Feia pocs dies que li havien dit. El càncer sols tenia tractament pal·liatiu. I l’esperança de vida era d’uns 6 mesos. Així va ser…
Feia temps que preparava un regal per als seus familiars: un viatge conjunt a un país llunyà. Malgrat tot, animada i ajudada per les nétes, va tirar endavant el viatge, amb tanta o més convicció.
Pocs dies després, sense saber massa bé per quina raó, va rebre a casa la visita de 4 professionals que no eren del seu CAP. Mai va saber ben bé quina era cadascuna: una doctora, dues? una infermera, dues? una treballadora social? …..?
Van valorar la seva situació, la de la seva casa, el seu suport familiar, i ja en la primera visita li van preguntar:
– “I vostè on vol morir?: a casa o a l’hospital?”
Amb dolor i ràbia va contestar:
– “I vostè on voldrà morir…?”
La relació no havia començat prou bé… Però encara es va complicar més en posteriors visites a domicili. Mai va entendre per quina raó la venien a veure a casa quan ella seguia sortint sola per anar a qualsevol lloc (inclòs el seu CAP). Es van entossudir que prengués un coadjuvant per al tractament del dolor que no tolerava (li donava mareig i això li impedia poder sortir de casa, anar a dinar amb els fills, sortir amb els amics…).
La situació encara es va complicar més quan, arribat el moment de fer el viatge (amb vol transatlàntic inclòs) la malaltia ja havia provocat dues trombosis venoses profundes. A ella li feia molta il·lusió el viatge. Però, ai!, les “doctores-que-venien-a-domicili” li van recomanar insistentment que no el fes, que era molt perillós.
Tossuda, va fer el viatge, va tornar, va seguir sortint de casa autònomament fins pocs dies abans de morir.
Va morir a casa, amb els seus fills, la seva germana i un amic de la família.
Encara ara es pregunta per quina raó era tan perillós fer el viatge que desitjava…
Diaris de trinxera 