Mort d’un “Nadie”

Mort d’un “Nadie¹“

Avui ha mort el Ricard. Ho ha fet a casa seva, com ell volia, com havíem parlat fa uns dies, quan nosaltres li vam oferir poder fer-ho en un altre lloc on podria estar més cuidat.

Però ell va triar morir a casa, acompanyat pel seu fill i atès per nosaltres, la seva infermera, la seva metgessa i la treballadora social del CAP. Enmig del fum de les cigarretes que ell (fins dos dies abans de morir) i el seu fill encenien sense descans, en un entorn ple de brutícia i mala olor.

La Maria vol morir a casa

Fa dies que la Maria no es troba bé. Està molt cansada i s’ofega.

La Maria té 91 anys, és vídua des de fa més de 20. No té fills i un nebot i una neboda s’ocupen d’ella. “ Sort tinc d’ells, perquè em tracten com a una mare”, ens explica en una de les visites a domicili.

Ara fa un mes que no surt de casa perquè té por de caure. Té por de la nit, de no despertar-se. Ahir la seva neboda es va quedar a dormir amb ella.

La incertesa d’un dia qualsevol a la consulta

Quatre o cinc persones amb clínica de febreta, odinofàgia i/o tos amb o sense moc. Explicar la diferència entre un refredat i la grip, la faringitis i l’amigdalitis pultàcia. Explicar que res és del tot segur, però que el més prudent és esperar i no donar antibiòtic. Transmetre seguretat en la indefinició.

Les dues dones amb lumbàlgia, sense altra clínica. La poca utilitat de la radiografia. “Però…, com sabem segur el que tinc…?” No sempre cal saber “el que tinc” amb exactitud…