La Cristina, que és una infermera competent i compromesa amb els pacients, entra en el seu torn amb mala cara i plora amb facilitat. Explica que durant tot l’estiu ha tingut un contracte de 20 hores que li van renovant cada mes, no sap fins quan treballarà. Canvia de centre de treball i d’horari dos o tres cops per setmana, no sap mai quan podrà recollir el seu fill, o veure’l, o dinar a casa. No sap quan tornarà a veure els pacients que necessiten cures periòdiques, ni si tornarà a veure aquella senyora que li queden pocs dies per morir, o si podrà tornar a parlar amb els seu fills…. Plora per tot plegat.
En Jordi, que s’ha jubilat fa poc, diu que ja no necessita pastilles per dormir. Encara somia que passa consulta, però no es desperta angoixat a mitja nit tement com serà de llarga la llista de consultes de l’endemà, o alertat per no haver preguntat per l’última regla a aquella noia que tenia dolor abdominal i que va veure entremig de les seves visites perquè la companya metgessa que l’hauria d’haver atès estava malalta i no la van substituir. Ara dorm molt millor.
La Mònica, que molts dies està sola d’administrativa al centre, en acabar el matí, pregunta com ha anat la consulta. Ho pregunta perquè “no sap ben bé què ha fet”, ha estat desbordada tot el matí amb les persones que anaven a visita o a fer gestions al centre, algunes demandes urgents, moltes trucades per telèfon.. i ha donat les hores de visita com ha pogut. Li queden moltes gestions per fer, però necessita descansar una mica, té el cap que treu fum. Mentre parlem aquestes coses entra una senyora per la porta i pregunta que com és que ningú agafa el telèfon, porta trucant tot el matí.
Fins on i quan aguantarem?
Diaris de trinxera 
Retroenllaç: Capçaleres sense llits i aviat sense malalts? | FoCAP