En Pere, operat fa unes setmanes de càncer de pulmó, ve a una visita de seguiment. Està raonablement bé. Pot sortir a caminar. No s’ofega. Menja bé. Ha deixat de fumar.
És un home molt reservat. D’aquests que ni et mira als ulls. Sempre mira a terra.
Quan va venir a la consulta perquè perdia pes, li vaig preguntar si tenia tos. Jo ja sabia que fumava feina més de 40 anys. Li vaig demanar una radiografia de tòrax urgent i, com em temia, hi havia una imatge compatible amb un tumor. La radiòloga, al veure la placa simple, ja li va programar una TC…
Després de la TC la broncoscòpia, l’estadiatge i la intervenció. Al postoperatori, l’anem a veure a casa seva. Es recupera bé…
Avui ve al consultori. A explicar-me que el cirurgià li ha donat l’alta… Que totes les proves han sortit bé. Que l’ha de seguir l’oncòleg de l’hospital…
Quan m’aixeco per obrir-li la porta i acomiadar-lo, li ofereixo la mà… Gairebé sense tocar-me, lleugerament, m’abraça… Mirant a terra, em diu… “Gràcies!”.
Em quedo perplexa. Quan sóc capaç de reaccionar, ja ha marxat…
Diaris de trinxera 