És la primera visita amb el Muhammad. Ve acompanyat d’un company de pis que fa de traductor. Comença a explicar el motiu de consulta i llavors li dic que ja en parlarem, però que com que és la primera visita amb mi, abans li faré unes preguntes per tenir informació. Ve del Pakistan. Li pregunto quant temps fa que viu aquí i respon que uns 7 o 8 mesos. Li pregunto després si va venir directament o bé si va passar per algun lloc abans. Sembla que no entén la meva pregunta. Preciso si va venir en avió, callo per donar-li temps. Llavors el company, que tampoc és que s’expressi gaire bé en castellà, em diu que no va venir en avió, que va ser un viatge llarg, que va haver de travessar muntanyes, que va haver de menjar el que trobava, que va haver de navegar en embarcacions precàries… Que va ser molt dur. Em diu que, fa poc, catorze nois de la seva zona van morir ofegats en un naufragi.
Silenci.
El dolor se m’arrapa al pit. Em crema a la gola. M’humiteja els ulls.
I en la seva mirada, en la de tots dos, el Muhammad i l’acompanyant, una expressió diferent: el gest ha canviat, el cap s’ha elevat quasi imperceptiblement i la mirada s’ha obert. Em sembla veure-hi no només el patiment que neix del record sinó la sorpresa per l’interès per la seva experiència, pel reconeixement del seu periple.
Fa uns mesos, xocada per la tragèdia de les persones que moren cada dia al nostre mar, em vaig adonar que moltes de les persones que atenia cada dia tenien una història semblant a les espatlles, però ningú no me l’explicava. Per què? Doncs, perquè no els ho preguntava.
Diaris de trinxera 