Deixar de fumar és difícil

El Miquel és un pacient que porta oxigen des de fa gairebé 1 any per un MPOC molt sever. Té 69 anys.

El seu IMC és molt baix. Mai té gana i a l’hospital li proporcionen productes hiperproteics.

És viudo i viu amb el seu fill i un net. La seva dona era una gran cuinera. Troba molt a faltar la seva cuina.

Tota la vida ha estat un gran fumador. L’any passat, quan havien de posar-li l’oxigen a casa, va decidir que havia de deixar de fumar. No sé qui estava més content, si ell o jo.

Va demanar ajuda per deixar-ho. Sabia que no seria fàcil i li vam recomanar tractament farmacològic. I ho va aconseguir: va estar 3 mesos sense fumar.

Però un dia, l’estiu passat, va fer una pipada pensant que per una pipada no passaria res,  que no recauria, i es va enganxar de nou.

Aquesta setmana ha vingut a consulta pel mateix motiu. Portava la motxilla portàtil  d’oxigen i s’ofegava. Està decidit a intentar-ho una altra vegada. La medicació li va anar bé i vol tornar de nou a prendre-la perquè sap que li va ajudar. Ha tornat a demanar ajuda.

Les recaigudes mai són un fracàs. Formen part del procés de deixar de fumar. Hem de veure una recaiguda com un principi de l’èxit en l’abandó de l’hàbit. Felicitar-lo per la decisió i acompanyar-lo és responsabilitat nostra, sense jutjar ni culpabilitzar. Aquest és el nostre gran repte com professionals.

El neguit

M. té un càncer de pulmó avançat. Ahir vaig rebre una alerta de l’hospital on me n’informaven. No sabia que estigués ingressat.

M. té 91 anys i és molt fràgil. No hi ha un tractament curatiu per oferir-li. Fins ara ha viscut sol, tot i les seves limitacions, amb la supervisió dels fills. És una persona molt lliure.

Des de l’estiu, l’he visitat moltes vegades a consulta i a casa. Es queixava de diverses coses. Tenia molts motius per les queixes. Jo l’explorava i ho orientava i intentava evitar-li proves i desplaçaments fora de casa.

Em deia que s’ofegava. Però té una malaltia pulmonar obstructiva crònica i un cor dilatat i s’havia ofegat altres vegades. Em deia que perdia pes però continuava enèrgic fent les seves coses com abans.

Jo ajustava el tractament de les seves múltiples malalties. Una mica d’això una mica d’allò, intentant frenar la descompensació. Li trucava i el visitava sovint per veure si millorava. Feia el que podia.

De tant en tant, sentia una remor al cap, la sensació de no entendre per què passaven els mesos i no millorava. Tanmateix hi ha massa soroll al meu voltant. Faig massa coses a l’hora. Sovint no tinc control.

No ho vaig veure venir.

No li he demanat ni una radiografia en tots aquests mesos.

Des d’ahir tinc un neguit. L’intento ensorrar dins meu sota la quantitat de trucades, visites i tràmits que m’ocupen la jornada al CAP. Tinc por de trucar-li i que em confronti. Sé que no hagués canviat gaire el que passarà però no em tranquil·litza.

Finalment, he parlat amb ell. Hem quedat per demà. Cap retret, la confiança de sempre. Però el neguit no marxa.

La batalla

Quan a l’Armando li van trobar una fibril·lació auricular en un ingrés a l’hospital i va sortir d’alta amb Sintrom®, li vaig plantejar a ell i a la seva filla la idoneïtat del tractament. L’antecedent d’anèmia per sagnat intestinal secundari a angiodisplàsies de no feia gaire mesos feia que els ho plantegés. Vam estar parlant del risc d’ictus, per una banda, i del de sagnat, per una altra. Vam acordar no continuar el tractament anticoagulant. Això no va ser entès a les consultes externes de cardiologia on el seguien per la insuficiència cardíaca.

Quan el pacient en sap molt més que tu

Veig el seu nom al llistat de visites d’avui i penso… fa molt temps que no ve a la consulta, què deu passar?

No li agrada gens visitar metges. Portador del virus de l’hepatitis C. Mai havia volgut considerar el tractament antivíric, tot i que en parlàvem en cada visita. Fins que la seva parella, també portador, va patir un càncer de fetge. Llavors, va acceptar anar a l’especialista per parlar-ne.