– “Montse, jo ja no em veig amb forces per anar a l’ambulatori.”
Ja feia un parell de mesos que els metges de l’hospital havien decidit que, atesa l’evolució del càncer, el tractament de l’Elvira havia de ser amb finalitats pal•liatives. No estava gaire simptomàtica, no tenia massa dolor i cada 15 dies anava a veure el seu metge de capçalera. Però l’astènia havia augmentat d’intensitat i ja se li feia molt feixuc desplaçar-se fins a la consulta del metge.
La seva filla va demanar cita amb el metge de família per explicar-li que la seva mare ja no podia anar-hi.
– “No et preocupis noia, avisaré perquè passin a veure-la els del PADES”.
Uns dies desprès una metgessa i una infermera varen anar a casa de l’Elvira a visitar-la. Varen preguntar sobre els seus símptomes, sobre la seva medicació, sobre el seu ànim… I varen ajustar la medicació i les expectatives. A més, varen oferir la possibilitat de contactar telefònicament, durant l’horari laboral, en cas de necessitat.
Des de llavors, cada setmana van passar a visitar-la fins que va morir un mes i mig després, prou confortable, prou confortada.
El “seu” metge de família, la “seva” infermera de família, no varen passar mai a veure-la… No calia, ja hi havia el PADES.
Diaris de trinxera 
Pel text no es poden extreure conclusions, però a Manresa i al Bages, el problema és la cobertura 24 hores, caps de setmana i festius….la mort “apropiada” i confortable no arriba sempre de dilluns a divendres de 8 a 17….i cal establir unes connexions-xarxa entre tots els implicats per arribar a una veritable mort digna a casa.
Que tal els mòbils dels seus metge i infermera de família?
hem de trobar la manera d’acompanyar fins al final i una manera és la que diu el Josep o una continuïtat 24 de l’equip
Pero potser això no encaixa en una atenció primària de funcionaris de 35 hores setmanals…
Retroenllaç: Diaris de Trinxera. El dia a dia en la vida d’un professional d’atenció primària « FoCAP