcies, avisos de PREALT, de defuncions, alertes de l’ICAM que ens demana informes i que hem de resoldre urgentment. 

Entrant a l’historial dels pacient, podem revisar els cursos de tota l’atenció especialitzada, la medicació que han donat altres professionals, els resultats de proves, les cites programades.

Tenim accés al llistat de medicació propera a caducar, al llistat de SELF-AUDIT (que hem de revisar periòdicament), a les peticions d’analítiques d’altres professionals que podem aprofitar. Podem treure mil llistats més de pacients de no compleixen indicadors d’una bona qualitat assistencial o farmacològica (que ens avaluen cada any).

A poc a poc, hem anat assumint feina que altres nivells no podien assumir:  el control de la TAO, oxigenoteràpia domiciliària, peticions de PAOs, informes de radiologia, retinografies. Hem volgut assumir (perquè volem ser professionals resolutius) la cirurgia menor, les ecografies, la crioteràpia, les infiltracions. Hem assumit també les deficiències de l’atenció especialitzada, i alguns especialistes  ja no permeten (!) que fem derivacions presencials, i tot ho hem de resoldre mitjançant consultes telemàtiques.

Se’ns multipliquen les formes de derivar, per OC, per telèfon, per mail. Se’ns multipliquen els serveis i supraserveis d’atenció especialitzada, que hem d’especificar a les derivacions i que canvien constantment.

Rebem demandes dels usuaris en visita presencial, telefònica i telemàtica, que ens envien els dies hàbils i els dies naturals, les 24 hores del dia, animats per gerents que prometen que respondrem en 48h.

Hem d’estat pendents del mail, del PIDGIN, dels grups de whatss, mantenir-nos actualitzades dels canvis informàtics, del Microsoft 365, del HES.

…

I quan apaguem l’ordinador i deixem de rebre inputs constants, pensem que sí, que ara som més completes i resolutives, les visites que fem (a 10 o 12 minuts) són d’una altíssima qualitat. Però que tot aquest canvi és insostenible, perquè no s’ha acompanyat d’un augment proporcional dels recursos materials i personals.  Seguim essent el mateix nombre de metgesses, les que cada matí passaven per l’arxiu a buscar les carpetes, blaves i roses.

                                 

La vaga d’infermeres

Avui ha vingut a visita el Jaume per a controlar el tractament amb sintrom. Va venir la setmana passada i va marxar després d’esperar una estona davant la porta de la consulta i adonar-se que no hi era. Es va imaginar que estava de vaga. Va tornar a demanar visita per la meva salut. Avui, hem estat parlant una estona durant la visita. Tenia moltes ganes d’explicar-me que està molt content amb la vaga que estem fent. Que amb la preparació que tenim i la gran responsabilitat que estem assumint, hem de negociar unes condicions de treball dignes amb l’empresa. Semblava que era ell el que estava de vaga i no jo.

Aquests dies, molts pacients com el Jaume, pregunten com anem, si estem aconseguint alguna cosa, si ens fan cas,… Mai havia vist un interès tan gran dels pacients per una vaga.

Alguns diuen que hem de perseverar, que el conseller ha de valorar tot el potencial de les infermeres. Que també tenim uns estudis durs i que ara les infermeres visitem més que els metges, que gairebé tots passen amb nosaltres, tant si és un refredat com un dolor lumbar,… En fi, un recolzament insuperable. Per ara no he escoltat cap queixa. Quina sort tenir als pacients al costat!

Carta de comiat al meu infermer

Estimat

avui 31 de gener és el teu últim dia com a interí a la UBA que compartim

Fa 9 anys que ets el referent de salut per a les persones que tenim assignades a la UBA.

La nostra no és una professió de “mercenaris” que puguin ser intercanviables els uns per altres: no som especialistes focals com els companys hospitalaris (que són professionals que atenen pacients només per un motiu concret de consulta en un moment concret) Nosaltres som especialistes en persones i famílies: el nostre valor professional, com especialistes en atenció primària, és el coneixement que acreditem al llarg del temps de la persona i el seu context; el vincle que som capaços de crear. Això és el que ha demostrat, reiteradament amb extensa bibliografia, millorar la salut de la població que atenem (i disminuir-ne la seva mortalitat). I això, que seria l’objectiu de la nostra feina, no s’aconsegueix en un dia.

Tu tens aquest vincle amb la població que atens: et reconeixen, t’estimen com a tal i també confien en tu perquè t’ho has guanyat a pols durant tots aquests anys.

Els resultats quantitatius de la nostra UBA (allò que valora anualment la nostra empresa amb el complement de productivitat variable) són impecables i els qualitatius (si hi hagués la voluntat d’analitzar-los) també ho serien. De fet, en aquest moment present has estat capaç d’assumir el maneig de la nostra consulta durant 2 mesos mentre jo estic de baixa i durant tot aquest temps només has tingut un suport puntual mèdic perquè la meva substitució ha estat minsa. Això només ho pot fer algú que coneix i domina la població que atén.

Però, malgrat tot, avui deixes la feina que has estat fent els darrers 9 anys perquè tot això no ha estat suficient. Sabem com funciona el sistema, però no per això compartim decisions com aquesta que el que fan és empitjorar la situació ja prou malmesa dels nostres centres d’atenció primària. Es fa impossible d’entendre que una persona que fa tants anys que està vinculada a l’empresa no tingui un contracte ja, a hores d’ara, estable i de continuïtat.

Por mi parte, querido compañero, gracias infinitas por todo este tiempo compartido. Por haber podido aprender juntos y por creer en una profesión que, a pesar de los embates, resiste con uñas y dientes gracias a profesionales como tu, que creen en el inmenso valor que tiene lo que hacemos dentro de nuestras consultas, en nuestra comunidad y en los domicilios.

Vayas donde vayas, ¡mucha suerte! Fue un placer.

Estaré maquillant la primària?

Avui he atès, durant 3 hores, pacients des de casa, amb l’objectiu d’acabar la feina d’ahir i millorar l’agenda d’avui.

Fa massa dies que em costa dormir perquè no he pogut acabar les agendes interminables que tenim darrerament. A part del fet, que estem fent una atenció professional que dista força dels principis d’un bon metge de família.

Ho faig per compromís amb la meva professió i amb els pacients.

Aquestes hores no són remunerades i sovint ni són agraïdes.

M’ho puc permetre fer perquè tinc tot una xarxa familiar que sostén aquestes possibilitats.

Però quan dedico hores fora del meu horari, em pregunto si això no està fent més que agreujar un problema sistemàtic crònic. Soc responsable de maquillar una primària col·lapsada?

Si ho faig. patim els professionals que estem cada dia més desbordats i ja comencen a aparèixer les baixes per burnout. Si no ho faig pateixen els pacients, que tenen les seves xacres i les seves demandes.

Sobre les DPOs (a partir d’un cas)

Benvolgudes,

M’agradaria explicar-vos un fet que vam viure fa uns  dies al CAP, i que vull deixar per a la reflexió.

Acut un noi d’uns 22 anys que refereix  que havia patit una caiguda i s’havia fet mal als dos genolls i a les mans, amb una sospita de possible fractura d’alguna falange.

Al taulell el noi informa que ha caigut.  Al davant hi té un conegut seu que quan el sent es gira i se’l mira de dalt a baix i li demana si la caiguda ha sigut amb moto, ja que pel tipus de lesions que presenta ho suggereixen.  (als dos genolls  i a la mà dreta)

El noi diu que sí, que ha sigut amb la moto.

L’elecció dels directors

Fa uns dies vaig trobar a un company que em va explicar que es presentava per a la direcció del seu equip.

• Com és això? T’ho ha proposat la SAP? -li vaig preguntar-.
• No, ha estat l’equip que m’ho ha proposat. Ara ha canviat la manera en què es designen les direccions dels equips. La SAP ja no hi intervé, és l’equip el que té la paraula.
• Ah, sí?! – li vaig respondre-. No t’ho creguis. Conec alguns casos que han sortit com a directors, i l’equip no volia que ho fossin –de fet, l’equip no el va designar-. La SAP hi té molt a veure.
• No, les coses han canviat! Ara ha sortit una normativa que dona més poder a l’equip en aquesta qüestió. Hi ha un representant de cada estament professional: un metge, una infermera i un administratiu que, juntament amb la direcció de la SAP i la DAP, es reuneixen, valoren els projectes que presenten els diferents candidats i fan l’elecció. Qui té més pes en la votació és l’equip.
• Doncs bé, que tinguis sort. I si l’equip et dona suport és molt important.

Què està passant?

En Josep fa anys que cuida la seva mare: te una demència, una ACXFA, pren ACOs… Ben controlada, amb supervisió i ajuda per totes les activitats de la vida quotidiana.

Avui ve a la consulta i m’explica que, mentre jo estava de vacances, va caure. En Josep va demanar una ambulància perquè la portés a l’hospital de referència. Ell hi va anar en cotxe.

Quan va arribar a l’hospital, no li van permetre passar al box d’urgències. Ni tan sols explicant que la seva mare tenia una demència.

Ens cal optimisme

He arribat d’hora avui. Només hi ha 3 administratius al meu CAP. Ells sempre arriben els primers.

Saludo amb energia, al matí tot està per descobrir encara.

El CAP està adormit.

Treballo en un centre molt gran a la ciutat. El ritme s’engega a poc a poc: fins d’aquí una hora no estarà a ple rendiment. A hores d’ara només hi ha soroll a la planta 0; és l’hora d’extraccions.

Entro a la meva consulta i obro l’ordinador. Em costa uns 10 minuts tenir el programa encès i les diferents pantalles amb material d’ajuda a consulta obertes en altres pestanyes.

CONVERSANT ENTRE COMPANYES: ètica en l’atenció als pacients

Conversa amb una companya amb la que faig el contra torn quan arriba a la consulta.

A.- Uf! Quina llista que tens! I quin matí has tingut!!!

B.- Doncs sí, sense poder respirar ni un moment. Molta feina.

A.- Clar, però hem de posar límits als pacients perquè així no es pot treballar. Venen per qualsevol cosa. Si creiem que no els cal la visita hem de dir que no els atenem.

B.- Com dius?

Ningú no és perfecte

De vegades, ens envien del laboratori clínic notes com: “no mostra”, “mostra insuficient”, “mostra hemolitzada”, “mostra incorrecta”. Quan hem volgut esbrinar quin és el problema, mai ens n’hem sortit. És com parlar amb una paret.

Sempre ens hem d’espavilar per resoldre la situació. Sovint, cal contactar amb el pacient i tornar a recollir la mostra. Queda implícita la idea que nosaltres, els de la primària, hem comés algun error. I que el laboratori és perfecte.