Hi ha moments d’especial significació en les visites als malalts. Hi ha moments de transferència i contratransferència intenses, de gran càrrega emocional que et fan sentir i actuar com a metge i com a persona. Per a mi, un d’aquests moments es produeix quan el malalt i jo sabem que no ens veurem més perquè la mort és imminent.
Avui ha passat. He anat a veure la Marta, malalta de càncer avançat, a casa seva. Hi havia també la seva mare, la seva filla i el seu gos. La Marta és una persona amb dependència de l’alcohol i del tabac; té 50 anys. Mai no ha tingut massa contacte amb el sistema sanitari, jo l’he visitat poques vegades. Fa uns mesos va consultar per mal de coll i a partir d’aquest moment es va començar el procés diagnòstic d’un càncer de base de la llengua. Es va fer tractament, però el càncer va anar avançant. La Marta anava a l’hospital i em venia a veure de tant en tant, quan necessitava alguna cosa. Coneixia el diagnòstic i el mal pronòstic. Fa dues setmanes em va dir que es trobava pitjor: li costava respirar, empassar, tenia una tos molt pesada. Vam parlar de l’estat de la malaltia, de la no possibilitat de fer més tractament, de si volia seguir a casa quan estigués més malalta, de la morfina…. La seva voluntat era seguir a casa, no volia tornar a l’hospital i no volia prendre morfina. Li semblava que el dolor el controlaria amb altres analgèsics, que la morfina l’atordiria massa.
Avui m’ha trucat dient que estava pitjor. L’he anat a veure i m’ha dit que volia anar a l’hospital, que no podia estar més a casa. Plantejo un ingrés en una unitat de cures pal·liatives per control de símptomes i millora del confort. Mirades intenses, pensaments no dits amb paraules, ulls plorosos… estem una estoneta, concretem demanar llit i el trasllat en ambulància.
Al recollir les coses per marxar em diu: “bé, doctora, ja sabrà alguna cosa de mi, si més no pel certificat de defunció”. Em giro, torno a mirar-la i li dic tot agafant-li la mà: “ens veurem al cel” (sí, jo també sóc mortal) i em contesta: “jo vull anar a l’infern, deu ser més divertit”.
Tot plegat, un còctel de sentiments, de resum de vida, d’esperança i d’humor.
Diaris de trinxera 