A la consulta, de vegades tinc la sensació que hi ha dies temàtics. Aquells en els quals els diagnòstics s’agrupen al voltant d’un òrgan, una especialitat, una patologia, un patiment. No només l’estacionalitat agrupa els diagnòstics (grips i pneumònies a l’hivern, malalties exantemàtiques a la primavera) sinó les polítiques, les lleis, els codis postals, la pobresa. Aquestes consultes tenen una densitat específica. Les paraules es condensen a l’aire a mesura que es pronuncien, algunes fins i tot, sembla que cristal·litzin i, en contacte amb la pell, amb les orelles, esquincin. Aquesta densitat fa que l’ambient sigui poc o gens respirable per ambdues persones presents. El ball de l’anamnesi i el temps, s’aturen. Una persona es buida (temporalment) i l’altra és sobrepassada per les paraules, el patiment, la impotència.
Avui la densitat comença amb un “no li puc explicar a ningú”…
(persona dona, blanca, amb estudis de graduat escolar, mare, soltera, en atur de llarga durada, en tractament per un VIH+)
…que em trobo SOLA i que probablement em quedaré SOLA TOTA LA VIDA. I com li explico a la meva filla, que em mira i em diu “mama, si tu ets molt guapa, com no s’hi fixaran en tu els nois!”, mentre segueix jugant….
…que només tinc tres-cents euros per passar aquest mes, que porto dos anys sense treballar, que ja en tinc més de quaranta nou, que qui em contractarà amb aquesta edat!, que no li puc comprar res a la meva filla per Nadal….
…que vaig haver de viure uns mesos al carrer….
…que em trobo malament, que no puc seguir carregant-ho tot, que tinc por de no tornar a ser jo, d’oblidar-me, de quedar-me sola, de deixar-la sola…
…digui’m doctora, a qui li explico totes aquestes coses?
Diaris de trinxera 