En Marc ve d’urgències per dolor precordial. Suat. Angoixat. La seva dona està molt amoïnada. Creu que té algun problema cardiològic.
En Marc té 38 anys, no fuma, no és diabètic, no té HTA ni dislipèmia… L’ECG és normal.
Com que té antecedents familiars de mort sobtada en el seu pare, demanem consulta al cardiòleg per valorar la conveniència d’una prova d’esforç.
Al cap d’uns dies torna d’urgències. Explica que està bloquejat. Que no pot treballar. Que en el darrer anys li han canviat el sistema informàtic de treball 3 vegades. No es veu capaç d’aprendre el nou… No es pot concentrar. No s’aixeca del llit. No vol fer res…
A mi em queda força clar que en Marc té un trastorn de l’estat d’ànim, segurament amb un detonant relacionat amb la feina, sobre un substrat probablement obsessiu…
A més, la parella té problemes econòmics que en Marc viu amb molta angoixa anticipatòria. Ja es veu embargat, desnonat… La seva parella viu el problema econòmic amb molta tranquil·litat. “Ja ens en sortirem…” En canvi, en Marc, no para de donar-li voltes.
La prova d’esforç és negativa. Una bona notícia. Sembla que el seu cor no mostra cap malaltia. Pot deixar de prendre l’AAS i la simvastatina.
La parella ho viu de manera positiva. Intenta que en Marc ho visqui també positivament. Però en Marc segueix en el seu estat anímic negatiu. Obsessionat, insomne, inquiet…
La seva feina, molt rutinària i que el mantenia en equilibri, a força de canvis, l’ha desequilibrat…
Què podem fer des del sistema sanitari per ajudar-lo?
Poc, molt poc, em temo…
Diaris de trinxera 