Violència de gènere

Ens avisen els mossos a mig matí. Ens porten una noia agredida per la seva parella, per fer un comunicat al jutjat. No la conec. No és pacient meva.

Té 33 anys i una filla de 2, que ha deixat amb la seva mare.

Te hematomes a la cara i als genolls. I una mirada perduda. Com si volgués veure-hi més enllà de mi, de la infermera que li cura les ferides…

Relata l’agressió com si no l’afectés a ella. Com si la veiés en una pel·lícula. Sense emoció. Explica que el seu agressor ha de prendre una medicació que no pren. Que no sap quin és el motiu que ha desencadenat l’agressió. Que li ha donat bufetades i l’ha tirat a terra. Algú ha avisat als mossos.

Faig el comunicat al jutjat. Parlo amb els mossos perquè la portin a fer la denúncia. Ella no ho té clar. Té por que li prenguin la filla.

Se’n van i jo em quedo amb el cor encongit.

La realitat de l’atenció primària al nostre territori

Dia rere dia la nostra consulta constata el que sabem però ens neguem a acceptar:

Veiem com llisquem cap a el terreny d’enfrontament amb companys i ciutadania.

Patim com la resignació ha passat a ser la “qualitat” més comuna dels i les professionals i els/les pacients.

No sempre sabem què fer

Ve la Juana, parla amb la infermera i li explica que ha caigut per l’escala. La infermera, que és prou llesta, parla amb mi:

-Diu que ha caigut per l’escala, però això no s’ho ha fet a l’escala.

-Hi parlaré.